23.7.10

El senyor gerent renega de la insostenible lleugeresa dels catalans.

.
Els catalans som com una pastilla efervescent. Quant ens cau l'aiguat a sobre, som tot ràbia, i després de quatre espetecs i una mica de bromera, ens diluïm en la immensitat del tansemenfotisme, del "no em toqueu la botigueta ni els calerets", del “val més que no remenem el tema”,...


Per això, el senyor gerent, que segueix cercant el sentit a les coses es pregunta ara... Quin sentit té ser català, quin sentit té sentir-se més català que espanyol, quin sentit té preferir primer el drap quatribarrat i després el drap rojigualda?

Quin sentit té preocupar-se pel país, si el que ens manen aquí, tant els fot tot i quan el poble ha d'agafar el relleu, mirem massa la butxaca o mirem cap a un altre cantó?





o..........(o potser l'enquesta ì la seva publicació a El Periódico està nomès dissenyada per desactivar el potencial del 10-J?)
Estiguin bonets.
.

22.7.10

El senyor gerent va al wàter

.
Que darrerament el senyor gerent pugui tenir una cagalera apocalíptica no hauria d'importar-los gaire a cap de vostès.
Ara bé, les derivades d'aquestes qüestions merdoses sí que ja els atenyen més directament.

Perquè, desenganyin-se, tothom sap que la intel·lectualitat, el raciocini i, en definitiva, la progressió humana, és filla del cagar, doncs és a la tassa del wàter on el cervell rendeix (sovint involuntàriament) al 100 %.

Feta aquesta introducció, i relacionant l'oportunitat (la cagalera) amb l'acció (el pensar), el senyor gerent els escup el fruït de les seves meditacions i molt em temo que els planteja la qüestió del segle, que dic del segle, la qüestió que ha portat de corcoll a la humanitat des que aquesta té ús de raó (vaja, potser si que no arriba ni al segle).

En tot cas la qüestió, del tot banal segons en quines circumstàncies, és: quin sentit té la vida?

Ja està, el senyor gerent, s’eixuga bé, tira la cadena i surt del cagadero.
Però, volguts mamons, quedin-se amb la cobla, i rumiïn una mica:
  • Posin per exemple al Jordi Titola i la Maria Figarda. Matrimoni de 40 tacos acabats de fer. Amb fills menors de 8 anys. Tots dos treballen per compte aliena, en empleius acomodats, però no gaire del seu gust. Vida sexual avorrida i escassa. Ni una puta aventura extraconjugal. Quatre estalvis mal contats, i cremant la vida en un pis normalet, tirant a just, amargats pels veïns durant tot l'any excepte un parell o tres de setmanes que es permeten un turisme rural.
    Nivell cultural per sobre la mitja. Nivell físic preocupant. Preocupacions cíviques i ideològiques en els seus raonaments. Vacances les justes. Capritxos els ídems.
    En resum, viuen bé, van tirant, i estan a l'aguait de tot, com si d'unes formiguetes es tractés.

  • Posin per exemple ara a l'Alvaro Lacoste Samaranch. Solter de 40 i pocs. Sense cap fill (que ell sàpiga). Té una feina supermegafashion que ti cagues en una multinacional que fot anuncis per la TV en praimtaim (pasta llarga, tu). Viu de lloguer en un àtic a la part alta de qualsevol ciutat de merda del pais, o si ho prefereixen, en una casa a quatre vents amb jardí i piscina, o en un puto dúplex de 350 m/quadrats, com vostès vulguin, escoltin. Vacances a tot drap. Coneix qualsevol país que vostés li puguin anomenar perquè hi ha passat temporades ja sigui per feina, ja sigui per estudis, ja sigui perseguint forats per enclotar. Capritxos? quan sigui i a l'hora que sigui. Folla quan troba algú que es deixa follar. A casa hi té 3 llibres, si és que la Guia Telefònica compta com a llibre. No vota, per no pensar.
    En resum, viu i ha viscut de puta mare, però sense ningú més...

Així les coses, quina vida té més sentit?

La dels dos pares sacrificats i gilipolles que lluiten per tirar endavant els seus xurumbels i que es fonen amb una rialla, amb una baba, o inclòs amb algun pet de la canalla, que es tenen un a l'altre encara que sigui menjant verdura per sempre més i esquivant les adversitats de la vida...
o la del yuppie-jasp que viu la seva vida al màxim, que arriba a totes les metes que es planteja, però que està sol, SOL com un mussol a la vida?

Dit d'una altra manera, quina és la vida que recordem quan tanquem els ulls, quan el cervell desconnecta davant una bateria d'anuncis a la TV, quan la sogra o la dona no para de garlar i el cap es queda en blanc, quan es foten el dit al nas, parats davant d’un semàfor: quina vida recorden vostés llavors? aquella que vivim dia a dia, o aquella que ens agradaria viure i que o no hem pogut o no ens hem atrevit a viure.? Vostès ho tenen clar?

Si cal, caguin,... caguin i meditin. Perquè en veritat els dic que meditar amb els pantalons per sota dels genolls allibera la creativitat. Pensar entre efluvis de merda provoca la connexió de la psique amb el cosmos. Donar-li a la bola en un espai tancat i petit, sovint només amb llum artificial i amb els malucs crispats, espavila el raciocini.

Caguin, volguts fills de puta, caguin (perdonin-me però per uns breus instants el senyor gerent s'ha sentit Gaspar Hernàndez).

Estiguin bonets i sobretot, eixuguint-se quan acabin.
.

20.7.10

El senyor gerent passa pàgina

.
LLEGIU PUDRITS, LLEGIU

.
L'escola podia ser una merda, però almenys era fàcil. Si eres capaç de recordar la taula del nou, evitar topar-te amb en Greg Pattershall i dibuixar caricatures de la senyoreta Cox amb ullals i ales de ratpenat te n'acabaves sortint. Cap d'aquestes coses t'ajudava gaire als trenta-tres anys.El que no et van ensenyar a l'escola era que tot això de ser humà es complicava cada vegada més quant t'anaves fent gran. Podies dir la veritat, ser educat, tenir en compte els sentiments de tothom i encara t'havies d'enfrontar amb la merda dels altres. Als nou anys o als trenta. (Pàg. 89)
Haddon, Mark. Un petit inconvenient
Barcelona: La Magrana, 2007


De mica en mica, la confiança s'afeblia. És difícil de creure en alguna cosa quan estàs sol i no en pots parlar amb ningú. Just en aquesta època en Drogo s'adonà com el homes, per molt que estiguin l'un de l'altre, resten sempre allunyats; que si n'hi ha un que pateix, el dolor és seu i de ningú més, ningú no se'n pot carregar gens ni mica; que si n'hi ha un que pateix, als altres no els fa mal, per gran que sigui l'amor, i és això el que provoca la solitud de la vida. (Pàg. 179) Buzzati, Dino. El desert dels Tàrtars
Barcelona: Empúries, 1985


(...)Que ens arribi del cel o de l'infern, què importa,
Bellesa!, monstre enorme, càndid, que mous a l'esglai,
si en tu l'ull i el somriure i el peu m'obren la porta
d'un Infinit que estimo, que no he conegut mai?

De Déu? Satan? Tant és! Àngel o bé Sirena,
tant és, si ets tu qui ens fas -fada d'ulls vellutats,
ritme, perfum, calor, reina que m'encadena! -,
l'univers menys horrible i els instants menys pesats!
XXI - Himne a la Bellesa. Spleen i Ideal (Pàg. 41)
Baudelaire, Charles. Les flors del mal
Barcelona: Sàpiens Publicacions, 2005


La tierra que habitamos es un error, una incomptetente parodia. Los espejos y la paternidad son abominables porque la multiplican y afirman. El asco es la virtud fundamental. Dos disciplinas (cuya elección dejaba libre el profeta) pueden conducirnos a ella: la abstinencia y el desenfreno, el ejercicio de la carne o su castidad. (Pàg. 86)
El tintorero enmascarado Hákim de Merv
Borges, Jorge Luis. Historia universal de la infamia.
Madrid: Alianza Editorial, 1997


-¿I que en fareu –vaig preguntar- de tot aquest deng o calé llarg, com tan presumptuosament l’anomenes? ¿És que no teniu totes les vetxes que necessiteu? Si voleu un auto, el podeu collir directament de l’arbre. Si us fa falta pasta, la preneu. Sí? Aleshores ¿a què ve aquesta xilarni sobtada per convertir-se en un porc capitalista? (Pàg. 73)
Burgess, Anthony. La taronja mecànica.
Proa: Barcelona, 1983

.

16.7.10

El senyor gerent prefereix el fuet al choped

.
Esperonat per les sabies paraules del nostre intel·lectual punkarra, el senyor gerent s'ha trobat donant voltes a la idea que vivim en una societat en la que es prefereix la còpia, la substitució, el reflex, abans que l'original o l'autèntic. Una societat que valora més les aparences finals, que no pas la qualitat d'origen.

Així, tal i com deia el Sr. Josep al seu blog, a banda de la paranoia de donar més rellevància a un ram de flors de plàstic que a un ram de flors naturals, o al fet de preferir compartir l'espai (limitat), el temps (breu) i la companyia (freda i sense retorn) amb una mascota pollosa i no amb un ésser humà, és una mostra evident de que valorem més la practicitat que no pas el compromís ni la responsabilitat (collons, clar que sempre hi ha alguna excepció, òstia)

Perquè una societat que prefereix els substitutius i rebutja aquest compromís en el seu dia a dia, i que fa de l'artificialitat el seu modus vivendi és una societat malalta i desorientada. Una societat que confon catalanitat amb barcelonisme, una societat que passa el dissabte al centre comercial en comptes de fer vida veïnal o associativa, una societat que confon els valors de l'aventura i el desafiament en una hora llogada de trekking, rafting, o parapent, o una societat que un cop cada quatre anys munta una mani, a destemps, és una societat que ha perdut els valors i que va a lo fàcil.

O per, exemple, una societat que valora en alt grau l'estètica i el maquillatge...abans que la naturalitat.

No, ara el senyor gerent, no els dirà que clama al cel contra les sessions de
xapa i pintura a que es sotmeten les fèmines d'aquesta societat. De fet el senyor gerent creu que un maquillatge ben aplicat, un maquillatge que complementi més que no pas tapi, és un maquillatge intel·ligent. El senyor gerent també té molt clar que en determinades ocasions, el maquillatge pren el caràcter d'obra de misericòrdia o directament de miracle davant de (diguem-ho així) realitats anatòmiques difícils.

El problema, doncs, no és el maquillatge en sí. El problema el trobem en l'aplicació exagerada del maquillatge. Aquelles dones que confonen el maquillatge amb la creació d'una màscara que posa distància entre el seu ésser de veritat i el personatge que vol representar a la societat.

Senyors, senyores: quan el maquillatge és un engrut gruixut que distorsiona, ja no només la fisonomia, sinó també la personalitat, és quan el joc de màscares en el que vivim pren realment la seva dimensió.

Estiguin bonets.
.

12.7.10

El senyor gerent medita quina porta cal obrir ara

.
Dissabte, a BCN, (¿perquè no es pot fotre la manifestació a un altre lloc?), més d'un milió de catalans surten al carrer a bramar, i aconsegueixen diluir la importància que els ingenus polítics varen voler donar a la puta capçalera de la mani, fotent-se davant mateix, i impedint que avanci.

És aquesta la porta que cal obrir?
Més d'un milió de persones, de totes les edats, condicions i orígens, cridant per uns mateixos motius. Més d'un milió de persones sense cap líder. Més d'un milió de persones que posant els pebrots sobre la taula diuen als polítics:
SÍ, existim... a banda de partits, a banda de quadres de govern, a banda d'aparells polítics, a banda de programes i interessos partidistes
...

Tremoleu fills de puta. Fins ara, a les eleccions, us pensàveu que érem un col.lectiu residual sense importància.
I ara, qui tindrà collons de posar-se a davant d'aquesta gentada? Quin polític tindrà pebrots de canviar el seu programa polític i fer-lo pivotar 360º al voltant d'aquest milió de persones? I qui ho foti, que ho foti bé, o sortirà a òsties....ara ja no hi valen mitges tintes, colla de falsos.

Estem emprenyats, sí. I amb raó.
Millor, foteu el camp mamons...ja ens espavilarem tots plegats. Agafeu la porta i toqueu el dos,....mmmm, un moment, la porta, laporta, Laporta, el senyor gerent ha dit Laporta?.

Ai las,...glups...cel o infern? chi lo sà?

Estiguin bonets
.

8.7.10

El senyor gerent té calor (i els collons plens)

.

Arribada aquestes alçades de l'any, és normal que la temperatura pugi, ja sigui per motius meteorològics, o per motius d'indumentària femenina estacional.

Però el senyor gerent té clar que una cosa és passar calor com a decissió personal (per exemple l'inútil que va al Sonar a la tarda, es xupa 3, 4, 5 hores ballant o dret sota el sol, amb una samarreta negra i uns pantalons arrapats), i l'altre és passar calor per culpa dels quatre gilipolles que quan el senyor gerent acaba d'obrir finestres, portes i persianes per fer correr l'aire a casa seva, ells decideixen que és el moment per:



El vei fill de puta de la barbacoa.
- encendre la barbacoa o...
- es foten a sentir la tele a tota òstia a les 3 del matí, després d'arribar de marxa, o...

- es foten a celebrar un puto aniversari entre setmana laboral, o...

- tanquen el puto gos al pati, durant el cap de setmana que ells foten al camp i clar,... el puto gos es torna boig i els veï
ns, de retruc, també....quins amos fills de puta!!!

- o el cabronàs assidu de bricomania, que desenfunda la blackanddecker i es fot a fotre forats a partir de les 10 de le nit del dimecres o el diumenge a les 8 del matí

- també hi ha la mala puta que torna de festa a la matinada i es fot a parlar per telèfon mòbil des del balcó fotent-se l'ultim pito, amb el cony d'amiga pava que acaba de deixar al cotxe, explicant-li els seus lligues diskotequerus.

- o el iaio cabron i sordo, que es fot a escoltar radio nasional depanya a tota òstia sentat a la fosca del seu pati decadent, perfectament camuflat, cosa que fa difícil de localitzar per escupir-li un pinyol d'oliva a velocitat subsònica

- o el noviu fill de puta, que porta la nena a casa i es queda a la porta durant mitja hora, amb el xumba/xumba a tota òstia, o el brumm, brumm del motor.

- o el meravellós camió de les escombraries que, a banda de la seva històrica musicalitat nocturna, com que l'han automatitzat tant el personal queda reduït al fill de puta que el condueix, tancat com un cabró a la cabina amb aire condicionat, i tant li fot el soroll que fot amb containers amunt i avall.

En fi...motius tots per tancar la puta finestra, i fotre l'aire condicionat a tota castanya... però ai, el dia que peten les línies d'alta tensió, el senyor gerent protestarà, com tothom (fills de puta) contra els nostres inútils gobernants, oi?

Estiguin bonets.

3.7.10

El senyor gerent els fa una recomanació musical

.
Els agrada Depeche Mode?. No pateixin. El senyor gerent no els parlarà pas del trio d'Essex, sinó de les revisions d'algunes de les seves peces més carismàtiques.

Per casualitats de la vida monacal ha caigut a les mans del senyor gerent un obra de tribut al grupillo en questió, feta des de la vessant metal.lera, death, i similart....

Collons!!! com sonen Never let me down again de la ma de Imprudence, o Master and Servent estripada per Illdisposed o també Question of time de Nuclear Flow Power (que de tot plegat, el senyor gerent ni puta ideia de qui són però la veritat és que sonen de mort versionant els Depeche Mode).

No té
desperdici, escoltin. Els recomano els quatre discos que conformen tot el tribut, i especialment el nº 3.

De tot plegat, com a mostra un
mugró boto.





Aquest video és una puta merda, pero el tema, amb el seu accent macarrainglish, de puta mare !!

De tot plegat el senyor gerent n'extreu algun pensament de merda... és espectacular com un clàssic de tota la vida por arribar a enriquir-se i guanyar molts matissos nous amb aproximacions des d'altres disciplines musicals. Tant, que poden fer arribar a oblidar la versió original.

Gaudeixin i estiguin bonets.

.

1.7.10

El senyor gerent diserta sobre la teta


Perdonin la tardança i permetin al senyor gerent, que en un dia tant assenyalat com aquest, pugui recordar els seus pinitos en la docència i els ofereixi una petita reflexió de temàtica antropològica.


I diu...
El fet és que l'home, al llarg de la història, ho ha tingut sempre clar: la dona es bàsicament un compendi de corbes carnals. Ras i curt, s'evidencia doncs, que el concepte “pit i cuixa” és vigent, doncs, des de les èpoques prehistòriques i s'ha anat consolidant al llarg de les diferents èpoques.

Ara bé, si els cosins del neolític eren clarament atrets per cuixes i ventres ben farcits, sense cap rastre de magruna ni costellam, en els nostres dies l'objectiu primari de la masculinitat ha anat ascendint libidinosament pel cos de la dona fins aturar-se a l'alçada del pit.
Aquest fet no només es deu a la gràcia innata del cervell masculí, sempre en mode "search & locate", sinó que el senyor gerent s'atreviria a dir que principalment ha estat gràcies a l'alliberament tetari de les fèmines (ben currat noies!!) que poc a poc han anat guanyat llibertats i, per tant, expressivitat.


La dona, doncs, pren consciència del seu cos, i paral·lelament les tetes guanyen protagonisme en la reafirmació de la personalitat femenina, aupats (mai més ben dit) pels principis de la moda al llarg del segle XX (sostenidors, bikinis, wonderups i altra ferralla similart).

Així, l'home passa de no caçar papa en tema mamari durant segles a, de cop i volta, trobar-se flotant en una abundància paradisíaca. O dit d'una altra manera: hem passat d’una situació de recatisme intolerant a una exhuberància miraculosament pornogràfica a l'hora de mostrar total o parcialment atributs pectorals femenins on sigui i quan sigui i de quí siguin.

Per això l'home, - el mascle-, per sobreviure en aquesta selva, ha hagut d'aplicar una jerarquització del nostre objecte d'estudi que li serveixi per poder estructurar la seva relació amb l’entorn. Així, resumint podríem afirmar que el bust femení pot jugar tres rols ben diferenciats en la ment simple però lògica de l'home:


EL PIT
Primer tenim la figura del pit, aquella part anatòmica femenina que ja sigui des de la nostra tendra infància o després, amb el pas dels anys, primer des d’una proximitat alimentària i després, endreçat entre vestits més o menys acurats, ens acompanya en el nostre dia a dia.

La gestió del pit i la definició del seu lloc en l’aparença externa conforma l’estil de la dona dels nostres dies i el reflex de la seva personalitat. Per això, sovint, la mirada primària masculina és més abstracta i no concentra la seva intensitat en el pit (que també), sinó que cerca altres inputs per crear un patró de femella que pugui ser ràpidament identificat, i per tant avaluat des de la perspectiva del caçador.

En resum, quedem-nos amb la idea, estimats companys, que ben endreçat, el pit és suggeridor, és elegant. Es iniciàtic. El pit és la pulcritud, la façana civilitzada de la teta, la contenció formal del desig.


LA TETA
Quan el percentatge de tèxtil que cobreix el pit es minimitza, quan es retira el vel de la roba, és llavors quan entrem en el territori de la teta, que de fet és la categoria universal del bust femení. Quant el pit perd la seva tendra innocència, quan el botó es descorda, quan la samarreta deixa veure el naixement del pit, la vall de la regatera, les turgències suaus agombolant-se al ritme del caminar, llavors ja entrem en la categoria de la teta pura i dura.

Es aquí, amics, quan l’home ja no pot reprimir la seva programació biològica. Es aquí quan el pit deixa de ser pit, com a part del cos femení i es converteix en objecte de desig sexual per se. En aquest moment, senyors, la teta té vida pròpia, i ja no cal que vagi acompanya de cap cara, i per tant, per cap personalitat.

És un tema purament físic i per això, els ulls dels homes en aquesta etapa faran el recorregut d’identificació visual de tors en amunt, i no al revés com en el cas dels pits. Les expectatives que la teta ofereix, provoquen l’activació immediata de l’atenció masculina. La producció industrial de testosterona.

Perquè la teta és la musa de la poesia, l’argument de l’adolescent, el vici de l’home madur. En definitiva, la teta és el nirvana; la piscina en la que qualsevol mascle li agradaria submergir-se contínuament.


LA MAMELLA
Però quan el paradís bucòlic s’ennuvola, quan el cel blau que embolcalla la teta deixa enrera la seva condició de celestial, quan l’art i l'estètica deixa pas al cel del vici i de les baixes passions, quant l’atracció biològica es converteix en un desig carnal atàvic dominat per la irracionalitat, llavors ens trobem amb la mamella. Per definició la mamella no és ni bona ni dolenta, és simplement escandalosa pel que suposa de causa d'enajenació mental masculina.

La categoria de mamella s’assoleix quan la teta perd la seva personalitat i savoir faire, per convertir-se en protagonista dels impulsos més esbojarrats de l’ànim masculí. La mamella és la germana gran del pit i de la teta, i és la que s’ho deixa fer tot.

La mamella permet grimpar, escalar, caure i rebotar, perdre’s,.... La mamella ofereix una infinitat de propostes lúdiques, i poc importa res més. En definitiva, com va dir aquell fill de puta, doneu-me una mamella, i podré moure el món.


MIDES I FORMES
Però amics, una variable que afecta al nostre objecte d’estudi, i segons el senyor gerent afecta de forma greu, són els aspectes formals i estètics, sobretot en l’àmbit de pit i de teta.

Com que aquest tema també donaria per un seminari de 4 crèdits mínim, passarem per sobre del desenvolupament teòric i anirem directament a la conclusió:

- pel que fa a la forma, la masculinitat presenta dos fronts en clar desacord: el grup de la teta rodona i el grup de la teta respingona (o teta optimista). La veritat és que, en opinió d’aquest ponent, el millor grup és el tercer en discòrdia, que representa a tots aquells que tant li foten una forma com una altra si hi ha oportunitat real de tocar, llepar o grapejar.

- pel que fa al tamany, ens trobem tres quarts del mateix: grup de teta gran, grup de teta imponent, grup de teta breu, i, com no, senyors, el grup de tot plegat, que torna a ser el més intel·ligent,

Sobretot, quedi clar que la mamella no està tant sotmesa a aquesta tirania dionisíaca i pot capejar aquestes limitacions perquè en ser un contenidor d’alegria desenfrenada, no se li apliquen els condicionals formals i els estètics, els quals, depenen només de l’estat d’ànim de l’avaluador (sovint associat al seu estat d’embriaguesa).

En tot cas, senyors, senyores, fins aquí aquest breu speech que el senyor gerent ha improvisat per conmemorar un dia tant nostrat i del tot necessari en l’ànim masculí. Permetin al senyor gerent que acabi amb un eufòric crit de:

Per molts anys i magrejades







Proud of them: (material didàctic de reforç)

El Doctor Muerte
El Sr. Pere Llufa
La Srta. Tiquis
El Sr. Remitjons
El Sr. Josep
El Sr. Txisky
La Srta. Llesca
El Sr. Req
El Sr. Merdevalista
Anthony S.
Noa Literal


(si falta algú que m'ho digui, collons).((