El senyor gerent tira la bandera

Benvolguda colla de malparits,

Han de saber que el senyor gerent mai no ha estat gaire amant de donar mostres del seu estat d'ànim públicament (colla de cabrons!). Tampoc de transparentar les seves simpaties polítiques (sou una colla de convergents de merda!) i encara menys d’exhibir símbols patrioterus (puta sardana!).

Potser per això aquell llunyà setembre del 2012 serà destacat (per acadèmics, estudiosos, deixebles, devots i altres rèmores) a l’hagiografia del senyor gerent. Dies abans de la Diada, el senyor gerent va infringir el sagrat manament de no cagar en públic i va penjar una senyera de dos metres al balcó de casa seva, a plena llum del dia.

Potser fou un acte irracional promogut per l’emoció i coratge patriòtic; potser era empatia vers els clams de llibertat cada cop més sovintejats (i censurats pels de dalt)... però segurament  potser només va ser per evitar la procastinació.

Fos el que fos, aquella senyera va quedar-se allà, enganxada amb betes i fils, a la barana polsosa del balcó... primer uns dies després de l'11 de setembre; després unes setmanes; després un mesos i sense voler-ho, ni pensar-ho, pam! setembre del 2013.

Ospla!  Veuen, colla de titelles? El senyor gerent s'estalvia la tasca de penjar la senyera. Ja la té estesa de fa un any (menys acolorida i més plena de merda, però estesa al cap i a la fi). I després va venir 2014. I també 2015. I també 2016. I també 2017. I també.... altu, altu, altu... que s’ho creguin, cabrons.

La veritat és que el gèneru tèxtil de la senyera (cotó?, tergal?), va acabar cedint el 2014. El sol, la pluja i sobretot la merda, varen anar rosegant l'ensenya fins a convertir-la en un drap esfilagarsat i patètic.

Per allò d’haver començat quelcom que no sabíem com acabaria, va tocar seguir amb la demostració pública patriòtica i per tant,  canviar l'element simbòlic patri. Nova senyera comprada a una paradeta al carrer. Qualitat de merda. Resultat: dos mesos de balcó i a prendre pel cul.

El senyor gerent, enfristolat, planeja assegurar el tiro de cara al 2016-17. Amatent a les noves opcions i veien la tendència prêt à porter als balcons de les barriades nostrades (símbol de raça), compra online una senyera de suport plàstic (que el fabricant diu que resisteix al vent, al sol, a l'aigua i als espanyols) i també una estelada (amb l'angúnia que li fan, portadores d’un missatge inconsistent i infantilòide).

En fin... El nostre heroi penja els dos plafons al balcó. Un a cada punta. Què collons tu!. A veure qui marca més paquet!... La puta d'oros!....L'estelada li dura dos mesos... una ventada la fot balcó avall amb els suports arrancats... (premonició senyor gerent? No ho sé, petit saltamartí, no ho sé, però em va costar 8 eurus, collons!!) La senyera, per la seva banda, aguanta el 2017 i el 2018 amb valentia, enteresa i color. Però amb l'arribada del 2019, el senyor gerent un dia es fixa des del carrer que al balcó de casa seva ha desaparegut la senyera catalana, i ha aparegut (per culpa d'estar cara al sol) una bandera de l'Atlético de Madrid.

I saben què mamons? Doncs fins avui. El senyor gerent, que feia burilles al balcó aprofitant les temperatures del capvespre, ha fotut la senyera de l'Atletico a tumà pel cul... a la bassa (al contenidor del plàstic, això sí).

A banda de la merda que ha tret del balcó, no saben vostès també el pes que s'ha tret de la consciència. A partir d'ara ni estelades ni punyetes, exhibides públicament. S'ha acabat confiar amb l'status quo patri i amb els seus símbols imposats. Que'ls bombin a tots.

Estiguin bonets i provin de llençar les estelades i les senyeres a la paperera. Guanyaran amb qualitat de vida i seran més honests amb vostès mateixos. El senyor gerent creu que hem volgut ser tant modèlics, tant pacífics, que fotem rujar.

A partir d’ara, bandera negra. Ja sigui al carrer o a les taules electorals. El que abans s’escaigui. I sense manies.

El senyor comença debatent i acaba arrujant

Benvolguts votants pseudo-professionals,

Doncs això...

No es poden queixar, malparits. Una altra cosa no, però debats electorals n’han tingut a cor que vols. De municipals, d’autonòmics i d’europeus. Un veritable empatx, vaja. Prous debats com per fotre’s a cagar ara mateix i no parar fins Sant Joan, amb una traca final de merda i sang. 

I malgrat tot, el senyor gerent creu que en aquest país no s’entenen els debats. Ep! Al tantu!. No entenen el format, ni els participants (polítics) ni els organitzadors (empreses de comunicació i periodistes).

I el que és més trist,... ni tant sols ho entén l’audiència (naltros).


A veure, senyors periodistes, a veure si ens entenem...

Com teniu els sants collons d’organitzar un debat, un intercanvi d’idees, una competició de prepotència, filibusterisme i deixadesa moral que, d’entrada, està del tot constrenyi’t pel temps?
I que de segones, està limitat (temàticament i logísticament) per un ordre previ pactat amb tota la patoleia política?
I que, de terceres, el periodista o presentador parla tant o més que els debatents, tot recordats les putes regles i el cony d’acords establerts de bell antuvi entre les parts (i que, a banda de ser una baixada de calces dels periodistes, es demostren, campanya electoral rere campanya electoral, del tot inútils i massa innocents).

Carta variada a la graella televisiva

Com collons podeu parlar de debat si no es té en compte ni el diàleg serè (ni es preocupa en fomentar-lo), si no es té en compte ni el respecte ni el saber estar (namés el faltisme, l’exabrupte i la pseudo-veritat no demostrada) i si tampoc és té en compte ni el raonament argumentat ni la veritat contrastable.

Periodistes! Escoltin al senyor gerent! Avui en dia els debats polítics televisius (o fins i tot radiofònics) no són espais positius ni constructius ni engrescadors*. 

No, no ho són.

Ni per l’audiència ni pel propi personatge polític. En tots els casos són una febrada que toca passar cada cop que hi ha votacions. Ningú els espera (ni els desitja, al menys amb aquest format restrictiu i amb aquesta capacitat per generar només patètics titulars d’estulticia compartida). Ningú els espera i en canvi només fem que trobar-nos-els. Ens hi entrebanquem fent zapping o veient-ne fragments destacats al tuitert dels collons o d’altres rets socials  (aiiii!!!.... la fragmentació de continguts, volgut periodista, la que prescindeix del context i porta cap al fake) (I això, periodistes, és culpa vostra, tota vostra) (Oh, i tant).

Periodistes! Escolteu!  El senyor gerent entén que la vida no us hagi afavorit gaire, però vosaltres heu d'entendre que ningú hi guanya amb els vostres debats prefabricats, normats i buits. Ni els masoquistes que se’ls miren de pe a pa, ni els passavolants que piquen d’aquí i d’allà, ni els propis polítics (que de fet, hi tenen més a perdre que a guanyar).

Com la vida el debat polític a la tele misma

Els vostres debats no són ni un aparador de virtuts ni tampoc són un desideràtum de raonament intel·lectual. Pel contrari, els debats polítics són unes autèntiques fires de vanitats, un aparador per mostrar (i demostrar) la baixesa moral d’uns, la manca d’ètica d’altres, la barra que, en general, tenen tots i com la política ha mort en mans de la mercadotècnia i el powerpoint (de fet no només la política, la vida –la nostra vida-, en general). També són la prova de la poca formació de l'espectador. De la deixadesa del ciutadà. De l'avorriment de la societat tant de la política, com dels periodistes (mers altaveus uns, cares mediàtiques d'altres).

Periodistes, reconegueu-ho! Votants, desperteu! Volguts fills de puta tots!

Els debats polítics són UN ESPECTACLE TELEVISIU. I com a tal han de funcionar i estructurar-se:  temps per argumentar? Una merda! Brevetat, acció, moviment, desig escòpic i espectacularitat... en definitiva: titulars, titulars, titulars!!!!! En definitiva, deixar parlar la maquinària del partit, la lògica dels quadres idiotitzats; deixar parlar els que mercadeixen amb tendències, propensions i altres merdes. I evitar el raonament. Evitar la raó. El senyor gerent vol que es fixin en això:

evitar 

la 

raó. 

Si cal, tornin a llegir-ho. I després, si encara tenen un mínim de valentia, pensin-hi.

Pensin-hi...

And further more, bitches!!! Un cop passat el mal de panxa dels debats, apareixen les cagarrines en forma de putu programa especial de resultats electorals (si, si, aquell que ocupa tota la tarda i tot el vespre del diumenge).

Que si càmeres volant pel plató, que si infografies de l’hemicicle, que si pastissets de colors per tot arreu,... colla de fills de puta. Sou periodistes, il·lusionistes o vedettes?

Heu d’ocupar hores de programació i només sabeu fer-ho amb foc d’encenalls, amb miratges tecnològics? Amb entreteniment buit de contingut?.
D’entrada,... cal dedicar, 4-5 hores al tema?
Calen tants recursos, tantes connexions a les seus de tots els partits polítics (buenu qui diu tots, tots,...diu els de sempre),
Calen tants tertulians que van rotant (buuuurppp!)  durant el programa tot parlant sovint d’ells mateixos i parant la mà (la d’ells mateixos) sota la taula?

Periodistes, reporters, tacapapers, pixatinters i artistes de la paraula i del discurs vacu. Voleu dir que no n’esteu fotent un gra massa?

El senyor gerent voldria pensar que algú de vosaltres encara té un bri d’autenticitat i de professió entre els plecs de calces i calçotets. Planteu-vos collons. No vulgueu format part d’aquest circ decadent. Plantegeu un debat amb criteris periodístics, amb prou temps, sense putos torns de paraules, a raig,...  i al qui no li agradi, que no hi vagi. I si no li agrada a cap formació política, tot això que guanyem la resta (els que cada cop entenem més la TV com una relíquia amb continguts esperpèntics i no com un canal de comunicació ).


Buenu... Estiguin bonets i aquest diumenge votin contra els egocèntrics. Contra els mal educats. Contra les males persones. Si no, sempre es poden fotre el vot pel cul.

* I les campanyes electorals què? Calen? O només són un negoci per alguns?

ESG fa un ASS

BDFP,

OMG, gairebé finals de mes i ESG sense fer la seva ASS.
NPP minyons, això té fàcil solució. TBH, avui escriure està sobrevalorat.

ALQHD!.

OHW! Quan ESG diu escriure vol dir cagar tres frases sense cap mena d'estructura sintàctica i evidentment sense cap mena d'escrúpol hortowràfix.

NP: és una derivada més de les noves tecnologies. El deixar d'escriure com persones i fer-ho com màquines: de forma freda, simple i uniforme, CPX. 
La dictadura de les pantalles tàctils suposa, no només la pèrdua de l'escriptura tradicional (a mà, mitjançant un artefacte que deixi empremta sobre un paper), sinó també l'auge de la deixadesa i la potuleria, la vagància i el dropisme.
Perquè, en aquesta societat (on estan rellogats) són uns IHdT: hiper connectats, hiper socials, hiper egòlatres, hiper narcisistes, hiper duals... I això vol dir que han d'escriure molt per demostrar, argumentar, rebatre, criticar, insultar, atacar, vexar, humiliar o enganyar a les rets socials.  I com que han d'escriure tant, els SDdM es posen com botifarrons i els fan mal.

Mestre! vostè si que sap fer servir bé els dits!

La solució, com tot en aquesta època (en què sobrevivim) és fer-ho més fàcil, reduir-ho, simplificar-ho, total la intel·ligència humana no té límits...

NRdlS-PF

I vet aquí com ara tothom LOLeja, tothom demana les coses ASAP, tothom és BFF i tothom dona les THX. Tothom fa RT, i tothom té una TL.

QCdC tots plegats. Es limiten a mastegar el que els altres escupen. Amb lu macu que és inventar-se paraules o fer servir llatinismes del tipus stultus qui legit hoc o ante faciabamus plus gratiam.

EB, i si els fa mal el dit, A-S. TeC/TlF

____________________________________________________
____________________________________________________

____________________________________________________

Nota bene: Pels que no estan al lloro, aquí ESG els ofereix un traductor de tota aquesta merda.


ALQHD - Apa lu que ha dit!
A-S - Amputin-se'ls
ASS - Arrojada setmanal solitària
ASAP - As soon as possible, que vol dir cagant llets
BFdP - Benvolguts fills de puta
BFF - Best friend forever que vol dir sóc un puto hipòcrita
CPX - Com putos xaiets.
EB - Estiguin bonets
IHdT - Individus Hiper de tot
Lolejar - Fer LOL (mirin a sota, cabrons).
LOL - Laugh out loud que vol dir descollonar-se
NP - No pateixin
NPP - No pateixin podrits.
OHW! - Oh, wait! que vol dir, ai collons!
QCdC - Quina colla de cabrons
RT - Retuit, que vol dir: em fa mandra escriure i pensar
S@S - Shit and spit, el que fa el senyor gerent cada cop que escriu
SDdM - Seus dits de merda
TBH - To be honest que vol dir mira que sóc pringat
TL - Time line que vol dir mira quan de temps que m'arrossego per les rets sense fotre brot.
THX - Thanks, que vol dir un sistema de só d'alta qualitat dels cines, que et fa tremolar el forro dels calçotets quan, els fills de puta, el posen a tota metxa.
TeC/TlF - Toca'm els collons o toca'm la fava, depenent de com hagin nascut.
ESG - cal que ho definim, cabrons?

El senyor gerent té proves que la humanitat s'encamina a la perdició (II)

Benvolguts fills de puta,

Benvinguts al desconcert, la confusió, el desgavell i, en definitiva, el caos. No cal ni que facin l'esforç d'entendre-ho (no podrien). El que avui és tendència, demà és menyspreat. El que ahir s'aclamava com a model a seguir, avui se'ns fa ingrat a tots. El que ens van prometre era mentida. I així, així d'encul·lats anem transitat per aquesta vall de llàgrimes...(que diria el poeta).

La Societat? mmmpppffff.. muahahahahaaaa!!

Però el que de veritat fa cagar sang al senyor gerent, més enllà d'independències que no ho són, de regeneració que no ho és, de sortida d'una crisi econòmica que ho és tot menys sortida, .... mes enllà de totes aquestes menudències, és el fet d'anar a la corporació Dharma Mercadona i trobar-se ja a l'entrada de l'establiment un lot de turrons i més enllà un lot de massapans i encara més enllà neules i xocolatines en forma d'artiluguis nadalencs... tot plegat en dates d'octubre (el senyor gerent s'ho mira bé i comprova de nou: sí, octubre!).  Això sí, les castanyes i els moniatos, a la secció de fruites i verdures.

I desprès es queixen de que la infància cada cop és més curta. Hipòcrites!!!!

Estiguin bonets i fins al mes vinent podrits.

El senyor gerent suggereix un regal institucional

... i prou collonades per favort.

El senyor gerent ha fet un esforç fins ara

La pregunta, fills de puta, és:

val la pena?

Val la pena seguir en una societat que es mira des del palco com sorgeix, cada cop amb menys vergonya, el neofranquisme?

Val la pena comprar llibres per Sant Jordi en nom d'una idea equivocada de la "Literatura"?

Val la pena treballar i lluitar per un Estat que cada cop és menys del Benestar comú i més del Ben estar d'uns quants mamons?

Val la pena afeitar-se per no semblar un deixat, encara que et deixis mitja cara a la pica cada cop?

Val la pena esforçar-se en complir amb les normes de trànsit, tot sent testimoni de les locures i animalades d’altres conductors, i que tu, desgraciat, tinguis la xamba de ser premiat amb una bonica multa per anar 10 km/h per sobre de la velocitat permesa en una via de doble carril i cuneta àmplia?

Val la pena gastar-se pasta per fer esport?

Val la pena pertànyer a una societat (opulent) que prima la glorificació del “jo” enfront del servei als “altres”?

Val la pena tenir el darrer mòbil del mercat, encara que sigui a terminis? 

Val la pena esforçar-se a progressar professionalment, si ja saps que tot el bacallà  està venut?

Val la pena confiar un dia en els Mossos i que el dia després et fotin una cara nova?

Val la pena confiar en la Justícia -versió espanyola-?

Val la pena guardar fidelitat tota la vida a una sola dona? a un partit? a un ideal?

Val la pena passar la ITV?

Val la pena  veure els telenoticies de TV3?

Val la pena canviar Mercadona la Corporació Dharma pel BonPreu?

Val la pena seguir entossudit en fer un bloc?

Estiguin bonets. És la única cosa que val la pena.

El senyor gerent compta dies, hores, segons...

El senyor gerent prova el Telegram

El senyor gerent pateix

Benvolguts Odiats,

Ahir, dia 20 de setembre, varen passar moltes coses. Algunes de greus i d'altres no tant.
Les greus, tothom les coneix i no cal entrar-hi gaire en detall però el resum seria que una colla de corruptes varen vestir a la Justícia de puta i muntaren una orgia anal amb ella. Donant pel cul al marc jurídic i el que és pitjor fen-se'l seu i pervertint-lo. I per això van enviar la Guardia Civil a estendre el pànic per les terres revoltades (quina estratègia tant intel·ligent oi? -el senyor gerent pagaria diners, i molts, per saber qui és aquest "cervellet" que tenen al Partit Pupulart que els aconsella tant sàviament)

Per això, un cop reflexionat sobre tot l'acaecit en la jornada d'ahir, el senyor gerent voldria fixar-se en dues coses que han passat desapercebudes per la gran majoria:

 - la fenumenal trempera que el senyor gerent va tenir  -com feia anys que no experimentava- cada cop que veia la gent pujada i botant sobre els vehicles de la Guàrdia Civil.

- i....

Però que no volia xarrar home de déu? Digui home, digui...
No el sento... què diu? Parli més alt !!!!  

...la incògnita del parador d'aquest gran estadista anomenat Coscubiela..... (perquè.... algú li ha sentit dir res?). Perro ladrador...

Estiguin bonets, i si veuen al Sr. Josep, confirmin-li que si, que SI, SÍ, home sí. Estem pel SÍ. Ell ja ho entendrà (vostès no cal). 

El senyor gerent pateix al·lucinacions severes

El senyor gerent alerta de la necessitat d'un sindicat de pallassos

Benvolguda colla d'arreplegats,

No els ha passat mai que (posin per exemple) un pintor, una cançó, una pornostar, un neologisme, una marca de cervesa, una app pel telefunu... que no han sentit-vist-tocat-ensumat mai tot d'una omple qualsevol horitzó on fixin la mirada?

El senyor gerent no es refereix als mecanismes calculats del màrqueting que posen i treuen els articles de moda i que creen el hype del moment mitjançant l'amplificació de les xarxes socials, no... no.

El senyor gerent els està parlant de casualitats. De fets consumats fa anys i panys i que de cop i volta, igual que l'alineació dels planetes, conjuren una mena de coincidència còsmica per alguns afortunats.

Però entre aquests no s'hi troba el senyor gerent. El nostre humil heroi de l'Odit ha tingut una carambola de coneixements casual (dir-ne coincidència còsmica podria ser massa flagrant i motiu de cesse).

I aquesta carambola l'ha fet cagar-se en la creativitat existent en el món del rock'n'roll. Passin i llegeixen, fills de puta.

Namés quatre paraules:

"TEARS OF A CLOWN"

Tot comença ara fa un grapat de mesos, ni molts ni pocs, quan el senyor gerent escolta per primera vegada el nou LP d'Iron Maiden "The Book of Souls". En aquest doble àlbum (magnífic, per cert), hi ha un tema que saben com es diu?


Cançó collonuda (2016) que els Maiden diuen que dediquen a Robbie Williams, desaparegut de forma contemporània a la creació del disc. La lletra no es per tirar gaires penals. Si ajunten joglar, bufó, Williams i pallasso, ho fan rimar amb cop de veu a la darrera síl·laba, ja tenen la feina feta. El missatge del tema? ball de màscares i tristor. Ningú m'estima. Estic sol. Psse, passi... estem aquí pels solos i els riff de guitarra, no per la literatura oi??

Però, però, però... a la sempre activa  ment del senyor gerent, una llumeta s'encenia i s'apagava... tears of the clown? tears of the clown?.... de que li sonava això al gerent?...

Van passar dies i nits, setmanes i fins i tot algun mes, va caure la fulla i van sortir grans a la cara a milions de teenagers descreguts d'arreu del món... i malgrat tot l'alerta subconscient no desapareixia, fins que un dia, tot anant cap al puticlub amb el cotxe, el senyor gerent posa un CD ratllat que porta a la guantera i voilà...!!!





Vet-ho aquí!. Un tema d'U.D.O. (2007) d'arrancada lenta que es va encabritant amb el transcurs dels minuts. Una tornada que també se't clava al cervell i t'obliga a anar-la xiulant (amb més o menys fortuna) durant uns quants dies fins que s'esvaeix en la memòria. Però una lletra trillada de tòpics de nou, de penes, de falses màscares... (creativitat fail again).

El senyor gerent, satisfet de la seva retentiva mental en una edat que ja comença a ser preocupant, llegeix, dies després, un article. Es parla dels orígens de la discogràfica americana Motown i dels primers grups que van gravar-hi, contribuint al creixent èxit del segell durant els anys 60 que va conduir a l'esclat comercials dels 70. A l'article es citen un grapat de grups i un d'ells crida l'atenció al senyor gerent: Smokey Robinson and The Miracles. Collons, deixa-me'ls buscar a veure que m'he perdut fins ara.. pensa interiorment el gerent.

I hòstia puta, hòstia puta... Sant Google li posa en primer resultat de la cerca aquest vídeo. Saben com es diu la cançó oi?


En resum: tema composat abans que els senyor gerent nasqués (1967), i que parla de nou (de fet va ser el primer) de les falses aparences i de la tristor que tots porten dins, però que amaguem als altres (puta creativitat de merda). Ara, això si, els instruments de vent i la percussió alegren el tema. Tot plegat soul de la vella escola.

- Coincidència, ocultisme, alienigenes sr. Jiménez?
- Doncs no sabria dir-li, senyor gerent.

I a partir d'aquí el què vulguin, colla de descreguts...
Només cal que entrin a l'Esputifly i tecletegin aquestes quatre paraules (quines? preguntarà el gafapastista del racó)

La darrera vegada que el senyor gerent ho va fer se li va cargolar la tita:
- parlem de gangsta rap? 2PAC va cagar un flow i unes bases amb aquest títol...
- parlem del post grunge i de les escorrialles en forma de cagarrina alternative power rock? Als The Vodoo Jets no se'ls va ocórrer cap altre títol (els molt cabrons...)
- parlem de cançó lleugera amb armonies vocals de pega? The Flying Pickets en saben molt de cantar acapella, però no en tenen ni puta idea de ser originals posant títols...Que els afusellin!
- parlem d'electrònica i BPM? si cerquen bé trobaran un tema dark dance de Suspect amb el mateix títol.

I en fi,... si volen, un altra dia el senyor gerent els pot parlar de la segona derivada; les versions que existeixen de la versió del  1967. El senyor gerent ha trobat reggae, jazz,.... però, potser no cal oi? El tema ja no dona més de si.


Estiguin bonets, i ni plorin ni fotin el pallasso, faci'n el favort.

El senyor gerent cau de cul a terra de la risa

Benvolguts fills de la gran puta,

Vivim inmersos en un món de grisos, mitges tintes, veritats no absolutes, i mentides piadoses; un món on, per exemple, tothom és "presumpte" fins que, al cap de 10 anys, el cony de Justicia Escanyola, no dictamina culpabilitat; un món on les portades dels diaris, per sorprenents, inesperades o impensables, ja no impacten ni tan sols fan encongir una mica el trau del cul.
En definitiva, un món on la realitat és dubtosa i la veritat s'escapoleix cames ajudeu-me per darrera el teló... tot això sembla ser que rep el nom de  (tatxan, tatxan!!!!)  P O S V E R I T A T.

No s'han trobat mai però, que la vacuna de tansemenfotisme que ens coloquen a tots, a vegades caduca abans d'hora? I llavors, de tant en tant, llegeixen quelcom que els fa refulgir aquell esperit crític que antany enlluernava a la seva minsa parroquia de xumatites i llepafigues?,... que els desperta aquella vergonya aliena que els fa a tots vostès una mica més humans?

El senyor gerent, amatent lector de la premsa diaria (sempre que la trobi abandonada a la taula del dentista, o de la perruqueria de final felis) avui ha topat amb un grapat de lletres al diari, la composició de les quals en forma de noticia li ha provocat tal riallada que ha caigut de cul a terra i de poc ha anat que no es fissura quatre costelles i l'os de la cua de retruc.

Tot plegat, en relació al nomenament del nou director de la teletres, la seva, el periodista Sanchís:

É Digno d'admiráh!!!!

(Poden llegir-ho vostès mateixos aquí)


Al senyor gerent l'interessa destacar per a tots vostès, colla d'arreplegats, aquesta frase en concret:

""És una persona amb antecedents de sectarisme", ha alertat el portaveu de CSQP, Joan Coscubiela".

Perdonin, però el senyor gerent insisteix:

""És una persona amb antecedents de sectarisme", ha alertat el portaveu de CSQP, Joan Coscubiela".


Vale? Si? Doncs ara, no facin com el senyor gerent que, per no agafar-se al taburet, s'ha fotut de cap rient a cor que vols davant l'afirmació del sagaç, sempre magnífic i poc valorat Joan Coscubiela, el senyor NO SECTARISTA de Catalunya.

Menys mal que el senyor gerent va poder controlar els esfínters que si no fins i tot s'hi hauria cagat amb l'eloquència postveritat tan poc demagògica d'aquest paio.



HA HA HA HA HA !!!!

MUA HA HA HA HA !!!!

Estiguin bonets i si us plau, facin ioga si volen, però segueixin rient una estona més amb el senyor gerent. El Coscu s'ho ben val... no troben?

El senyor gerent els fa passar els reis

El senyor gerent no s'ho creu

Benvolguts odiats,

No estan esgotats de l’actualitat política?

No troben que aquests darrers 20 dies han estat un no parar d’informacions, novetats, flashos , rumors, notícies, comunicats, discursos, notes de premsa, declaracions, filtracions, intoxicacions, desmentits, editorials, enquestes, tertúlies... que si bé algunes si té justificació comunicativa, la gran majoria no diuen res d’interès ni aporten informació.  I tot per a què?

Agenda què????. Viva Cristo Rey.

El senyor gerent té clar des de fa temps que la premsa política (tant nacional com internacional) té uns mecanismes molts similars als de la premsa esportiva. És a dir, no es limiten a explicar el que passa sinó que preparen el terreny pel que ha de passar (i que ells ajuden a dissenyar). El que els tècnics en tots els tinglados de comunicació en diuen l’agenda setting, vaja... res de nou sota el sol.

Però és vergonyós veure en plena actuació aquest mecanisme de retroalimentació establert entre premsa i polítics (de tots els colors), el qual, lluny de respondre a interessos socials, econòmics, internacionals, .... només es centren en procurar-se  la poltrona, el modus vivendi. i a més a més, darrerament amb una manca de creativitat notable...Tot pel poble, però sense el poble. Com l’absolutisme d’antany. 

I no és només un fenomenu d’aquí, no , benvolguts fills de puta. Mirin, mirin els anglesos.... Una colla de polítics dubtosos institucionalitzen les quatre mentides que els seus partidaris volen escoltar, i les llancen als quatre vents. Resultat? El públic s’hi agafa com a protesta per a qualsevol cosa (immigració diuen uns, però la crisi econòmica ja fa temps que grata sota els peus de més d’un) i s’acaba la historia amb UK fora d’Europa (diuen... però ja veurem).

Tant és doncs, si ens mirem el melic aquí, o mirem els de més enllà. A tot arreu sembla que passi el mateix. Es diuen moltes coses en nom de grans valors i després, un cop s’aconsegueix l’objectiu principal, que no és altre que estar 4 anys beneficiant-se del poder a tots nivells,  un atac  d’hipocresia s’emporta tots els valors i només deixa la realpolitik, les actuacions més o menys partidistes i opaques i les mentides (baixada d’impostos aquí, o les mentides sobre les subvencions europees a Anglaterra).

I mentre tant, anem votant, ... anem... que ens diuen que és el nostre dret fonamental i la darrera cosa que queda per poder triar el nostre futur.

Votem, votem.... tots fents cua... 

Però el senyor gerent els diu a cau d’orella que potser no.... Potser no és la darrera cosa que podem fer. Si el senyor gerent i tots vostès fossin valents, inconformistes, íntegres i altruistes, encara quedaria l’escenari de  l’acció directa: a Espanya diguin-li escratxes, diguin-li presa dels carrers contra el poder establert. A Catalunya diguin-li DUI o diguin-li fotre el camp d’una puta vegada.

I mentre tant, en un cau infecte, els de la CUP es llepen les ferides de la santa hòstia que la seva miopia política i subnormalitat aguda els ha auto infligit. Mentre estiguin adolorits no emprenyaran...

Estiguin bonets.

El señor gerent renega de la banda sonora quotidiana

Benvolguts odiats,

Avui el senyor gerent els adreça un simpàtic escrit en que la única finalitat del mateix es la queixa, el renec, l’exabrupte, o si ho volen més col·loquial el cagar-se en tot aquest maremàgnum auditiu que ens clava les seves agulles roents als nostres timpans cada cop amb més freqüència, i el que és més preocupant, cada cop per qualsevol futesa.

Així és, fills de la gran puta. Hem passat d’un purgatori on podíeu sobreviure mitjanament només amb la pol·lució auditiva de sirenes de serveis d’emergències, avisos acústics de maquinària d’obra, fils musicals casposos, la tele del veí, la recollida d’escombraries a hores intempestives i l’alarma cabrona d’algun altre veí fill de puta que es dispara sempre a les 03.00 hores, a un infern de sorollets tecnològics inherents a tota la parafernàlia electrònica que tots vostès han adoptat darrerament i sense els quals semblen tots vostès un exèrcit de sutnormals.

- Ai, Enriqueta, .... quina risa aquest timbre del telèfon.
- Ahhh si, si... i tant, Remei, i tant.....

El senyor gerent es refereix als bips, als tons de móvil, a les alarmes, al zum-zum del vibrador, al so de bombolles de les pantalles tàctils,... en fi,... tota aquella caterva de sons que si bé en el seu origen tenien una finalitat d’avisar a l’usuari de l’aparell, en realitat el que aconsegueix, per un efecte multiplicador, és formar part d’una banda sonora present en qualsevol hora, en qualsevol lloc, i que en comptes de complir amb el seu objectiu primigeni, el que aconsegueix, pel seu mimetisme, és una cacofonia universal caòtica i inútil.

Una cacofonia que s’estén sense cap mena d’aturador per cinemes, dormitoris, esglésies, ascensors, follòdroms, biblioteques, prats i boscos, rambles i passejos, fruiteries i sexshows ...

Ni la becaineta d'aquest sant baró han respectat els mòbils....

... i el que és més greu, també en tertúlies radiofòniques i en retransmissions televisives aconseguint així la hipérbole perfecta capaç ja no tant sols de tocar els collons sinó de difondre’s de forma massiva a través dels mitjans de comunicació….

Benvinguts fills de puta. Benvinguts a aquest infern de pets electrònics i eructes polifònics. Benvingut sigui aquest nou síndrome de la imbecil·litat humana. D’aquesta nova empremta feta per la nostra societat sorollosa, egoista i egòlatra.

Estiguin bonets, i comprin-se cotó fluix o un Isolator al seu centre comercial més proper.

P.D.; I si és que queda algú que encara visiti aquest racó de demagògia, demència i hipocresia, que aixequi la mà.... o ques baixi les calces.

El senyor gerent dona corda al rellotge

Benvolguts desorientats,

Per si no ho saben o per si no ho recorden, i per a tots aquells que es vulguin fer el desentès, sàpiguen, fills de puta, que estan a una setmana del canvi horari de tardor.
Sí, aquella tocada de pebrots tant poc entesa per la majoria de la població i tant recomanada pels nostres estimats líderts polítics i gestors econòmics. 

Pel senyor gerent això del canvi d’hora no deixa de ser una presa de pel perpetuada ad eternum. Vet ho aquí.  

 
Ens ho entaforen argumentant sobre l’estalvi energètic, però no creuen que en una societat cada cop més global, activa 24/7,  això ja no cola? Ens diuen també que a més, el medi ambient també hi surt guanyant doncs s’emeten menys tones de gasos tòxics a l’atmosfera,...  però mentrestant tothom feliç lluint el seu ecològic Folsvaguen Golf a les portes de les boites a la caça i captura de gènero fresc i humit.

El suposat estalvi energètic i la bonior mediambiental que (diuen) es deriva d’avançar o atraçar una puta agulla del rellotge queda doncs, a l’alçada del betum.

Sense parlar de la tocada de collons que suposa per alguns: jipis, pòtols, crios, mestres i jubilats; doncs han d’adaptar el seu ritme vital de forma semestral amb els conseqüents atacs de feridura per uns, apatia per altres o amb la necessitat de regular les sobtades descàrregues diarreiques d’alguns tercers.

Així doncs, el senyor gerent creu que el canvi horari es manté per dos motius:  1/ el punitiu, gestionat per l’Estat (donar pel cul al ciutadà, bàsicament) per recordar quí mana, 2/ el mediàtic, doncs el senyor gerent creu que el canvi horari és un d’aquells temes que  serveixen per vestir la graella i les pàgines dels nostres dignes mitjans. Al costat dels accidents a la carretera cada cap de setmana, l’ocupació hotelera en festes i períodes vacacions, el ranking de llibres més venuts a Sant Jordi , l’inici del curs escolar o de la campanya de la renda, el balanç econòmic de les rebaixes al comerç os, o els 10 minuts de Barça a l’apartat esportiu, (temes que importen una merda a gairebé tothom qui tingui un dit de seny).

Estiguin bonets i donin corda al rellotge.

El senyor gerent els vol fer passar un bon dia

Deixin que el senyor gerent, avui que se sent generós, els escupi una veritat a la cara. Potser la única gran veritat que cal tenir en compte a diari: tenim por.

No s'haurien de sorprendre malparits, és un fet natural. La por actua com a mecanisme de defensa davant les agressions o les adversitats externes. Es gràcies a la por que l'home ha desenvolupat una cultura i una civilització: por a dormir al ras, a morir, a la foscor, a estar sol, a passar gana.... tot plegat pors tel·lúriques que han fet evolucionar el giny de l'home i que a la vegada han anat transformant les seves necessitats.

Ara bé, el senyor gerent vol dir-los que en el nostre dia a dia, a banda de la por (diguem-ne) biològica i intrínseca a la nostra condició humana, existeix també una por perversa; un temor, una mena de pànic social que, es miri com es miri, no té cap aportació positiva pel nostre esdevenir, ans tot el contrari. El senyor gerent es refereix a aquelles pors socials que la única cosa que fan és anul·lar el nostre jo i, per evitar prescindir de la nostra zona de confort, ens fan renegar de la identitat pròpia i abraçar el borreguisme anònim del ramat i seguir el designi dels que ens manen (sense qüestionar-nos els seus interessos).

El senyor gerent els està parlant d’aquelles paüres en que ens deixem caure sense ret quan llegim els diaris o quan fem cas a radio makutu. Terrors que neixen emparats en l’anonimat i que creixen i es multipliquen en les actituds pusil·lànimes que ens defineixen majoritàriament com a individus socials. Si, fills de puta, el senyor gerent els vol parlar d’aquells temors fàcils d’adoptar i difícils de contradir. Por, per exemple, a ser diferents de la resta, feredat a  no poder demostrar estar a la última (moda, tecnologia, tendència...), pànic a no poder (o voler) formar una família (en el sentit tradicional), temença a fer el ridícul per expressar la teva pròpia opinió en qualsevol fòrum. Por a la pròpia família (aquell maleït què diran...), por a ser titllat d’ignorant, de covard, d’agosarat, d’oportunista, de passat de moda, de cregut, de tendenciós...Recança a definir-se políticament en públic. Paor de ser naturista, por de fumar, basarda davant la necessitat de prendre decisions. Esparverament quan ens creuem amb gitanos, negres i morus. Por de tenir un/a amant. Por de votar segons et dicta la teva consciència, por de tirar-te a la piscina sense garanties (encara que només sigui un cop a la vida i encara que el cor t’ho demani).

Un valent...sense por.

Volen exemples, fills de puta?

Tinguin exemples...

El senyor gerent els està parlant d’aquella por perniciosa que, per exemple, experimentem en l’àmbit de la protecció de la identitat: protegim (i volem garanties de que així sigui) el nostre expedient clínic, protegim la nostra imatge personal, denunciem la utilització indeguda del nostre número de telèfon, ens posem histèrics si veiem a la Ret informació sobre nosaltres que no controlem,.... però a l'hora de la veritat, som els primers que difonem, compartim i canibalitzem les nostres dades i la nostra intimitat a les xarxes, als cafès amb els amics, a les reunions familiars... Por, llavors? Hipocresia, odiats lectors. Hipocresia.

Hòstia puta quens han pillat Picard,
... ens han pillat!!!

La veritat és que qualsevol desconegut els pot fer una foto entrant a la casa de putes on van cada dimarts o, ara que fa calor, prenen el sol a la platja amb les tetes a l’aire. Qualsevol seu pública ens grava quan hi accedim per fer algun tràmit, qualsevol gran establiment comercial ens segueix discretament amb els seus ulls electrònics per saber on estem parats més estona i quin productes ens criden més l’atenció. Aparquem el cotxe en pàrkings que registren la nostra matrícula (i qui sap què més). I la veritat pura i dura és que de tot plegat, no en fem cap cristo. Traguem (quan ho sabem) i anem fent feliços (quan no en som conscients).

Volen un altre exemple, malparits? Tots volem sentir-nos segurs (estar-ho ja és una altra història, il·lusos!). Tots volem que el ramat al que pertanyem estigui lliure d’amenaces, per això, quan es detecta una malaltia que hom donava per erradicada en el nostre entorn immediat, es comencen (comencem) a posar nerviosos. Amb els nervis (la por) la ment no processa correctament; la manca d’informació i la manca de raonament de la mateixa, provoca ignorància. I de la ignorància, com a input, a l’odi, com a output, només hi ha un pas molt petit. Llavors la por social, la por com a mecanisme de protecció del ramat, de la tribu, fa acte de presència i ens obliga a acorralar al diferent, a insultar al sospitós de portat el perill a la comunitat, al que no s'ha volgut vacunar seguint les pautes marcades pel gran germà. S’han plantejat en algun moment que l'odi que ens desperta l'antivacunes podria ser un reflex de la frustració que podem sentir en prendre consciència de la nostra nul·litat com a individu autònom? 

I què en diuen de la por a caminar sols? A tenir un país propi? Els catalans amb això som tant porucs que per poc que ens deixin, passem per tontos. Por, nens i nenes, por del papus espanyol, por de la dona del sac alemanya i fins fa quatre dies, por del cerillo d’Unió. I com que som tant correctes, per por a fer el ridícul, millor que ens quedem com estem, oi?.

Qui fa més por?

Visca la moreneta ! però ep…vigilem la cartera. Visca Catalunya ! però ojut… sempre que sigui de dretes i no em minvi el negoci de la botigueta. Volem un nou estat! Però ep… els nostres partits no son capaços d’arribar a un acord per canviar la llei electoral per por a perdre poltrones. Tenim por. Massa por com per voler creure'ns de veritat la independència. Ens amenacen en deixar de ser europeus i ens ho creiem!!!. Ens amenacen amb la fi de l'Estat assistencial i ens ho creiem ( el nano de la bici i el coletas han fet molt de mal). Tenim por de sortir al carrer, avançant per la dreta als podrits partits polítics.

En definitiva: molta molta por. A tenir un fill homosexual, a no entrar a la Universitat, a no tenir una feina fixa, a que el Barça perdi davant el Reial Madrid. I el que és més greu: por a mirar-se al mirall i meditar, por al silenci, por a tancar la tele. Por a ser diferent.

Deixem-ho aquí, al senyor gerent li estan agafant esgarrifances. Estiguin bonets i no siguin porucs.