El senyor gerent està en ratxa

Benvolguts malfollats i malcardades,

Els serà grat saber que, en el que porta d’any i amb una força de voluntat que no
s’imaginen, el senyor gerent ja s’ha llegit tres llibres (Teo va de putes, Com guanyar diners sense treballar, i Manual de las buenas maneras. Guía de estilo para la gente educada -aquest darrer gran recomanació de la RaTeta-).


Ep! I totes tres lectures sense fer servir el dit per resseguir els renglons…

Ep! I no li ha esclatat el cervell...

Si el senyor gerent n’ha tret profit o no d’aquestes lectures ja són figues d’un altre paner, però
aquesta immersió en el món literari de qualitat ha comportat al senyor gerent un desig de seguir l’impuls lector i per això, de retruc, cercant llibres i lectures a les rets socials, el senyor gerent ha descobert un nou món.

Un món d’individus i individues egòlatres, hedonistes i faltats d’amor maternal, que com papallones que voletegen al voltant del llum –emprenyen, no aporten res i s’acaben cremant les ales-, fan voltes i voltes sovint vàcues i irrellevants, al voltant dels llibres que han llegit.

Aquests energumens fan servir espais digitals que diuen dedicar a la crítica literària. En general
el que fan és perpetuar la vergonya dels seus pares perpetrant una representació de crític
literari tot pensant-se McLuhans, Blooms, Adornos o Lewis, i en realitat, semblant-se al
Chiquito de la Calzada. Tot plegat, provoca múltiples i abundoses arrojades.

Perquè sense cap mena de justificació teòrica ni acadèmica acostumen a llançar perles sobre autors i
lectures d’una profunditat intel·lectual esgarrifosa, inabastable, infinita: “m’ha agradat” o “no m’ha agradat”. Xim-pum!

D’altres, segurament afavorits pel buf dels déus (i pel hype del moment, propiciat per les
campanyes de publicitat de les editorials, i pel propi sistema hipòcrita de les xarxes socials) van un pas més enllà. Afegeixen a la seva opinió un maximalisme: “Quin gran llibre” “La millor novel.la que…”, “Obra Excel·lent”. Però es descuiden, pobrets, l'argumentació del seu orgasme literari: per què? El senyor gerent, ignorant de mena, voldria saber el per què? Per l’estil de l’autor?, potser pel que significa en el conjunt del seu corpus literari? per la temàtica que toca? la profunditat dels personatges?, per trencar formats i anar més enllà? per ser políticament incorrecte? Per què, collons, per què? ….

Blogueros literaris.

Ah calla...potser estem repetint el que dicta l’editorial (idolatrada) a la faixa del llibre? O per què ho han escrit quatre gafapastistes  abans que ell? Per què ho han llegit les patums que et fan bavejar? Per que ho han recomanat al programa de ràdio de moda? Grans arguments aquests. Ahh!!! les tendències... gran argument contrastat i meditat.

I encara hi ha una tercera categoria d’aquestes rèmores literàries. Aquelles que, tot eructant el
seu particular “m’agrada”, i acompanyant-lo del maximalisme de torn, copien el text de la
contraportada del llibre en qüestió, de manera que ja tenen una entrada al seu bloc o al seu
perfil de xarxes socials, amb més de quatre ratlles (tremola twitter). Una subvarietat mutant d’aquesta categoria, serien aquells que, a més a més, copien de la Wikipedia un breu abstrac biogràfic de l’autor.

Amb aquest panorama no és d’estranyar l’altra cara de la moneda. La dels seguidors d’aquest
grapat d’onanistes que omplen de comentaris els blocs literaris d'humor, ja sigui alabant l’opinió del
blocaire amb arguments llepaculs o tant sols amb un poc honest “Me l’apunto”. Altres, més hipòcrites i falsos, contesten amb un: “un altra a la pila infinita de llibres boníssims que, com a gran lector que sóc, tinc a la tauleta de nit”.

En tot cas, un món endogàmic que mal interpreta la literatura confonent el gust amb el consum. El sentir amb l'aparentar. El gaudr amb el produir.  Transformen allò íntim i únic en quelcom públic i devaluat (això no és prostitució?) mancat de rigor i  farcit de maximalismes que, com un peix que es menja la cua, deixa buit de contingut totes les seves grans i ampul·loses sentències i fa que la societat sigui una mica més ramat d’ovelles del que era ahir. Societat, tot cal dir-ho, sotmesa voluntàriament als rankings i llistes que periòdicament hom publica. Llistes -d'altra banda- ignominioses doncs castren el lliure albir de tot lector pusil·lànime i impedeixen el seu despertar cognitiu- 

I al tanto: sembla que aquest comportament no ateny només al món literari, sinó que, com les cagarrines que–sempre fluïdes i traïdores-, s’estén a qualsevol àmbit o faceta del món cultural (cine, música, art…).

Estiguin bonets i facin com el senyor gerent, llegeixin el que els roti però llegeixin, podrits,
llegeixin.

El senyor gerent caga una bonica metàfora política

Benvolguts fills de puta,

Que el cinema, més enllà del setè art, és també una eina de propaganda política se sap aquí i a la Xina populart, que deia aquell.

De fet, la màxima expressió d’aquesta dimensió doctrinària es situa, segons els estudiosos, en el període de la Guerra Freda. Durant aquell període del segle passat les dues grans superpotències d’aleshores –cony de russos i americans-, adoctrinaven a la seva població mitjançant el concurs de flims, la majoria d’ells, de ciència ficció.

Perquè... què més fàcil que metaforitzar el comunista depravat en un marciano invasor?

Així ho van veure els serveis inintel·ligència (eh?, eh?) americans i amb una mànega que proveïa de milions de dòlars a la indústria de Hollywood (i que de retruc va contribuir al seu desenvolupament) van començar a produir metratge alliçonador com xurros durant la dècada dels 50’s sobretot.

El resultat? Pinicules amb un missatge bàsic i primordial dissenyat perfectament per incrustar-se a la psique de l’espectador: l’estranger és un invasor i se l’ha de fer fora o destruïr.

Així, la majoria de trames argumentals advocaven per dues vies creatives:

• la gran invasió: això vol dir, raigs làser, pantis i antenes, fumeres, platets voladors, militars patriòtics que salven el món, maquinària bèl·lica americana (showroom de les capacitats militars de l’època)...
• la invasió subtil: això vol dir apoderament silenciós i secret de la voluntat humana. 

Algunes d’aquestes pel·lícules, parides amb recursos, trempera i talent, amb el temps han fet fortuna i s’han convertit en referents claus  reivindicades a l'actualitat i revisitat en diverses ocasions (en una altra mostra de la fluixera d'idees imperant avui en dia). Altres, fetes d’una manera més barroera, no són més que artefactes folclòrics al servei d’una causa caduca, tot i que són simpàtiques de veure.

Volem exemples malparits? Agafin el pot de les crispetes i frueixin com fa el senyor gerent de tant en tant:

Sobre les invasions violentes (els blockbusters de l’època):

Marte, planeta rojo  (rojo,... entenen?), on es reivindica la democràcia occidental (americana de fet) com a regla rectora per a tota la humanitat i on  –l’excepció que confirma la regla- apareix la URSS com els dolents molt dolents. Al final un pupurri catolico-capitalista... (si, la religió també hi apareix com a valuart de la indòmita raça dels demòcrates):

La Tierra contra los platillos volantes, on l’escena del platets voladors volan amenaçadors sobre Guashington era de lo milloret de l’època:

El enigma de otro mundo, reversionada en múltiples ocasions (gran, molt gran l’adaptació de John Carpenter amb “La cosa”) on ens parla d’un alienígena que extermina un per un els membres d’una base militar americana perduda al mig del gel:

Ultimatum a la Tierra, on una proposta de pau dels ET és mal interpretada per la humanitat i els foten fora a bastonades (qui diu bastonades diu bombes i metralla com a la Guerra de Corea que acabava d'esclatar):

Sobre les invasions silencioses:

Invasores de Marte, sobre com uns marcianos dolentíssims que aterren en un llogarret rural de l’amèrica profunda i van captant un a un tots els membres del poble convertint-los en esser esclavitzats i deshumanitzats. Menys mal d’un nen, que salva al poble (ui... si sembla que parlin del partit comunista americà...naahhh....):

Me casé con un monstruo del espacio exterior, on els dolents venen a robar les femelles dels americans:

El pueblo de los malditos, on també es tracta del apoderament paulatí i silenciós d’una comunitat de la mà d'una colla de hipsters, tendres nens:

La invasión de los ladrones de cuerpos, que alertava no ja de l’amenaça comunista exterior sino de l’enemic interior: sospita dels teus veins, semblava voler proposar. (ui. Ui ui que el mcarthysme ja treia el cap):



I tants i tants d'altres títols que el senyor gerent ha gaudit durant una pila d'anys i panys i que ara, s'estalvia segur que a tots vostès, apreciats trencaculs, els interessa un rave.

Perque el que de veritat pretent el senyor gerent és fer-los reflexionar no tant sobre el cinema sinó sobre els articles periodístics que El Periódico, La Vanguardia, El Pais, El Mundo, l'ABC i altres patufets es dignen a perpetrar. Presentant davant la població espanyola (al·lienada per aquestes capçaleres de premsa i d'altres, pel discurs polític testicular imperant i per l'herència cultural caducada de la Castella Imperial) un enemic comú, el català barretinaire, com un enemic implacable que vol destruir la nació ecspanyola.

Veuen malparits? Tot està inventat...  o si ho prefereixen... la història es repeteix.

Estiguin bonets i si us plau, facin el que facin, ni un pas enrere.

El senyor gerent visita l'any 2049

Benvolguts odiats.

Quan el senyor gerent va veure la segona part d’Alien va mullar calçotets. Pel gir donat a la història, pels personatges, per l’escenari, en definitiva per la novetat que, respectant la peli precedent, i empoderant-la, va atorgar interès a la seqüela.

Quan el senyor gerent va veure la segona part de Terminator, va aplaudir amb les orelles davant l’espectacle dels efectes especials i amb el gir argumental sobre les conseqüències de les distorsions temporals (ahh quina delicia les paradoxes...) que proposava la pinícula.

Però, recentment,  quan el senyor gerent ha acabat de veure Blade Runner 2049 s’ha quedat  ...fred. Molt fred. I perdut. I decebut.

I no es tracta de que el senyor gerent no tingui criteri cinematogràfic (que si el té és pla com el seu encefalograma sexual), no.  Es tracta de que Blade Runner 2049 és pur espectacle de pólvora mullada (a tots els nivells).

Senyor gerent, ja sap que se li gira tot el sector gafapastisme militant a la contra amb aquestes afirmacions tant agosarades?

I tant que ho sap, petit saltamartí. Però el senyor gerent pensa que no hi ha defensa possible per la proposta d’en Villeneuve (sobrevalorat ja en la infantil The arrival).
De fet, als gafapastistes quels donin pel cul. Ells volen, necessiten, una pel·lícula que emmarqui la seva generació esgotada, i per això, per poder lluir samarretes que els identifiquin com creients de la veritat absoluta, són capaços de vendre el seu criteri per qualsevol merda embolicada amb papers de colors.

D’entrada...

Quan una banda sonora és omnipresent en una pel·lícula de gairebé tres hores, alguna cosa fa llufa... el guió potser?
I si a més a més, aquesta banda sonora es basa gairebé en un 95 % en percussions i nyigo nyigo electrònic (sense cap mena de melodia pròpia), no està limitant a la totalitat de la pel·lícula?

I jo... què hi foto en aquesta pel·lícula? Quin és el meu paper?

Quan una pel·lícula brilla tant –i molt, és cert- en l’apartat fotogràfic i en tot els artificis tècnics: panoràmiques, travellings, efectes, color... i es menja la trama, potser és perquè no té gran cosa a dir. Un altre cop el guió?

Quan un grapat de personatges (el replicant del principi, la cap de policia, l’empresari i la seva pèrfida replicant assassina...)  són tant prescindibles pel desenvolupament de la història... què falla? Potser el guió?

I tot plegat, contribueix a augmentar el minutatge de la pel·li sense venir a compte de res. Pura palla del Villenueve aquest...

Is the script, motherfucker!!!

Ai, ai... quem pixo....!!

I és que quan un guió barreja de manera tant maldestre aspectes filosòfics (o  ètics o morals, o com collons li vulguin dir) molt inversemblants i difícils d’empassar amb un drama cutre, cutre digne del diumenge a la tarda a Antena 3 (pare troba filla),  ens trobem davant un refresc de gasosa. Molt dolç però eteri.

Volen una altra afirmació atrevida?

BladeRunner 2049 es una d’aquelles pelis que es mira una vegada a la vida. I prou. No tens pebrots de tornar-hi a dedicar mai més 3 hores. Per tant, no guanyarà amb el temps. Oblidint-se.

Quin resultat més galdós per una pinicula, oi?

claro, claro...intelectual... muy intelectual...

Però el que de veritat ha fet emprenyar molt al senyor gerent és que la “gran pel·lícula de l’intel·lectualitat del moment" NO PROPOSA RES DE NOU, tornarem a repetir, RES DE NOU respecte de l’original. De fet, necessita el protagonista del Blade Runner de debó, per tirar endavant el flim (encallat entre els cops de bafle de la banda sonora, els buits argumentals i la cara de lluç del nano aquest del Goslin – vaya puta merda de casting-.  El mateix escenari ciberpunk, la mateixa ciutat plena d’hol·lografies, la mateixa gavardina bruta... quanta creativitat déu meu senyor!!!!

I en quant l'argument, la càrrega filosòfica de la pel·lícula fumeja tota la pel·lícula però no arriba a cap mena de consistència i per tant aporta un missatge ful. Molt diferent de pelis que SÍ que es mullen com per exemple Distrito 9 –amb el racisme- i Moon –amb la clonació i la seva derivada ètica ( i amb només un personatge que aguanta la pel·lícula amb un parell de pebrots).

Però collons, si fins i tot –i ja perdonaran al senyor gerent- un blockbuster com és Elisium li passa la mà per la cara a Blade Runner 2019 a l’hora de plantejar/denunciar conflictivitat social!!!!

I en quan a ambientació i proposta escenogràfica, de nou Distrito 9 o potser també Automata (que diuen que va ser una còpia de Blade Runner, goita tu...) superen, en credibilitat, la societat i el tramat urbà pintats tant matusserament a Blade Runner 2049. Més exemples? Tinguin, podrits, tinguin... la Bigelow, sense fum ni neons, va pintar un futur acollonidor i molt reconeixible a Dias Extraños. De fet, segurament podria ser un futur molt proper al que podrà tenir la nostra societat. I li fot mil voltes al Villenuef aquest.

I la última, i que el senyor gerent  encara no ha llegit a cap senyor crític... Blade Runner 2049 és un exercici de prepotència tant gran, però tant, que fins i tot s’atreveix a tornar a treure la Rachel de la peli original i fotre-li un tiro en tota la clepsa. Si això no és una escopinada en tota regla a la peli de Ridley Scott (digne d’estudi freudià: matar al pare) que baixi Roy Batty i jutgi.

Puto Villenueve... la meva Rachel, no, NO!!!

Estiguin bonets.Ah..., i perdonin, aquest text conté espoilerts.

El senyor gerent els fa classe d'anglès

Benvolguts fills de puta.

Mai es tard per nodrir l'intel·lecte. Potser alguns de vostès ho tenen difícil, però no defalleixin. L'actitut, malgrat l'encefalograma pla, és un plus a tenir en compte.

Per exemple, amb els idiomes.

Com estan d'inglès? Oblidin-se del First Certificate, del Proficiency i d'altres milongues ideades per  integrar-los al ramat... el que de veritat compta és si vostès entenen o no entenen al Donald Trump quan el veuen per la tele. El senyor gerent no es refereix a si entenen la seva ideologia i el seu discurs (mala peça al teler, si és així). El senyor gerent es refereix a si entenen l'acte comunicatiu del seu discurs.

Si és que sí, llavors podem assumir que vostes xapurregen mínimament l'inglès, nivell cambrer Lloret de Mart.

Però una cosa és bavejar i pervertir l'idioma i l'altra és copsar el significat d'alguns termes i expressions peculiars que salpebren alegrement aquí i allà aquesta lingua franca d'arrel germànica.

Perque tot idioma té a darrera una comunitat amb un ideari (nacional, diguem-ne tribal per no ferir susceptibilitats). Una mena de substrat psicològic grupal que, al llarg de segles d'història en comú, de vivències compartides, crea i aguanta conceptes i construccions semàntiques, que traduïdes literalment a d'altres idiomes, poden semblar molt ilògiques.

Ens dona un exemple senyor gerent?

O hi tant, minyons... en concret aquest: "blow my/your mind - blowing your/my mind". Literalment, fent volar la teva/meva ment; o més o menys adaptat, fent-me/ fent-te ballar el cap (d'emoció o de satisfacció espiritual, intel·lectual o directament de gaudi sexual).

Oi que no tindria cap mena de sentit que algú de vostès digues, el dia de reis, tot obrint els regals amb la família: "oh!, que maques aquestes pantufles que m'heu regalat (d'altra banda idèntiques a les que em vareu regalar l'any passat, podrits), realment m'han volat el cap"... oi que no va ni de broma? Oi que si la seva parella s'ofereix gentilment a llepar-li la fava o a mamar-li el nap (i ho fa amb l'enteniment i la dedicació realment precisa) no li diran "uauuu, m'has volat el cap porc/a carinyu"? oi?, oi que no?

Doncs el senyor gerent, el proposa una traducció sui generis d'aquesta locució de la llengua anglesa: puta anada d'olla. Sic. Ni més ni menys.

Senyor gerent... com arriba a aquesta aportació valuosa en el camp de la traducció?

Doncs bàsicament després de veure les tres temporades de "The Leftovers". Una sèrie de televisió de la que el senyor gerent feia temps escoltava aquí i allà comentaris, crítiques, recomanacions i soroll. Una sèrie que finalment ha pogut veure i que, en finalitzar el darrer capítol, li ha provocat un "OMG, it blows my mind", o dit d'altra manera, hòoooosssssstia puta, quina anada d'olla!.

Perquè la cosa és aquesta: un argument sustentat en una premissa inicial fantàstica, típica de ciència ficció al·lucinògena i mística a l'estil Philip K.Dick, que al llarg dels capítols (pocs, bien!) de cada temporada, es va enverinant amb conceptes espirituals, religiosos, apocalíptics... Un argument que, un cop superat el xoc inicial, i quan l'espectador ja ha sintonitzat amb el feeling de la proposta i ha acceptat la trama (tramposa d'altra banda), no fa altra cosa que sorprendre't minut rera minut.

Tot plegat (i aquí la grandesa de la proposta) vorejant sempre els límits de la racionalitat. De la lògica. A les portes de la paranoia. De fet... apuntin-se això de la paranoia si us plau.
I d'altra banda, el que fa atractiva aquesta anada d'olla a més a més, són les petites dosis d'humor surrealista i del tot absurd (dignes de la patafísica de George Perec o de l'humor absurd de Slawomir Mrozek) que, delicadament, decoren i recolzen amb un agradable contrapunt, l'increscendo dramàtic/emocional de l'itinerari argumental de la sèrie.

Ara bé, el senyor gerent també voldria escopir un grapat de paraules per parlar de la proposta formal de The Leftovers: per començar a fer salivera, mamons, la sèrie ens proposa un tractament de la llum i del color a la mateixa alçada que Breaking Bad, que dóna un to agressiu als plans i seqüències de la sèrie, tot contrastant genialment amb el toc místic i emotiu de l'argument (per cert, el senyor gerent reivindica que cremin a la foguera els modernets que infecten programes, anuncis i series amb un tractament pla, fred, uniformador i asèptic del color d'una puta vegada).

Així, els primers plans de cares dels personatges, l'ús de desenfocaments amb un fort component comunicatiu i complementari a l'acció dels actors, els tiros de càmera descentrats, que no segueixen la mirada dels actors ni els ubiquen correctament al pla, es complementen grandiosament amb buits/salts del guió (buscats i estratègicament posats) que provoquen una alerta a l'espectador

però que els responsables de la sèrie recondueixen molt bé amb històries paral·leles i amb flashbacks/flasforwards molt ben dissenyats per aguantar la tensió dramàtica i l'interès de l'espectador. Paranoia, recorden?. Apuntin-s'ho va collons!

Respecte als actors, el senyor gerent reconeix que va començar destrempat, però que ràpidament aplaudia amb les orelles la feina de tot el planter (especial esment mereix el personatge de Matt, el predicador, el de la Patty, la líder de la secta -tant en el paper de viva com de traspassada-, i els pebrots de la Liv Tyler acceptant protagonitzar un personatge secundari i de connotacions negatives) Per cert, ara que el senyor gerent parla de la Liv, li vindria de gust fotre's un cigarru...
Apuntin-s'ho també si us plau. I el trio d'actors principals... chapeau... simplement irreemplaçables.

Quan després de la primera i segona temporada els interiors i les localitzacions exteriors -primer urbans i després rurals- comencen a ofegar el dinamisme de la sèrie, a la tercera temporada ens foten una patada directa als collons i ens aboquen a les extenses praderies i deserts australians. Óle tu!!

I com més capitols queien al sac, més puta anada d'olla.

I, i , i...sobretot,... una excelsa banda sonora que envolcalla les emocions i que acompanya l'acció dramàtica de forma ES-PEC-TA-CU-LART. Clàssica (aquelles escales al piano, al violí...), pop, soul, jazz, rock, heavy... triïn i remenin.

Senyor gerent, però què diu? Molta musiqueta i molta polla, però aquesta sèrie és un puto rave, una paranoia !!!!!

Potser sí, petits saltamartíns, sobretot quan finalitza el darrer capítol. Arribats a aquest punt, si el senyor gerent els diu que un dels creadors de la serie també va participar a Lost, podran començar a lligar caps. Molts misteris i poques respostes. Marca de la casa. Però a diferència de la sèrie de nàufrags, aquí hi ha, malgrat el fantàstic del plantejament, un element de crua realitat que ho fa tot molt diferent.

Ja saben que sobre gustos no hi ha res escrit, però mirin, mamons, si més no, el senyor gerent ja els ha tingut una estoneta distrets de la calor llegint aquestes bajanades, i d'altrabanda, ja estan a punt perque algú, algun dia, en algun lloc... "blows your mind"

Estiguin bonets i facin el que facin, mirin de no suar gaire, podrits!.

Bonus track: Ara el senyor gerent ja sap perquè tants panxitos bategen els seus fills amb el nom de Kevin. Si us plau, apuntin-s'ho també. És vital.

Extra bonus track: A l'Alejandro Amenábar segur que li agrada molt la idea de la trama i el desenllaç.... muahahahaaaaa.

El senyor gerent pateix el síndrome d'abstinència

Benvolguts malparits,

Perdonin si d'entrada el senyor gerent ja els fa arrugar la titola, però...saben el que és el síndrome d’Stendhal?

No pateixen que el senyor gerent, amatent com sempre amb els quefers de salubritat pública de la nostra estimada societat, els hi ho explica amb paraules planeres del tot aptes per la seva delicada capacitat intel·lectual. 

"El síndrome de marres aquests és la pell de gallina, els calfreds i les palpitacions que agafen a qualsevol fill de sa mare que es queda plantat davant d’algun artefacte artístic de qualsevol museu, sala d’art o rebedor familiar i, per l’efecte de la bellesa inherent d’aquesta peça d’art, acaba mullant calces o calçotets de manera involuntària." 

Doncs bé, emplenat el seu buit de coneixement, el senyor gerent ja està en condicions de confessar-los que, recentment ha patit a les seves pròpies carns un efecte similar. Això sí, canviïn museu per sofà, i obra d’art per sèrie de televisió. Ah! I canviïn també síndrome d’Stendhal per febrada BB...

Vegin, vegin:

Saben el que és això? La millor seqüència d'aquesta sèrie. A nivell argumental, la que provoca un abans i un després. La escena que fa fer el click definitiu al protagonista. A nivell tècnic, una audàcia i un preciosisme que converteixen la plasticitat de la imatge en un valor d'èxit absolut, escoltin!.

Si han vist la sèrie ja saben de què els està parlant el senyor gerent, i si no l’han vist facin el favort de fer-se fotre i segueixin llegint igualment perquè potser així ja saben què hauran de veure quan es cremin a l’infern.

Si fan una cerca ràpida pel guguel trobaran trilions de pàgines parlant dels múltiples factors que fan d’aquesta sèrie LA SERIE. Així, tal qual.

- Que si un protagonista carismàtic, gens modèlic, que fa de la dualitat el seu modus vivendi...

- Que si un imaginari molt potent farcit de referències visuals úniques: màscares de gas, els germans Tuco, els calçotets i el barret del senyor White, el símbol de l’abella als bidons químics, la caravana enmig del desert...

- Que si la genialitat de determinats episodis, semblants a un exercici teatral en un únic escenari: el del soterrani i el plat trencat, el capítol de la mosca, o aquell en el que el Jesse passa mig capítol amb un nano desemparat i mal nodrit per uns pares ionquis...

- Que si les intros dels capítols ens encongeixen el trau del cul amb els flashforwards que, talment la droga pura, provoquen una penjamenta cada cop més intensa a la sèrie...

- Que si un càsting amb cares poc o gens conegudes però que tots, absolutament tots els actors borden a la perfecció la transmigració que, com el Dr. Jeckill a Mr. Hyde experimenten cada un dels personatges...

- Que si l’humor negre que es destaca en certes seqüències està perfectament dosificat per fer avançar el relat amb frescor i dinamisme...


Però sobretot, sobretot, i això ja és una aportació del senyor gerent,....el color. Mare de deu senyor... quin color!!!.

I quina il·luminació!!!. La utilització de filtres, l’etalonatge i els clarobscurs acompanyen i vesteixen la tensió dramàtica de manera formidable.

Aquell ocre del desert, aquell ataronjat de les postes de sol, sobre aquells blaus intensos del cel o de l’aigua de les piscines sempre presents...
Aquells mitges il·luminacions dels interiors, que deixen els personatges a la penombra ...

I el treball de la càmera? uns enquadraments subjectius (únics, brillants i en alguns casos, insospitats) que complementen uns timelapses que, en comptagotes, serveixen per separar trames i situacions. I, per acabar-ho d’adobar, i salpebrant-ho tot, plans picats i contrapicats a mansalva i panoràmiques verticals i horitzontals a cor que vols.

I res sobra.

Brutal el significat d'aquesta imatge...

Tinguin per segur, colla de descreguts que per tot això que el senyor gerent els acaba d’explicar, la imatge (la fotografia) i el seu tractament esdevé un personatge més a la sèrie, i oju!!, un personatge amb una capacitat dramàtica molt important.

I el muntatge? a banda dels flashforwards esmentats abans, reivindica amb valentia els talls a negre, sense fosos, sense embuts, per passar a la següent escena

I res molesta.



Després, .... el tempo. La lentitud com a recurs i el silenci com a valor: alguns (segurament desemparats i sense gaire capacitat de raciocini) ho veuen com un problema però el senyor gerent realment creu que és un plus, un valor afegit a la sèrie amb el que es contemporitza argument, personatges i escenaris.

I el bassal de baba es va fent més gran com més avancen els minuts.

I tot plegat no esdevé un problema d’ordre públic per culpa d’algun petit grinyol, del tot puntual i, si volen, anecdòtic, en l’argument que fa que tot d’una et despertis d’aquesta beneïda al·lucinació.

En definitiva, si el senyor gerent fos un cursi de merda (que de fet només es permet de ser-ho cada 15 dies, quan toca polvet amb la senyora) els diria que Breaking Bad és un collaret en el que cada capítol és una perla única d’un valor incalculable.

Ara ja ho saben, colla de fills de puta. Breaking Bad és LA SÉRIE. Això sí, un cop finalitzada, estiguin a punt... comencen les tremolors, la boca seca i el mal dormir... i cada cop que acluques els ulls la foscor es transforma en els deserts eixuts de Nou Mèxic.... Sempre tindran aquesta, aquesta o aquesta altra dosi de metadona, però...no és el mateix no, la puresa no arriba al 95 %.

Estiguin bonets i vagin per l’ombra.

El senyor gerent escriu poc i llegeix menys

Benvolguts fills de puta,

Escolti’n!
Aquest és un país amanit amb una profunda indigència intel·lectual.
I sembla que no és cosa que hagi de remetre a curt termini.
Tot indica que va per llarg.

Hola, el senyor gerent es plau presentar-los la Cultura.

I no, aquesta afirmació no és una altra frivolitat del senyor gerent, no... La frivolitat ve de part de tots aquells, potser algú de vostès fins i tot, que adopten l’etiqueta d’escriptor sense cap mena d’escrúpol, ni remordiment.

Saben què malparits? Ara, arreplegar quatre lletres i publicar-les està de moda. Sobretot entre aquella mena de gent que tot i ser vistos arreu, ningú sap del cert que aporten de positiu a la societat. El senyor gerent es refereix a aquella patuleia de tertulians i polemistes, que es pretenen entesos en tot però, ai las!, no són coneixedors de res. 

...que si el meu avi era gerent a Vallcarca

Al tantu doncs, malparits!!!

Ara només manca disposar d’uns quants minuts de tele en tal o qual debat, o ser el protegit d’alguna patum del periodisme, o que l’actualitat quotidiana et beneeixi accidentalment amb alguna escopinada d’interès mediàtic. Llavors un ja pot escriure i publicar qualsevol merda.

Si vostès s'hi fixessin (que no ho fan pas, colla d'estòlids), veurien que totes aquestes personalitats del món de la faràndula vàcua, trivial i fútil que és la tertúlia política televisiva escriuen sempre el mateix llibre. Sense excepció. En tots els casos. Sense variar. El títol pot ser diferent però...:

- que si el perfum dels carrers de Gràcia de la meva joventut no feien pudor de pixat,
- que si el meu pare era contrabandista de xinxetes durant la dictadura,
- que si els padres esculapius em va ensenyar el veritable objectiu de la vida,
- que si el meu pare tenia un barcu allà a l’Empordà
- que si el negoci familiar es remunta a època del rei Pepet
- que si vaig entrar a treballar a La Vanguardia de grum, i ara em pixo a la taula del director cada cop que vull (o cada cop que em descuido les gasses a casa)
- etc. etc...

És a dir, MEMÒRIES... estem parlant del gènere literari més egocèntric, mentider, mistificat, fal·laç, tergiversador i hipòcrita que qualsevol fill de veí pot cagar tot embrutant cent o dos-cents folis explicant que feia ell/a ( o el seu pare/mare, o el seu avi/a) un fotimer d’anys enrere.

I sabeu què, malparits?

L'autor i les seves memòries

Si aquestes memòries maquillades i tergiversades es redacten (per qualsevol ànima en pena a canvi de quatre xavos) de manera novel·lada, introduït petits detalls i girs dramàtics, aconsegueixen el producte comercial ideal pel proper Sant Jordi, emparat amb un fals halo d'intel·lectualitat que enganxa talment la merda al cul.

En definitiva, el llibre ideal pel grapat de Teresines i senyors Esteves que encara sobreviuen entre nosaltres i idoni també pels clubs de lectura de les biblioteques.

Després diuen que el món literari està saturat de novetats. Que es destrueixen cada cop més llibres (les pròpies editorials) que no pas se’n venen, que les tirades d’exemplars en català són cada vegada menors, i sobretot... que la gent cada cop llegeix menys (i en català, menys de menys)!!!

Quina colla...

Estiguin bonets i escriguin malparits, escriguin. Potser demà algun editor mefistofèlic i sense compromisos passa pel seu bloc...

El senyor gerent està decebut olímpicament

Benvolguts fills de puta,

No és el cas.

El senyor gerent els confessa que aquests Jocs Olímpics del Brasil se'ls pren com qualsevol altre celebració esportiva mediàtica: sense fotre'ls-hi ni cas, sense ni un bri d'interès i sense cap mena de necessitat de veure'ls. 

El poc que el senyor gerent veu dels JJOO són les imatges perdudes enmig del zapping quotidià dels canals de la televisió. I de tot aquest puzzle d'imatges (amb protagonistes del tot desconeguts), l'atzar ha volgut que un esport en concret es repeteixi en diferents moments de manera que, dels 60 minuts que el senyor gerent ha dedicat al cony d'Olimpiades fins avui, 45 han estat pel rugby a 7 (informació que, de segur,  a vostès els sua el nap o la fava).

Semifinals de salt d'obstacles

D'altra banda, el senyor gerent creu que aquestes grans bacanals que l'humanitat tendeix a organitzar de tant en tant sense un propòsit gaire concret, si serveixen d'alguna cosa avui en dia, és per posar en risc el sistema. Es podria considerar com una revalida per als estats que ho organitzen (seguretat, infraestructures, transports, pressupostos, maquillatge social, etc...) però també pels qui hi participen en el sentit que poden posar en l'aparador mediàtic mundial les tensions internes que pateixen (vegin el cas de la institucionalització del doping a Rússia, per exemple)

Classificacions tir olímpic

De fet el senyor gerent, veient el panorama mundial just abans d'iniciar-se les competicions, temia i s'esperaba un determinat grau de conflictivitat i problemàtiques variades en aquest conclau olímpic... Diguint-li manifestacions i reivindicacions socials per part dels propis brasilenys que han patit, pateixen i sobretot patiran l'organització d'aquests Jocs; diguint-li amenaces terroristes de bandera negra o accions repudiables de llops solitaris; o diguint-li reivindicacions i protestes de grups ecologistes davant els abusos comesos en l'edificació de les infraestructures olímpiques que es sumen a la massacre continuada de tota la selva de l'Amazonia.


Tot això temia el senyor gerent (encara que a manca de 10 dies per acabar els Jocs, tampoc no posaria la mà al foc de que alguna d'aquestes coses no passi).

Però a banda de témer, el senyor gerent també esperava quelcom.

Esperit olímpic

Esperava que els esportistes catalans que acudeixen als Jocs Olímpics del Brasil, fossin valents i, a 15 mesos de la independència, reivindiquessin el seu compromís amb Catalunya.
Esperava que els catalans sapiguèssim aprofitar l'event per donar un nou impuls mediàtic al procés.
Esperava que Catalunya, amb tranquil·litat i seny, fos present d'alguna manera a totes les televisions del planeta.
I de moment res.

Bé... doncs que el seny no faci perdre la rauxa, perquè ho podem perdre tot.

Estiguin bonets i posint-se protecció solar, bandarres.

El senyor gerent inaugura el curs amb una arrojada "cultureta"

Benvolguts fills de puta,

És possible que no els importi tres raves, però el senyor gerent els confessa que li fa molta mandra començar a veure series de televisió noves. Habitualment el senyor gerent només consumeix series ja finiquitades i amb totes les temporades acabades per no quedar amb un pam de nas esperant la continuació. A més a més, la veritat és que el senyor gerent també està força escaldat, d’una banda per les recomanacions provinents de seguidors gafapastistes enfervorits per la passió que sembla que pateixen més el síndrome d’Estocolm que cap altra cosa. D’altra banda també per les ressenyes crítiques de les patums habituals dels mitjans escrits o online, que sembla que tinguin una plantilla i vagin expedint certificats de modernitat al millor postor.

Sobre gustos no hi ha res escrit, diuen, però el principal problema no és pas que agradi o no. El PROBLEMA són les espectatives... quan comences una sèrie que diuen que ho peta tot, que és el nou referent audiovisual de la dècada, que està a anys llum de la resta de produccions audiovisuals seriades, que és la que marca un abans i un  després, que és la que recull el testimoni de sèries mítiques (diuen) com Twin Peaks o de The Twilight Zone, … però en realitat el que passa és que comences la sèrie i al cap de 20  o 10 o 5 minuts, ja saps qui és l’heroi, qui és la noia maca, qui és el dolent, qui és el muermo (el negre, segur), o a qui mataran-abduiran-transformaran-elquevostèsvulguin; ja saps quina és la trama principal i com aquesta es desenvoluparà i ja pots preveure quines trames secundaries desenvoluparan a la sèrie per tal d’anar-la allargant i aconseguir arribar als 10-12 capítols x temporada, tot colant-nos conceptes que, de tant trillats, ja fan pudor.

Però davant del tedi nocturn estival (poc, poc sexe odiats!!), el senyor gerent els confessa que ha optat per fer el cor fort i jugar-se-la amb dues series in-concluses que fa temps que voleiaven pel seu caparró.

La primera d’elles és House of Cards. Distreta i....I punt.  Què volen que el senyor gerent els digui. Si no l’han vist imaginin-se una barreja entre Dallas i El ala oeste de la Casablanca. Es a dir, un poti poti entre el dia a dia d’un polític americà, i el tot s’hi val per arribar al poder, barrejat amb intrigues i denuncies més o menys ja vistes abans. Entretinguda i addictiva a estones però amb un tarannà força previsible. Menys mal d’alguns girs inesperats en l’argument que fan que obris els ulls quan ja estàs mig endormiscat, o del parell de pits perduts que cada tant en tant apareixen en pantalla per complir, justament, amb aquesta funció. Segurament podria ser venuda com la temporada 285 de Joc de Trons.

La segona sèrie és True Detective. Aquí el senyor gerent vol ser sincers amb tots vostès, fills de puta, i els diu que ha disfrutat com un nen petit…. però namés durant els 3 primers capítols. Després, la cosa perd pistonada. Ojut: la sèrie segueix sent interessant, però el factor novetat ja s’ha perdut i acaba convertint-se en un thriller clavat a la pel·lícula Seven del D.Fincher (coincidència: productor de House of Cards). A favor de True Detective, dues coses: només 8 capítols i la parella d'intèrprets que borden tots dos personatges principals.

Però, però, però… el que de veritat ha fet trempar al senyor gerent, més que la trama, més que els personatges, més que els dolents molt dolents, han estat les respectives capçaleres de cada una d’aquestes series. Tal com ho llegeixen. I per un motiu força similart: l’encaix perfecte entre la música i els plans ens ofereixen un muntatge espectaculà.

Les dues sèries utilitzen camins estilístics diferents en les seves capçaleres. Així, la cadència incessant del baix i els petits detalls de trompeta de fons combinats amb el crescendo de la orquestració mentre en pantalla van apareixen i alternant-se els travellings gravats en timelapse al llarg d'un dia sobre panoràmiques reals de Washington a House of Cards, es contraposen completament a True Detective, la qual opta per un joc fluctuant de transparències de perfils i sil·luetes i de conceptes visuals força colpidors amb un contrast cromàtic molt impactant, tot plegat necessari per introduir l'atmosfera lúgubre i rural de la trama, que de nou, lliga a la perfecció amb la música triada (gran, enorme tema).

Així, malgrat l’opció escollida en cada una de les produccions, el resultat comú és magnifíc, addictiu, trempador i memorable.

El senyor gerent ja els deia abans que sobre gustos no hi ha res escrit, però, escoltin malparits, facin el favort de jutjar per vostès mateixos.





Estiguin bonets i recordin: la tele emet radiacions perjudicials per la llargada de la seva tita.

El senyor gerent perd un referent

Benvolguts fills de puta, avui estem de dol.

El senyor gerent ha viscut dies bons i genials amb l'humor irreverent del Rick Mayall. Tant amb el personatge de teenager histriònic que interpretava magníficament bé a "Els Joves", com amb el paper de trentanyeru perdut, immadur, ranci i sense ofici ni benefici, que caracteritzava a "Bottom".

Cliff Richard, els mods, la conscienciació política i de classe, i més tard el passotisme, la immaduresa sexual o el llardós way of life... definien el perfil dels seus personatges més coneguts.

El senyor gerent no sap si de la mateixa que li va succeir a ell, els personatges a qui Rick Mayall va donar vida els van arribar a marcar la seva granalluda adolescència de merda però en tot cas, avui toca viure un dia dolent, dels que ningú vol.

Estiguin bonets, i recordint-lo com déu mana, cony...

El senyor gerent els vol felicitar

Ja hi tornen a ser. Sant Jordi. De nou abocats, vulguin o no, a l’aplec de llibreters i de l’industria editorial d’enguany.

Una jornada que lentament ha derivat d’una festivitat popular a una fira de mostres al carrer. Un dia que passa a formar part de la plèiades de dies pseudo festivaleros-comercials com Sant Valentí, el Dia del Pare (o de la Mare), el dia de la Mona, o el dia del cagarro del moment…

O el que és el mateix, un dia en que els que no compren mai un llibre s’encaminen, talment els xais ho fan vers a l’escorxador, cap les llibreries a gastar-se els diners majoritàriament en material literari amb data de caducitat; a comprar literatura d’entreteniment a quilos sense cap mena d’escrúpol; a adquirir a metros els llibres recomanats per les nombroses guies del moment (redactades per persones que ni tant sols coneixem i que de segur  obeeixen a dinàmiques empresarials); o a buscar enquadernacions estètiques i vistoses per complementar les modernes lleixes de l’Ikea acabades d’instal·lar al menjador de casa... En qualsevol dels casos, i de manera vergonyosa, sempre deixant el criteri personal a casa.

Perquè un dia en que la vessant comercialitzadora del llibre s’hi juga (diuen) bona part del pa de tot l’any, forçosament ha d’estar sotmès a les més cruentes tècniques de màrqueting i publicitat tot deixant de banda sentimentalismes i desitjos, criteris i ideologies, gustos i seleccions.

 

Jordi? Sant Jordi? muahahaha.... Sant Dòlart volen dir... oi, fills de puta?

Des d’aquí el senyor gerent els desitja una bona diada! Un feliç dia de submissió. Un dia en que el lliure albir és segrestat pel miratge de les patums i de les seves enverinades, poc originals i repetides signatures i dedicatòries proforma. Un dia en que l’intel·lecte es veu malversat pel carnaval dels escriptors que juguen a ser “reines per un dia” i pels que, sense haver escrit mai una ratlla, però pel fet de ser “maco/maca” ocupen l’espai que no es mereixen i determinen encara més el caràcter comercial del jorn, a la vegada que barren el pas a noves promeses de la ploma.

Guarning!!! Jandle guiz care!

Però clar, un sistema educatiu com l’actual, en que es premia la quantitat i no la qualitat, en que el pensament crític és substituït per l’ensenyament curricular que, plogui o nevi, totes les escoles han de complir, i que es complementa amb un aparell mediàtic que nega l’especificitat i aposta per la generalització i la industrialització dels continguts (tot banalitzant-los) ja sigui des del paper, la pantalla, les ones o les xarxes; tot plegat no fa més que repetir i marcar a foc el mateix discurs institucional, talment un tatuatge doctrinal al cap de la gent, que resulta en una societat que majoritàriament només s’identifica amb referents institucionalitzats, amb patums eternes o amb llistes prefabricades de best-sellers.

I no, el senyor gerent no és un talibà snob. En tot cas, facin el favor i tractin-lo de lector anarquista.

Si demà no compren cap llibre, estiguin tranquils. Malgrat tot el que diuen ni els sortirà pèl a la mà, ni els hi caurà la tita a trossos,  ni seran uns botiflers contraris a la independència d'aquest país. Només cal que siguin coherents amb vostès mateixos i pensar que tenen altres 364 dies per poder comprar el que els hi roti.  

Estiguin bonets i vagin passant pàgina.

El senyor gerent no celebra l'aniversari

Cantar diuent?
..muahaaha muahahahahaa!!!!

Ja sabran perdonar al senyor gerent però ell no pensa celebrar els 50 anys... els 50 anys que Raimon va començar a cagar en públic a Barcelona ciutat.
                                                         
Si, cagar, cagar... perquè cantar, el que hom pot entendre per cantar, aquest paio no n'ha tingut mai ni puta ideia.

Ja està bé de tanta Nova Cançó i de crear un panegíric al voltant dels 16 chochus i de tota aquella generació de monyes. Collons, si un era dolent, l'altra fotia irritació de colon a l'instant. Pensar que aquell jovent dels anys 60 agafessin com a referent cultural aquesta colla d'arreplegats....bruuuufff.... fa, encara avui, grima.

Senyor gerent, senyor gerent, l'està cagant de dalt a baix. El que el públic volia d'aquesta gentussa era la queixa, la crítica, la rebel·lió contra la dictadura... no pas l'art musical.

Ni queixa ni polles, estimats odiats. Pensar que una mica més al nord, en aquell territori infecte que s'anomena França, la joventut de la mateixa generació es dedicava uns anyets més tard a arrencar llambordes i a capgirar cotxes de policia tot protestant contra el sistema democràtic; que a l'altra cantó del xarc, els reaccionaris de la mateixa edat s'estaven preparant per bombardejar, aniquilar i subjugar la gent del Vietnam, i que a l´únic pais amb una mica de cordura per l'entonses,  la Pèrfida Albión, naixien els Rolling Stones i els The Animals mentre aquí, les grenyes polloses d'elles i les potes d'elefant d'ells, nomès perdien el cul tirant estaques i cantant al vent... colla de pringats!

Al senyor gerent no li estranya pas que ara foti 50 anys, succeïssin grans desgràcies... les riuades del Vallès amb més de 800 damnificats entre morts i desapareguts, la gran nevada del Barcelonès...o la boda entre el Juanito i la Sofia... i que collons s'esperaven? Es pensen que la Natura resta impassible davant les grans aberracions? Ara i aquí, el senyor gerent sentencia que tota aquella generació de bledes i titesfluixes en són els responsables últims. Que cremin al cel per aquest motiu!

Què collons és això de reivindicar-se escoltant la Marina Rossell? què significa emocionar-se escoltant el Juan Manolo Serrat? Com es pot fotre palles un amb la Mª del Mar Bonet? què vol dir l'autenticitat escoltant la veu de garrafa de Pi de la Serra? per què Espinàs, autor de A peu per Mordor* entre d'altres es fot a cantar i ningú li fot un roc al mig del cap? i...finalment...la Pregunta: quan collons es traurà la gorra el Llach? (potser quan els polls que deu criar ja siguin momificats?)

Cagumlaputa, cagumlaputa...entenen ara perquè en aquest país ha manat Convergència i Unió durant 30 anys i ara ens toqui, a més, aguantar el repicó?

Calli, gerent, calli... estic que trec foc pels queixals....

Però el més greu de tots, volguts odiats, el més greu de tots és que tota aquesta tropa d'indesitjables, lluny de ser coherents amb ells mateixos i de dir-se: "Fins aquí arribo, nanos. Aquests ja no són els meus temps", els molt cabrons han aguantat any rera any, vivint de subvenció institucional, de concert tronera a la Festa Major, del prime time de la tele 3 (la seva), i de revivals varis.
Redeu! que fot por veure'ls per la tele...tanta arruga, tanta pata de gallo, tanta pols en definitiva.
Tant de bo la Parca hagués triat millor i no s'hagués emportat a l'Ovidi Montllor, el bé negre de tota aquesta colla, i per aquest mateix motiu, l´únic amb coneixement de causa, l´únic amb art i dignitat.

En definitiva, cançó protesta? volen cançó protesta catalana, fills de puta?




 


Au, estiguin bonets.

* El xisto no és del senyor gerent, que consti. Només l'ha vilment, recuperat per l'ocasió.

El senyor gerent fa recompte del dia de Sant Jordi

PASSIU

0 llibres rebuts
0 roses regalades
0 pans de St. Jordi consumits
0 signatures
0 Rambles patejades
0 paradetes visitades
0 pins del sant patró multiculti o de l’exemplar de rosacea travessant el pit a l’alçada del mugró.

ACTIU

1 senyera penjada (empolsinada, esfilagarsada i sargida, però amb les quatre barres al cap i la fi)

10 moments d’òdiT davant la (com cada any) “novedosa i original” cobertura de la Diada a ràdios i tele.

100 polítics, patums culturals i estrelles mediàtiques amb l’ego pujat, supurant hipocresia i banalitat, tot intentant argumentar el seu mercantilisme interessat.

500 moments de ràbia ensopegant amb tertulians i les seves elaborades (i previsibles) opinions sense cap mena d’importància

1000 carrers impossibles (presos per gitanos amb afany comercial; senyores ben pentinades darrera les tauletes de les parròquies; clients d’IKEA buscant material a pes per omplir les seves lleixes de disseny; membres de diverses ONG amb cara de desubicats i de no vendre una merda; membres de moviments alternatius o de contestació social repartint panflets, polls i rastes; bluguerus estressats per aconseguir tots els llibres del moment i poder-ho explicar al seu bloc o al seu feisbuc per tal que quedi constància del seu
compromís amb la CULtura; comercials plastes de Circulo de Lectores intentant captar-te per la seva secta; o escolars amb roses de paper i/o plastilina que, petits fills de puta, intenten clavar als ulls dels passavolants i badocs que, al seu torn, acaben de completar l’escena de la Diada)

L'eslògan de l'any vinent per la Diada de Sant Jordi.

TOTAL

1 cagarada ensangrentada al vàter tot llegint un llibre d’un autor italià (no català), editat el 1996 (no el 2012), tret de la biblioteca (no comprat), però que, si vostès s’atreveixen a fullejar-lo, veuran que s’adiu molt amb la bonhomia d’aquesta gran, sincera, patriòtica i nostrada Diada.

Estiguin bonets i llegeixin, podrits, llegeixin...