El senyor gerent es transfigura

Yeah!!, I'm Leif Garret,
and I'm looking for Noa too...

Avui bufa el vent per aquestes terres. S’ha emportat el dia com si res. La rutina diaria fa que els dies s’encadenin i, uns (els passats) s’assemblin molt, potser massa als altres (als que encara han de venir)
De casa a la feina i de la feina a casa. I a casa... un cop a casa sempre també el mateix: nena, metges, escola, aniversaris, més metges, activitats extraescolars, feina de casa, mes nena ...

En dies així, en que la tramuntana bufa fort, el meu pensament s’envola i saltant de núvol en núvol, retorna a la meva adolescència, tant llunyana i tant propera a la vegada. I penso... no, no era això el que m’imaginava. Bé, de fet no sé què m’imaginava perquè tots els adolescents són, (som) una mica palanganes... però sí que veia el futur com quelcom prometedor, molt ple de grans projectes i felicitat i molt buit de preocupacions.

Perquè als quinze, als setze o als disset anys, que no et vingui ningú a parlar de problemes ni del futur que t’espera; d’haver de pencar dur, de fer el cor fort davant les adversitats; de que casar-te amb un guaperes i anar amb ell amb un cotxe descapotable amunt i avall no és el mateix que casar-te amb un bon noi, tenir criatures que ploren (i mengen i caguen) i una casa per mantenir; que no et diguin que els amics que veus cada dia durant l'edat de la tonteria, i amb els qui comparteixes coses i vivències molt importants, d’aquí uns anys et poden girar l’esquena uns, i oblidar-te els altres.

No, sovint ningú ens avisa que la vida sigui tant dura. I som tant innocents que ens pensem que ens menjarem el món.

Collons (perdó) la tramuntana ja m’ha posat de mala hòstia (perdó de nou, ji,ji...). Ara em vindria molt de gust una cigarreta i després una abraçada...però com li explico després al pare de la criatura la pudor de tabac del meu alè?.

Saps què, em quedo amb la cigarreta i que bombin l’abraçada.