El senyor gerent era tant feliç mirant la tele...

Benvolguts desgraciats,

Han de saber que a l’època en que el senyor gerent era un mocós emprenyador sense pels a la tita, els nanos i nanes namés tenien un aparell electrònic d’esbarjo: la televisió. 

Però, a diferència del que passa ara, aquesta no sempre era a la seva disposició. Heu de saber, millenials fills de puta*, que allavontes la tele era un aparell (gairebé un ritus) familiar. Això vol dir que es compartia entre tots els membre de la família, encara que evidentment, el control el tenien els pares. Ah!, que no sabeu què vol dir compartir? ... bé, aneu a la merda. 

Per cert, malparits,... no, la televisió dels collons no tenia comandament a distància, tampoc. Si volies canviar de canal et feies fotre i, o aixecaves el cul de la cadira (sofà diuen? ha, ha, ha...) o et xupaves tota la programació d'un únic canal

Aquell aparell no era la televisió que coneixeu ara. Era una entelèquia en blanc i negre, amb només dos canals que podies mirar únicament de 6 a 8 del vespre entre setmana o després de dinar els dissabtes o diumenges.

D’aquella època el senyor gerent recorda gaudir de certs programes infantils i de tantes altres sèries (la surrealista i creativa producció en català de TVE-Catalunya “Terra d’Escudella” els dissabtes al matí; les aventures de "Sandokan" i de l’"Orzowei" els diumenges al migdia; "Espacio 1999" les tardes dels divendres, -sèrie que el senyor gerent mirava amb delit i reverència tot tornant de comprar del mercat amb els pares...-) que varen curtcircuitar la realitat quotidiana a tots aquells que, com el senyor gerent, aixecaven només 4 pams de terra i vestien pantalons de pana i pullover.

És a dir, la televisió, malgrat el blanc i negre, ens oferia finestres cap a altres mons, altres èpoques i cap a altres realitats. Ens feia treballar la imaginació. Quedint-se amb això. Ens feia treballar la ment.
No importava que a les pel·licules del Tarzan -a la “Sesión de Tarde” dels dissabtes havent dinat-, la selva fos dominada per una gamma de grisos (que sovint amagava el cartró pedra de l'atrezzo); que les lianes amb les que Tarzan circulava –sense T10- per la jungla fossin cordes amb quatre fulles de pega enganxades de manera maldestra. Tant hi feia que a les pelis de pirates, el mar fos una sopa grisenca. No importava que la fumera de les canonades i les flames només fossin blanques o negres o grises, o que les banderes i ensenyes pirates fossin totes, totes, del mateix color. La imaginació que llavors teníem (que ens vèiem obligats a tenir), ho suplia tot amb escreix.

On el gris manava, nosaltres veiem arbres tropicals verdíssims. On el blanc imposava la seva neutralitat nosaltres hi veiem oceans blavíssims (piscines) solcats per naus imponents (maquetes ) amb banderes a tot vent (draps de diferents dissenys).

El que el senyor gerent els ve a dir, és que llavors, els nanos i nanes, teníem un nivell d’exigència tècnica molt baix.
D’una banda, perquè la tecnologia televisiva i les seves prestacions eren limitades. Però de l’altre perquè ningú ens havia ensenyat,-i nosaltres tampoc ens ho podíem ni imaginar- com intepretar –decodificar en diuen els experts- el què veiem.

 I sobretot les ganes, les ganes de creure-nos-ho tot. Aquestes ganes que ens feien veure la pel·lícula – i gaudir-ne- encara que l’àudio fos horrorós (el nyigo-nyigo dels violins de les pel·lícules de lladres i serenos, no importava que fos una melodia maravellosa, s’escoltava amb una qualitat i equalització similarts a una patada al fetge); no importava que els doblatges tinguessin aquelles veus tant afectades, típiques del NODO i sovint sense cap relació entre veu i personatge; ah!, i el de menys era que el format no fos panoràmic (que collons era el format llavors?) i per tant les pelis, la gran majoria, s'emetien retallades respecte al format original.

Als nanos i nanes de llavors, els aspectes tècnics se’ls en fotia. Només volien diversió, passar-ho bé, distreure’s i descobrir. El que volien era contingut. I si aquest era tècnicament deficitari, era igual. Tenien la imaginació per complementar el que veien.

Nen imaginant (espècie en perill d'extinció)

Però ah! Bandarres... Passen els anys. Els nens de llavors veuen com els creix pel al pit i a les orelles i es fan pares panxuts. Les nenes passen dels llacets i les cuetes a les malles marca-figues i, plop!, es fan mares.

I de passo, la tecnologia analògica esdevé digital.
Les teles creixen de tamany, perfeccionen les seves prestacions i afegeixen noves utilitats dignes de la ciència ficció. Però, ailàs!, tenen la guerra perduda. Apareixen noves pantalles. Més petites i cabrones.

Bonica -i quotidiana- estampa de relació familiar rica i plena

Són més atractives i adictives perquè són portàtils i, per tant, potencien un ús individual (allò que dèiem de compartir, cabrons!), i proposen una altra mena d’oci: fer bandera de la banalitat i de l'ego.  

Ara bé, la nova tecnologia també imposa un nou imperatiu: l’obsolescència. Ara ja no només cal valorar el contingut (que també) que emeten les diferents pantalles. Ara també s’han de valorar les prestacions, la qualitat, i la velocitat de procés dels ginys electrònics. És aquí quan l’espectador es transforma en consumidor.

Uh-Uh... algú ha apagat el llum?

L’ordinador i el portàtil, quant més RAM i espai de disc dur millor, i què dir del processador? El millor que hi hagi, és clar.

Tic-tac, tic-tac. Apareixen els mòbils i les tauletes. I segueix imperant la necessitat per tenir el millor aparell per fer..., per fer..., per fer què, colla de cabrons?.... trucar? NOOOOO. Ara els mòbils ja no són telèfons. No serveixen per comunicar-se amb la veu de manera sincrònica. Són ordinadors portàtils. Assistents personals, majordoms electrònics (ens diuen). La veritat és que funcionen com vacunes: inoculen el virus de la passivitat entre la població: a base de multiplicar opcions (falses necessitats) anul·len la capacitat de prendre decisions... de pensar. De treballar la ment. No et permeten triar, són ells qui et proposen què fer i com passar el temps (cada cop més, lladres de temps).

I vet aquí com ha girat la truita.

Els nens i nenes d’avui en dia, amb bambes de marca (que no fan servir per fer esport) i amb samarretes d'equips de futbol (que sovint només han vist per la tele pel mòbil) i amb gorres que semblen orinals capgirats, no es deleixen únicament per veure aquella pel·lícula o per jugar a aquell videojoc. Els xavals el que ara busquen, cerquen, o demanen prioritàriament són els aparells. La tecnologia dels mòbils, les tablets, les teles... però no, no qualsevol. Ha de ser la millor, la més gran. Ja no serveix la tele en HD. Ara ha de ser la tele 4K o, els més fills de putes, la 8K. Per què? per utilizar-la al seu gust? No, per ser-ne servidors i per tenir el mateix que té el ramat.

Atenguin!: Ara ja no mana el contingut. Mana el medi. Mana l’aparell.


Ara un nen o nena veu una de les pel·lícules o series que 20-30-40 anys enrere copaven els únics dos canals de TV existents i el primer que fa es queixar-se de la mala qualitat, de lo cutres que eren aquelles produccions, del poc atractiu visual (muntatge, cromatisme...). És a dir, yonkies de l'estímul visual. D'aquelles pautes de producció de qualsevol construcció textual (pelis, sèries, videojocs, apps, infografies, powepoints) que -atractives per la seva simplicitat i globalment acceptades (visual thinking en diuen els fills de puta)- han mamat des de petits.

No volen (ni poden) decodificar, només consumir. No volen ni pretenen triar, només entomar. I la gran broma és que, mentre ens alarmem perquè creiem que aquesta moderna tecnologia fomenta l'individualització, el tancament en un mateix, el que fa de veritat és estandaritzar a l'individu. Suprimir-li les individualitats. Normalitzar-lo. Capar-lo. El converteix en un número més del ramat.

Però iepaaaa!! No importa... passem el cap de setmana a Londres o visitem Roma amb un vol de 20 € nada/tornada. Creiem-nos que és una decisió nostra. Que ningú ens ho posat al cap. Nosaltres decidim. Com la resta de milions de rucs que volen passar el cap de setmana a Londres o a Roma.... Colla de cabrons... Despertem? o ja ens va bé?

Estiguin bonets.



*Analitzeu-ho des del punt de vista freudià i vereu...

El senyor comença debatent i acaba arrujant

Benvolguts votants pseudo-professionals,

Doncs això...

No es poden queixar, malparits. Una altra cosa no, però debats electorals n’han tingut a cor que vols. De municipals, d’autonòmics i d’europeus. Un veritable empatx, vaja. Prous debats com per fotre’s a cagar ara mateix i no parar fins Sant Joan, amb una traca final de merda i sang. 

I malgrat tot, el senyor gerent creu que en aquest país no s’entenen els debats. Ep! Al tantu!. No entenen el format, ni els participants (polítics) ni els organitzadors (empreses de comunicació i periodistes).

I el que és més trist,... ni tant sols ho entén l’audiència (naltros).


A veure, senyors periodistes, a veure si ens entenem...

Com teniu els sants collons d’organitzar un debat, un intercanvi d’idees, una competició de prepotència, filibusterisme i deixadesa moral que, d’entrada, està del tot constrenyi’t pel temps?
I que de segones, està limitat (temàticament i logísticament) per un ordre previ pactat amb tota la patoleia política?
I que, de terceres, el periodista o presentador parla tant o més que els debatents, tot recordats les putes regles i el cony d’acords establerts de bell antuvi entre les parts (i que, a banda de ser una baixada de calces dels periodistes, es demostren, campanya electoral rere campanya electoral, del tot inútils i massa innocents).

Carta variada a la graella televisiva

Com collons podeu parlar de debat si no es té en compte ni el diàleg serè (ni es preocupa en fomentar-lo), si no es té en compte ni el respecte ni el saber estar (namés el faltisme, l’exabrupte i la pseudo-veritat no demostrada) i si tampoc és té en compte ni el raonament argumentat ni la veritat contrastable.

Periodistes! Escoltin al senyor gerent! Avui en dia els debats polítics televisius (o fins i tot radiofònics) no són espais positius ni constructius ni engrescadors*. 

No, no ho són.

Ni per l’audiència ni pel propi personatge polític. En tots els casos són una febrada que toca passar cada cop que hi ha votacions. Ningú els espera (ni els desitja, al menys amb aquest format restrictiu i amb aquesta capacitat per generar només patètics titulars d’estulticia compartida). Ningú els espera i en canvi només fem que trobar-nos-els. Ens hi entrebanquem fent zapping o veient-ne fragments destacats al tuitert dels collons o d’altres rets socials  (aiiii!!!.... la fragmentació de continguts, volgut periodista, la que prescindeix del context i porta cap al fake) (I això, periodistes, és culpa vostra, tota vostra) (Oh, i tant).

Periodistes! Escolteu!  El senyor gerent entén que la vida no us hagi afavorit gaire, però vosaltres heu d'entendre que ningú hi guanya amb els vostres debats prefabricats, normats i buits. Ni els masoquistes que se’ls miren de pe a pa, ni els passavolants que piquen d’aquí i d’allà, ni els propis polítics (que de fet, hi tenen més a perdre que a guanyar).

Com la vida el debat polític a la tele misma

Els vostres debats no són ni un aparador de virtuts ni tampoc són un desideràtum de raonament intel·lectual. Pel contrari, els debats polítics són unes autèntiques fires de vanitats, un aparador per mostrar (i demostrar) la baixesa moral d’uns, la manca d’ètica d’altres, la barra que, en general, tenen tots i com la política ha mort en mans de la mercadotècnia i el powerpoint (de fet no només la política, la vida –la nostra vida-, en general). També són la prova de la poca formació de l'espectador. De la deixadesa del ciutadà. De l'avorriment de la societat tant de la política, com dels periodistes (mers altaveus uns, cares mediàtiques d'altres).

Periodistes, reconegueu-ho! Votants, desperteu! Volguts fills de puta tots!

Els debats polítics són UN ESPECTACLE TELEVISIU. I com a tal han de funcionar i estructurar-se:  temps per argumentar? Una merda! Brevetat, acció, moviment, desig escòpic i espectacularitat... en definitiva: titulars, titulars, titulars!!!!! En definitiva, deixar parlar la maquinària del partit, la lògica dels quadres idiotitzats; deixar parlar els que mercadeixen amb tendències, propensions i altres merdes. I evitar el raonament. Evitar la raó. El senyor gerent vol que es fixin en això:

evitar 

la 

raó. 

Si cal, tornin a llegir-ho. I després, si encara tenen un mínim de valentia, pensin-hi.

Pensin-hi...

And further more, bitches!!! Un cop passat el mal de panxa dels debats, apareixen les cagarrines en forma de putu programa especial de resultats electorals (si, si, aquell que ocupa tota la tarda i tot el vespre del diumenge).

Que si càmeres volant pel plató, que si infografies de l’hemicicle, que si pastissets de colors per tot arreu,... colla de fills de puta. Sou periodistes, il·lusionistes o vedettes?

Heu d’ocupar hores de programació i només sabeu fer-ho amb foc d’encenalls, amb miratges tecnològics? Amb entreteniment buit de contingut?.
D’entrada,... cal dedicar, 4-5 hores al tema?
Calen tants recursos, tantes connexions a les seus de tots els partits polítics (buenu qui diu tots, tots,...diu els de sempre),
Calen tants tertulians que van rotant (buuuurppp!)  durant el programa tot parlant sovint d’ells mateixos i parant la mà (la d’ells mateixos) sota la taula?

Periodistes, reporters, tacapapers, pixatinters i artistes de la paraula i del discurs vacu. Voleu dir que no n’esteu fotent un gra massa?

El senyor gerent voldria pensar que algú de vosaltres encara té un bri d’autenticitat i de professió entre els plecs de calces i calçotets. Planteu-vos collons. No vulgueu format part d’aquest circ decadent. Plantegeu un debat amb criteris periodístics, amb prou temps, sense putos torns de paraules, a raig,...  i al qui no li agradi, que no hi vagi. I si no li agrada a cap formació política, tot això que guanyem la resta (els que cada cop entenem més la TV com una relíquia amb continguts esperpèntics i no com un canal de comunicació ).


Buenu... Estiguin bonets i aquest diumenge votin contra els egocèntrics. Contra els mal educats. Contra les males persones. Si no, sempre es poden fotre el vot pel cul.

* I les campanyes electorals què? Calen? O només són un negoci per alguns?

El senyor gerent intenta reflexionar abans de les votacions (és de dretes, saben?)

Benvolguts llepafils,

Han de saber que de tots els partits de dreta que hi ha a Espanya, un votant pot triar entre quatre opcions. Dependrà del nivell d'activitat cerebral del votant en qüestió poder deduir quin és el vot de dretes menys traumàtic, involucionista i retrògrad:

VOX (el de negre), flanquejat per la Puta Popular i per la Ciutagramos

VOX: xenòfob, masclista, feixista, sense cap mena de programa, sense cap mena d'intel·ligència aparent. Com els zombies, es mouen per una mena de virus rèmora a nivell cel·lular que els impedeix pensar. Titelles al servei d'un poder ocult. El temps els convertirà en caníbals i s'autofagotizaran.

CIUTADANOS: igual d'imbècils, però amb millor embolcall. No tenen cap mena de tradició ni història, i tampoc cap mena de paraula (per tant, cap mena de credibilitat política). Tot el que fan és sobreviure seguint la corrent i adaptant-se a les circumstàncies, sense cap estructura ideològica o política que els recolzi. Al igual que els anterior, titelles d'algú, que els dona diners i cocaïna. No tenen cap mena de futur com a partit. Els líders del moviment sacrificaran la seva obra per salvar el pelleju. Temps al temps.

PP: un partit polític amb estructura i organització de màfia. Podrit per la corrupció i per les males arts. Parlen de cop d'estat en el cas dels independentistes però ells han: 1/ estat els primers en pervertir qualsevol ordre constitucional. més enllà de tots els tripijocs per lucrar-se a nivell personal, 2/ els membres d'aquest partit han matat l'equilibri de poders de l'estat, 3/ han prenyat d'ignorants i/o assalariats el poder judicial.

P(SO)E: dels quatre partits de dretes i conservadors -que no volen canviar res i namès els interessa mantenir l'status quo- segurament seria la millor opció pel votant de dretes (egoistament parlant). Per què? doncs a més de defensar aquesta farsa anomenada Espanya com qualsevol de les formacions més extremistes de la dreta, és de preveure que proposi i apliqui alguna mesura de tipus social (per justificar la S i la O dels seu acrònim) que segurament repercutirà en una majoria de la població espanyola (no a tothom, altantu!).

Ecspanya, any 0

Senyor gerent, senyor gerent... i ara que ha categoritzat la dreta espanyola, perquè no parla de Catalunya?

Ah! petit saltamartí, com saps tocar els collons quan vols... No és fàcil parlar de les misèries pròpies. És més còmode i valent parlar de la desgràcies dels altres. Però bé, el senyor gerent es fot el dit al cul,- com a penitència de Setmana Santa- i passa a relatar, no amb certa tristor,- l'espai de dretes del medi ambient català.
JxCAT: que no sabem que collons foten, a banda de titulars i frases ben intencionades. Sembla que tenen molts projectes però, com en el passat recent, de caràcter boirós. Estan molt condicionats pel judici de la vergonya i pel pont aeri a Bèlgica. Paràlisi permanent!

Salva pàtries

PdCat: rèmora del passat que recorda al Cerillo del Durán. Per què no pleguen?. Estan superats per totes bandes (dreta i esquerra, unionisme i independentisme) i ells viuen a Liliput.

Sense paraules

Senyor gerent, senyor gerent, no sigui viu... foti el fotut favor de rajar de TOTS els partits conservadors de Catalunya

Ah petit saltamartí, quin gran fill de puta quets! Com saps burxar i fer mal quan vols! La veritat sempre es dolorosa. Sobretot quan alguns es follen tot un patrimoni històric, tot un sender traçat durant un grapat d'anys, el ser una referència històrica en el món independentista (i principal baluard del moviment quan ningú en donava cinc cèntims en l'època pujolista), per una puta conveniència política.

Uns -caïnites- en diran ganes de poltrona. Uns altres, nou vinguts a l'independentisme i molt valents però obeint a un desig de venjança -ah, putus ex-convergents, quan mal que heu i esteu fent- en diran traïció.

Sensació d'un votant d'ERC

El senyor gerent es limita a dir-ne miopia política, o si volen estratègia equivocada. Valorar abans el partit que el país.  No creu que sigui una qüestió de dretes o esquerres. Ni una qüestió de baixada de calces. Sembla ser una voluntat d'alentir el tempo polític, que no pas un viratge a posicions conservadores. El senyor gerent no voldria que es convertís en un error de càlcul que pot sortir molt car als republicans i al país de retruc.
Però, buenu... siguem sincers, si vostès accepten Tribunal Constitucional com a òrgan garant del dret, també podrien acceptar ERC com a formació de dretes.

Au! Estiguin bonets. Si són abstencionistes, facin-nos un favor a tots i perdin-se en una illa molt lluny d'aquí. La resta, voteu fills de puta, voteu!

El senyor gerent caga unes reflexions ràpides

Benvolguts fills de puta, 

passen tantes coses en aquest món de merda, i particularment a casa nostra, que al senyor gerent se li fa molt difícil destacar-ne més una que altra.

Malgrat tot aquí van unes quantes escopinades, gargalls i sipiajus:

- que el pallasso del ministre d'exteriors d'Espanya mostri la seva cara més vergonyant, barroera, poc professional i demostri la seva acollonant immaduresa democràtica en un programa d'entrevistes de la televisió alemanya, no només defineix a aquest funcionari de tercera, repapiejant i amb ínfules de gran polític, sinó que també retrata al 98,2 % del gremi periodístic de l'estat espanyol. Uns professionals cada cop més fans ultres de certes formacions polítiques, que no pas professionals del relat periodístic. Cada cop més servents del poder que no pas investigadors de la veritat.

- que la baixada de pantalons del president de la Generalitat i el seu govern amb els llaços grocs serveixi -al menys- per reconduïr el tema de la simbologia, i a l'ensems, el debat del que volem ser. Fins els collons dels llacets (ala.... lo que ha dicho). Cal lluitar per la independència i, si hi ha baixes pel camí, que n'hi han hagut i n'hi hauran més, el que no podem fer els akelarres misseros i kumbaias que veiem repetidament, tot oblidant l'objectiu principal: tenir un país propi.

- que la població espanyola i la catalana (així, en general, què collons), no tingui ni una mica d'interès en demanar explicacions, fa molta basarda. Que ningú qüestioni periodistes (de tots els colors), discursos polítics (d'aquí i d'allà), actuacions de força de la pasma (d'aquí) + guàrdia civil (d'allà) provoca el que tenim: un poder polític (aquí i allà) disfuncional, capat, incapaç de governar, incapaç d'avançar.

- que el puto Cristiano Ronaldo, segueixi lliure és motiu de cese.

- que hi hagi col.lectius i entitats esportives que vulguin -i paguin diners- per tenir un VIOLADOR defensant el seu escut, és motiu de dissolució instantània.

-  que els Comuns encara existeixin, que encara s'aguantin, és motiu d'un especial de "La nave del misterio".

- que el Valle de los Caídos, no caiga... és demencial.

- que la Guàrdia Civil i els polítics del PP menteixin descaradament en un judici davant el Tribunal Suprem, és prou motiu per comprar uns quants bidons de gasolina.

- que la gent estigui enganxada als mòbils és una bona notícia. Finalment, mica en mica, el nivell de lectura i de comprensió lectora (malgrat namés traguin merda) es va recuperant. Ara namés mancarà que algú inventi un aparell per recuperar el sentit comú al 95% de la població. 

- que per quatre dies de calor que foti, ja hi ha un grapat de fills de puta que vagin amb calça curta pel carrer, demostra el nivell mongoloide d'uns quants.

- que el sistema d'educació de primària i secundària sigui una puta merda pinxada amb un pal, fa plorar. Sobretot perquè s'està jugant amb el futur

- que es faci servir el terme "nazi" i "democràcia" tant a la lleugera hauria de provocar un allau d'apàtrides.

- que amb el judici que hi ha a Madrid, amb la seva "qualitat exemplar de procés i forma" no provoqui protestes espontànies cada dia (amb barricades incloses) és perquè tots plegats som uns tifes.

- I que hi hagi un VOX a Espanya...., doncs bé, això ja ho defineix tot.

I això és tot, bandarres. L'últim que apagui el llum.
Estiguin bonets i vagin per l'ombra.

El senyor també es manifesta

ESG fa un ASS

BDFP,

OMG, gairebé finals de mes i ESG sense fer la seva ASS.
NPP minyons, això té fàcil solució. TBH, avui escriure està sobrevalorat.

ALQHD!.

OHW! Quan ESG diu escriure vol dir cagar tres frases sense cap mena d'estructura sintàctica i evidentment sense cap mena d'escrúpol hortowràfix.

NP: és una derivada més de les noves tecnologies. El deixar d'escriure com persones i fer-ho com màquines: de forma freda, simple i uniforme, CPX. 
La dictadura de les pantalles tàctils suposa, no només la pèrdua de l'escriptura tradicional (a mà, mitjançant un artefacte que deixi empremta sobre un paper), sinó també l'auge de la deixadesa i la potuleria, la vagància i el dropisme.
Perquè, en aquesta societat (on estan rellogats) són uns IHdT: hiper connectats, hiper socials, hiper egòlatres, hiper narcisistes, hiper duals... I això vol dir que han d'escriure molt per demostrar, argumentar, rebatre, criticar, insultar, atacar, vexar, humiliar o enganyar a les rets socials.  I com que han d'escriure tant, els SDdM es posen com botifarrons i els fan mal.

Mestre! vostè si que sap fer servir bé els dits!

La solució, com tot en aquesta època (en què sobrevivim) és fer-ho més fàcil, reduir-ho, simplificar-ho, total la intel·ligència humana no té límits...

NRdlS-PF

I vet aquí com ara tothom LOLeja, tothom demana les coses ASAP, tothom és BFF i tothom dona les THX. Tothom fa RT, i tothom té una TL.

QCdC tots plegats. Es limiten a mastegar el que els altres escupen. Amb lu macu que és inventar-se paraules o fer servir llatinismes del tipus stultus qui legit hoc o ante faciabamus plus gratiam.

EB, i si els fa mal el dit, A-S. TeC/TlF

____________________________________________________
____________________________________________________

____________________________________________________

Nota bene: Pels que no estan al lloro, aquí ESG els ofereix un traductor de tota aquesta merda.


ALQHD - Apa lu que ha dit!
A-S - Amputin-se'ls
ASS - Arrojada setmanal solitària
ASAP - As soon as possible, que vol dir cagant llets
BFdP - Benvolguts fills de puta
BFF - Best friend forever que vol dir sóc un puto hipòcrita
CPX - Com putos xaiets.
EB - Estiguin bonets
IHdT - Individus Hiper de tot
Lolejar - Fer LOL (mirin a sota, cabrons).
LOL - Laugh out loud que vol dir descollonar-se
NP - No pateixin
NPP - No pateixin podrits.
OHW! - Oh, wait! que vol dir, ai collons!
QCdC - Quina colla de cabrons
RT - Retuit, que vol dir: em fa mandra escriure i pensar
S@S - Shit and spit, el que fa el senyor gerent cada cop que escriu
SDdM - Seus dits de merda
TBH - To be honest que vol dir mira que sóc pringat
TL - Time line que vol dir mira quan de temps que m'arrossego per les rets sense fotre brot.
THX - Thanks, que vol dir un sistema de só d'alta qualitat dels cines, que et fa tremolar el forro dels calçotets quan, els fills de puta, el posen a tota metxa.
TeC/TlF - Toca'm els collons o toca'm la fava, depenent de com hagin nascut.
ESG - cal que ho definim, cabrons?

El senyor gerent diferencia el gra de la palla

Benvolguts fills de puta,
Benvinguts a Barrio Sésamo. Avui: un pallasso no és un còmic. Repeteixin amb el senyor gerent:

Còmic, còmic, còmic, còmic, còmic (ningú no és perfecte), còmic, còmic, còmic (amb més o menys gràcia), còmic, còmic....

Molt bé nens i nenes. S'han guanyat una piruleta d'aquelles que creixen com més es llepen.

Ara mirin allà al racó fosc. Veuen qui hi ha?. Tornin a acompanyar al senyor gerent. Au vá!:

pallasso, pallasso, pallasso, pallasso, estafador, pallasso, pallasso, pallasso, prepotent, pallasso, pallasso, mentider, pallasso, pallasso, conservador, pallasso, pallasso, retrògrad, pallasso, pallasso, "castizo", pallasso, pallassooooo!!!....

Estiguin bonets i, per si de cas, no facin gàire l' índiu.

El senyor gerent té proves que la humanitat s'encamina a la perdició (II)

Benvolguts fills de puta,

Benvinguts al desconcert, la confusió, el desgavell i, en definitiva, el caos. No cal ni que facin l'esforç d'entendre-ho (no podrien). El que avui és tendència, demà és menyspreat. El que ahir s'aclamava com a model a seguir, avui se'ns fa ingrat a tots. El que ens van prometre era mentida. I així, així d'encul·lats anem transitat per aquesta vall de llàgrimes...(que diria el poeta).

La Societat? mmmpppffff.. muahahahahaaaa!!

Però el que de veritat fa cagar sang al senyor gerent, més enllà d'independències que no ho són, de regeneració que no ho és, de sortida d'una crisi econòmica que ho és tot menys sortida, .... mes enllà de totes aquestes menudències, és el fet d'anar a la corporació Dharma Mercadona i trobar-se ja a l'entrada de l'establiment un lot de turrons i més enllà un lot de massapans i encara més enllà neules i xocolatines en forma d'artiluguis nadalencs... tot plegat en dates d'octubre (el senyor gerent s'ho mira bé i comprova de nou: sí, octubre!).  Això sí, les castanyes i els moniatos, a la secció de fruites i verdures.

I desprès es queixen de que la infància cada cop és més curta. Hipòcrites!!!!

Estiguin bonets i fins al mes vinent podrits.

El senyor gerent té proves que la humanitat s'encamina a la perdició

I si no, com expliquen que un trist infeliç es pugui deixar els calçotets a la dutxa?

Els senyor gerent els presenta a Mr. Ridícul

El senyor gerent està fora de joc

Quines coses més curioses que passen, volguts fills de puta.

Coincideix en el temps que, en motiu del mundial de fumbol, mentre uns ens intenten treure els calerons a canvi de teles cada cop més grosses, sofisticades i del tot inútils (què si pot veure a la tele?),  alguns dels afeccionats ecspanyols a aquest esport, segrestats per un esperit patriòtic sovint ranci i en segons quins casos, fins i tot, cancerigen, en tot cas individus d’una alta capacitat intel·lectual, 
resten temps a les seves vides tot tuitejant odi contra un altre estat –Deutschland uber alles- que, per aquelles circumstàncies del destí és el país on deixen viure al President de la Generalitat, i que ha estat acomiadat d’aquesta gran competició esportiva gran negoci.
Per cert, un estat europeu, Alemanya, al que li comença a tremolar el trau del cul pel constant flux d’immigració que reben. Motiu pel qual, i sense tallar-se un pel (tenint en compte que sobre el paper són la nació moderna, educada, seria, respectuosa, democràtica i socialment avançada -

capdavantera de Fuckropa-), decideixen retornar els immigrants als països europeus del sud per on han entrat (òndia, Ecspanya una altra vegada...) , i d’altra banda, veuen amb bons ulls, la creació de camps de concentració europeus a Àfrica, proposades en la seu de la Unió Europea.


I...

I mentre tant, la competició segueix endavant. I cantem i saltem amb gols, faltes, VARs i riem escoltant el Camacho (CI 250). I estem contents de ser europets. I visca el pa i visca el vi...

Però escoltin malparits,  hi ha algú de vostès que no estigui fora de joc veient el panorama actual?
Putu món...

Estiguin bonets i tinguin a mà la garrafa de napalm.

El senyor gerent confesa les seves inquietuts estètiques i simbòliques

Benvolguts fills de puta,

Avui al senyor gerent li ha sortit una arrojada llarga. Estan advertits, addictes al tuitert. I també una arrojada gens edulcorada. Estan advertits volguts simpatitzants de partits polítics, jipis i bèsties en general.

Però anem per feina que un servidor encara té el gèneru per vendre.

Vet-ho aquí...

Allò que entre tots hem coincidit en anomenar “el procés” (o el “pruses” pels maldestres i disfuncionals) s’està convertint -cada dia més- en un circ.

Podria ser fins i tot divertit i amè si això no impliqués que la situació és hereva d'una deixadesa total i una hipocresia freda i calculada per part dels polítics. Ans el contrari; realment la situació és molt patètica, trista i frustrant. Gairebé es podria titllar d'amateur.

Perquè escoltin...

...amb el credulisme de la majoria envers el que ens dèien els salvapatries que ens lideraven, tot estava previst, tot estava calculat. Hi havien plans A, B, C, D i fins arribar a la W, si vostès volen. No en va teníem grans patums intel·lectuals treballant en comissions i òrgans dedicats especialment a idear, preparar i posar en marxa estructures d'Estat. Ens van dir que tot anava vent en popa. Que quan arribés l'hora ja ho tindríem tot embastat. El jutge Vidal estava on fire, el Mas encara tenia cabells i la Rahola escrivia novel·les a duro el kilo de paper. I Europa... ai Europa... ens esperava amb les cames obertes...
I un bon dia....puff! Tot va fer llufa. Tot era una il·lusió (lo de la Rahola no...meec!!!).

....tot apuntava a la unitat, a la germanor, al bon tarannà de la gent catalana, al seny. Una unitat difícil d'assolir i de mantenir però que finalment es refermà i es traduí en un aliança electoral. Generà força. il·lusió, ganes...  I un bon dia... puff! Uns voten en un sentit, els altres en un altre i els tercers s'abstenen -quan tothom espera d'ells que s'involucrin-... comencen les mirades de reüll...

Junts per... per,... ara no recordo perquè teniem que anar junts.

... ara ja no n’hi ha prou que la tensió, la mala baba, les indirectes i fins i tot els insults campin pel carrer entre partidaris del Sí o del No. Ara les les plantades i la manca de savoir faire es produeix en seu parlamentària i és el pa nostre de cada dia. I no passa res!!!

El taronja ciutadà combina de mort
amb el blanc farlopero. No troben?

... ara el sidral ens el muntem nosaltres mateixos:  com a hooligans ionquis dels partits polítics, com a robots teledirigits mancats de raciocini, ens atiem la rancúnia, la ràbia, i el descontentament els uns als altres. El que és més trist és que ningú veu que tot plegat és fruït del seguidisme de les estratègies dels aparells dels partits polítics qui, lluny d’unir esforços, només els interessa llançar-se reciprocament merda per nar allargant el tema (amb quin motiu?). Entrin malparits..., entrin a qualsevol fil del Tuitert i seran testimonis de lluites caïnites entre republicans de tradició, independentistes de la vella escola, processistes de recent adhesió, votants d’ERC, votants de JxS, votants de PdCat (encara hi ha algú en aquest tugurio?)… tots contra tots…amb arguments del tot sutnormals:



"Jo sóc més independentista que tu",

Menys mal que el gerent és més dels Sabbath

"No, tu ets autonomista",
"No tu ets més pactista!",
"No tu nomès ets regionalista",
"El meu avi va nar a Cuba"
"Doncs tu te'n pots nar a cagar"
"Tens cognom castellà"
"Doncs anda que tu",
"Botifler",
"I tu,... tu,... més"










... i anar fent, saben?.
Menys mals que els que manen ens diuen que aquest és un procés on tots hi cabem, tranquil i tol.lerant.

Respirin... i facin ommmmmm.... perquè fins ara el senyor gerent nomès ha introduït la punteta. Per posar-los a tonu, saben mamons?

Escoltin...Els símbols, la estètica.

La puta.... aquest és el TEMA. El que de veritat fa sagnar el gloriós trau del cul del senyor gerent. El ridícul espantós que s’està fent a Catalunya amb els símbols i la seva utilització.

Collons, potser ja va sent hora de dessacralitzar el groc, no? Hora que algú digui que les putes creus plantades a platges i jardins són una autèntica merda i una oda al mal gust. Hora que es reconegui que el llaç groc queda molt maco a les solapes dels catalans de seny (igual que el pin amb la rosa a la solapa del socialistes), tot sortint de missa durant les festes de guardar,  o tot anant a buscar el tortelllet o braç de gitano, mentre ressona la tenora pel carrer.

Efectes secundaris dels llaços grocs...

Però collons, així és guanya un conflicte? Així ens carreguem de raons?

Benvolguda colla de pusil·lànimes, el senyor gerent els explica a continuació el que en pensa.
Ras i curt: que de fet la simbologia independentista típica i històrica (estelades, quatre barres, punys alçats) fa urticària a molts dels nouvinguts al camp de la reivindicació nacional i que, per això, s’han buscat altres símbols, una mena de placebos que no irriten els estómacs delicats de la gent catalana ( poc o gens independentista) i amb un únic objectiu: esborrar les quatre barres. 

S’enrecorden de l’adhesiu del ruc català.... huashuahuas... doncs d'això va el tema.

Però cony! que potser no som catalans? Hòsties, no tenim una senyera? Redéu, no tenim un escut? Perquè ho hem d’amagar?

No en tenim prou amb les quatre barres (si els abelleix posin-li un estel blanc o vermell) per il·lustrar i representar la nostra voluntat?
Per què reneguem dels nostres símbols nacionals, que ens han definit durant tants anys, per un collons de llaç groc, per unes putes creus de pacotilla que foten més repelús que no pas cap altra cosa?

I no, no... la broma no acaba aquí.
Parlem d’“independència”? El senyor gerent es refereix literalment a la paraula “independència”. Durant tots aquests anys s’ha rebatejat sovint el terme amb més placebos: sobirania, dret a decidir,... jocs de paraules que farien tornar vermell a més d’un semiòleg i segurament a molts (bé... potser alguns) dels que l’1 d’octubre trepitjaven l’asfalt davant els col·legis. Doncs això... la darrera novetat, la que es mereix l’esterilització de la meitat del gremi independentista és la de minimitzar el literal “independència” a un higiènic i ridícul “Indy”… INDY. Així, amb i grega... i amb dos collons.

Que no s’ho creuen?.... busquin, busquin les converses arrauxades i estúpides que poblen les xarxes socials catalanes de temàtica #sobiranistaindependentistarepublicanasardanistaeclesiàstica i els cauran els collons/ovaris a terra. “Jo estic per la indy…” Tu no ets prou indy”…. Valenta colla de fills de puta tots. 

Escolti jove, vol dir?

Deixin de fer l’indiu d’un collons de vegada.
Deixin el postureix ideològic (això també va per vosaltres, collons de Podemites).
Deixin de marejar la perdiu amb frases grandiloqüents i buides de significat.
Deixin de perpetuar actes ximples i xirois en l’espai públic (i que cada cop tenen menys repercussió però que serveixen d’argument per la contrarèplica unionista).

I d’una puta vegada parem aquest país. Sortim al carrer i assolim el que volem (si és que de veritat ho volem) per nosaltres mateixos. Sense esperar que ningú ens ho doni. 

Però per sobre de tot, estiguin bonets.

El senyor gerent fa de politicòleg de capçalera.

Benvolguda trepa d'arreplegats,

...qüestió de matisos...

Diuen que la dreta és aquella tendència de pensament polític i social que vol, tot mantenint l’status quo vigent -i sense trencar gaires plats-, engrandir l’Estat, tot privilegiant l’individualisme capitalista i posant sordina a l'indidualisme social.
El senyor gerent no hi tindria res a dir si tots els "dretans" fossin coherents amb els seus postulats.



Però, però, però... en aquest país de pandereta, id est, Espanya, veiem que la dreta no segueix els postulats que la defineixen arreu del planeta. Aquí el que tenim és una dreta mutant, integrista i, fins a cert punt, cancerígena amb el propi Estat que diu defensar.

Doncs...

...els que subvencionen l’Església (en un estat que es diu laic) són els que després, a més d’estafar, corrompre i mentir (ep! pecats capitals) encara tenen temps per divorciar-se, tenir amants, practicar interrupcions dels embarassos (no diguin aborts perquè s’enfadarien), espiar adversaris polítics, difondre mentides i manipular. Però sempre anant a missa de deu els diumenges.

... els que barregen a la mateixa frase "Espanya" amb "Crist Rei/Opus/IESE", sovint són els que menyspreen el país i l’empobreixen, tot desviant diners cap a paradisos fiscals i cap a les butxaques pròpies, d’amics o de coneguts.

...els que s’omplen la boca de conceptes com "patriotisme" o "unionisme", imposant una única realitat per imperatiu històric, estafen a la democràcia, pervertint el significat del què vol dir crim d’odi, del que és la llibertat d’expressió i del valor dignificant de la protesta. També són els que tenen ceguera psicològica quan grupúsculs feixistes surten al carrer fent el mateix que ells critiquen dels adversaris.

Atenció! Delicte d'odi, apostòlic i romànic.

... els que es preuen de defensar l’Estat i la separació de poders que l'hauria de caracteritzar, són els primers en podrir-lo: d’una banda merdejant fiscals, jutges i tribunals; i de l’altra, tot afavorint les portes giratòries, omplint d’individus que han exercit la política (per tant el control, la censura, el poder en definitiva ) a la gran empresa privada (que a la vegada accepta el joc i l’interessa per aconseguir prevendes).

... els que s’omplen la boca parlant d'emprenedoria per poder sustentar l'Estat i el seu progrés són els primers que practiquen l’amiguisme i nepotisme, creant estols de personatges i fantasmes que només viuen de la subvenció i dels partits.

... els que defensen una Constitució inamovible i granítica són els mateixos que, quant tocava, no la varen votar i que quant els interessa, se la passen pel forro.

Un periodista. I un fill de puta. Qui és qui?

... els que s’omplen la boca parlant de la censura i es postulen com a portantveus de la única veritat, malgrat mig món els hi digui el contrari, són els que més el ridícul fan parlant d’Espanya i són els que aconsegueixen arrossegar Espanya per la merda.

I tots aquells que voten a favor d’aquest model d’estat desfasat, fallit, corrupte, negligent, retrògrad i prepotent, sense ni tant sols parar-se a pensar quin futur espera als seus fills i descendents en un escenari així, són els més irresponsables de tots.

Són les ovelles.
Són el ramat.
Són la carn de canyó manipulada segons volen els poderosos.

Segons volen els enemics del progrés. Segons volen els cafres vestits amb americanes d’Armani i bolsos de Buitton.  Són els que, segons volen els "patriotes espanyols", seran els següents a ocupar el lloc a la diana.

El senyor gerent analitza l'actualitat política

Ho sospitaven, oi? Doncs ara ja ho saben. El senyor gerent no els amagaria mai res, fills de puta.
Estiguin bonets i comprin-se un parell de flotadors. Espanya s'està començant a enfonsar a la merda.

Vet aquí el pes de la dreta espanyola. Namés li falta el "Marca"