14.8.16

El senyor gerent està decebut olímpicament

Benvolguts fills de puta,

No és el cas.
El senyor gerent els confessa que aquests Jocs Olímpics del Brasil se'ls pren com qualsevol altre celebració esportiva mediàtica: sense fotre'ls-hi ni cas, sense ni un bri d'interès i sense cap mena de necessitat de veure'ls. 

El poc que el senyor gerent veu dels JJOO són les imatges perdudes enmig del zapping quotidià dels canals de la televisió. I de tot aquest puzzle d'imatges (amb protagonistes del tot desconeguts), l'atzar ha volgut que un esport en concret es repeteixi en diferents moments de manera que, dels 60 minuts que el senyor gerent ha dedicat al cony d'Olimpiades fins avui, 45 han estat pel rugby a 7 (informació que, de segur,  a vostès els sua el nap o la fava).

Semifinals de salt d'obstacles
D'altra banda, el senyor gerent creu que aquestes grans bacanals que l'humanitat tendeix a organitzar de tant en tant sense un propòsit gaire concret, si serveixen d'alguna cosa avui en dia, és per posar en risc el sistema. Es podria considerar com una revalida per als estats que ho organitzen (seguretat, infraestructures, transports, pressupostos, maquillatge social, etc...) però també pels qui hi participen en el sentit que poden posar en l'aparador mediàtic mundial les tensions internes que pateixen (vegin el cas de la institucionalització del doping a Rússia, per exemple)

Classificacions tir olímpic
De fet el senyor gerent, veient el panorama mundial just abans d'iniciar-se les competicions, temia i s'esperaba un determinat grau de conflictivitat i problemàtiques variades en aquest conclau olímpic... Diguint-li manifestacions i reivindicacions socials per part dels propis brasilenys que han patit, pateixen i sobretot patiran l'organització d'aquests Jocs; diguint-li amenaces terroristes de bandera negra o accions repudiables de llops solitaris; o diguint-li reivindicacions i protestes de grups ecologistes davant els abusos comesos en l'edificació de les infraestructures olímpiques que es sumen a la massacre continuada de tota la selva de l'Amazonia.


Tot això temia el senyor gerent (encara que a manca de 10 dies per acabar els Jocs, tampoc no posaria la mà al foc de que alguna d'aquestes coses no passi).

Però a banda de témer, el senyor gerent també esperava quelcom.


Esperit olímpic

Esperava que els esportistes catalans que acudeixen als Jocs Olímpics del Brasil, fossin valents i, a 15 mesos de la independència, reivindiquessin el seu compromís amb Catalunya.
Esperava que els catalans sapiguèssim aprofitar l'event per donar un nou impuls mediàtic al procés.
Esperava que Catalunya, amb tranquil·litat i seny, fos present d'alguna manera a totes les televisions del planeta.
I de moment res.

Bé... doncs que el seny no faci perdre la rauxa, perquè ho podem perdre tot.

Estiguin bonets i posint-se protecció solar, bandarres.

27.7.16

El senyor gerent no té pressa

Benvolguts odiats,

No ho noten? Està a l’aire. No ho senten? Corre per tot arreu. No hi cauen? Segurament és perquè estan massa ocupats caçant poquemons dels collons.

El senyor gerent els està parlant de la urgència que s'ha instal·lat en la nostra vida. De la instantaneïtat. Que cony,... de la brevetat, del frenesí, de perdre el cul per tenir / fer / anar on sigui ara / al moment / a l’instant.

I tot, gràcies a les noves tecnologies. Les distàncies geogràfiques s’han esborrat, però també les distàncies temporals. Ara ja no importa l’hora en que vivim, doncs podem tenir accés a qualsevol cosa on sigui i en qualsevol moment. Per més banal que sigui. Per més idiotitzant que els torni a tots vostès.

Donem per segurs fets i situacions que cinc anys enrere eren impensables, com ara l’accés ubicu a la Ret que ens permet una connexió 24/7 o la miniaturització tecnològica que ens fa tenir milions de mp3 a la butxaca encara que no tinguem temps d'escoltar-les mai.

I el futut de la cosa és que, afeblits per les capacitats dels nostres aparells tecnològics  (que cada cop ens deixen menys capacitat de raonament  i de reflexió), volem les coses right jiar, righ nau, sense tenir en compte res més, i sense importar l’àmbit vital ens que ens movem ni el que farem un cop ho tinguem.

No és una opció, és una realitat.
Menjar? Ràpid.
Sexe? Cinc minuts (amb sort). 
Diversió? Partides ràpides de jocs alienants majoritàriament al mòbil dissenyats específicament per tal que els puguis deixar i reprendre quan et vingui de gust. 
Informació? Titulars dels diaris i encara... (s’han fixat que cada cop hi ha més grafisme i menys contingut textual?)
Educació? Càpsules de contingut dosificats curosament...
Activitat física? Mitja hora suant amb un grapat de desconeguts en una habitació fosca i tancada amb música màquina a tota pastilla.
Morenor? Banys d'ultraviolats.
Treball administratiu? Reduit a e-mails i powepoints cada cop més breus, menys raonats, més superficials i menys productius.
Lectura? Les quatre recomanacions mediàtiques, sense esmerçar temps en descobrir tresors oblidats a les lleixes 
Amistat? Facebook, Twitter i tota la miríada d’opcions que ens aboquen diàriament les xarxes socials...

...i el senyor gerent els pregunta: Així volen viure?  Així els està bé viure? Són conscients que la Vida és un procés que passa molt ràpid?.

On queda perdre's pels racons dels museus?
Cada cop ens fan viure més ràpid. Cada cop ens fan viure més virtualment. Cada cop estem més immersos en un sistema de feixisme tecnològic on no es permet la individualitat ni la discordància.

Ves que qualsevol dia d’aquest no deixin d’existir tots per un fallu del sistema.

Perquè no intentem gaudir-la de forma pausada? El senyor gerent no els vol evangelitzar amb pollades com l'slow food i similarts, només els recepta una mica, una miiiiiiica, de reflexió. Que es preguntin, cada vespre, a l'estirar-se al llit si tot plegat val la pena (és fàcil, no es pensin, si ho fan cada dia, gairebé ni patiran per l'esforç).

Aquells cinc minuts de tocar-se el nas amb la mirada perduda on han anat a parar?... L'assentar-se uns instants en una plaça o jardí per quina insensatesa els hem canviat? El peatge de l'autopista era la millor opció? I el caminar sense destí, sense pressa, badant i gaudint? I el dedicar mitja hora a morrejar la querida o l’amant, perquè sí, perquè ve de gust?.  I el llegir llibres assegut a la tassa del vàter?

On deia llibres, posin música siusplau...


Estiguin bonents, i si tenen cinc minuts, i sobretot ganes, facin algun comentari en aquest bloc de merda. 

26.6.16

El senyor gerent no s'ho creu


Benvolguts odiats,

No estan esgotats de l’actualitat política?

No troben que aquests darrers 20 dies han estat un no parar d’informacions, novetats, flashos , rumors, notícies, comunicats, discursos, notes de premsa, declaracions, filtracions, intoxicacions, desmentits, editorials, enquestes, tertúlies... que si bé algunes si té justificació comunicativa, la gran majoria no diuen res d’interès ni aporten informació.  I tot per a què?

Agenda què????. Viva Cristo Rey.
El senyor gerent té clar des de fa temps que la premsa política (tant nacional com internacional) té uns mecanismes molts similars als de la premsa esportiva. És a dir, no es limiten a explicar el que passa sinó que preparen el terreny pel que ha de passar (i que ells ajuden a dissenyar). El que els tècnics en tots els tinglados de comunicació en diuen l’agenda setting, vaja... res de nou sota el sol.

Però és vergonyós veure en plena actuació aquest mecanisme de retroalimentació establert entre premsa i polítics (de tots els colors), el qual, lluny de respondre a interessos socials, econòmics, internacionals, .... només es centren en procurar-se  la poltrona, el modus vivendi. i a més a més, darrerament amb una manca de creativitat notable...Tot pel poble, però sense el poble. Com l’absolutisme d’antany. 

I no és només un fenomenu d’aquí, no , benvolguts fills de puta. Mirin, mirin els anglesos.... Una colla de polítics dubtosos institucionalitzen les quatre mentides que els seus partidaris volen escoltar, i les llancen als quatre vents. Resultat? El públic s’hi agafa com a protesta per a qualsevol cosa (immigració diuen uns, però la crisi econòmica ja fa temps que grata sota els peus de més d’un) i s’acaba la historia amb UK fora d’Europa (diuen... però ja veurem).

Tant és doncs, si ens mirem el melic aquí, o mirem els de més enllà. A tot arreu sembla que passi el mateix. Es diuen moltes coses en nom de grans valors i després, un cop s’aconsegueix l’objectiu principal, que no és altre que estar 4 anys beneficiant-se del poder a tots nivells,  un atac  d’hipocresia s’emporta tots els valors i només deixa la realpolitik, les actuacions més o menys partidistes i opaques i les mentides (baixada d’impostos aquí, o les mentides sobre les subvencions europees a Anglaterra).

I mentre tant, anem votant, ... anem... que ens diuen que és el nostre dret fonamental i la darrera cosa que queda per poder triar el nostre futur.

Votem, votem.... tots fents cua... 

Però el senyor gerent els diu a cau d’orella que potser no.... Potser no és la darrera cosa que podem fer. Si el senyor gerent i tots vostès fossin valents, inconformistes, íntegres i altruistes, encara quedaria l’escenari de  l’acció directa: a Espanya diguin-li escratxes, diguin-li presa dels carrers contra el poder establert. A Catalunya diguin-li DUI o diguin-li fotre el camp d’una puta vegada.

I mentre tant, en un cau infecte, els de la CUP es llepen les ferides de la santa hòstia que la seva miopia política i subnormalitat aguda els ha auto infligit. Mentre estiguin adolorits no emprenyaran...

Estiguin bonets.

31.5.16

El senyor gerent aparca discretament

Benvolguts odiats,

Hola què tal?



Segur que en algun moment de la setmana vostès necessiten acudir al Mercadona a la Corporació Dharma o a qualsevol altre centre de redempció comercial. Potser, si hi van per comprar una piruleta o una caixa de condons, hi aniran a peu; però si necessiten omplir el rebost utilitzaran un vehicle per carregar fort i no esllomar-se la carcanada.



A partir d’aquí el senyor gerent considera que es poden obrir dues hipòtesis de treball.

Atenguin:
Escena típica dels dissabtes a la tarda
  • si vostès són obtusos mentalment parlant, aniran a comprar en horari prime time; és a dir, a partir de les 17:30 de la tarda, i si pot ser, a més a més en dissabte (segurament per redimir el seu sentiment de solitud).
  • Altrament, si vostès estan tocats pel dit petit de la mà de Déu, gaudiran d’un mínim intel·ligència i escolliran un horari menys tumultuós, més pràctic i que els permeti entrar i sortir amb una relativa agilitat, estalviant-se trobar bosses de patates obertes, lluites acarnissades de carretons pels passadissos, ampolles de refrescs rebentades, nens extraviats i reposadors amb carros plens de genero pel mig del pas.


Estiguin segurs que el senyor gerent els té a tots vostès en les seves pregaries pol·lucions nocturnes i per això, només per això, tots haurien de d’estar il·luminats per un mínim d’intel·ligència. La mateixa que els farà triar un horari que eviti partir en les seves carns l’ofensiva del Tet cada cop que van al centre comercial.

Per això (posem entre les 14:30 i les 16:00 hores d’un dissabte) mentre la resta de mortals estan ensorrats al sofà de casa paint el dinar, vostès entren al pàrquing del centre comercial i el troben bàsicament buit d’altres vehicles. Llavors, aparquen el cotxe sense gaire entrebancs i entren al temple per complir amb el seu destí consumista setmanal.

Però, però, però.... hi ha un sostrat social completament sutnormal que, tot i coincidir amb el mateix cronograma que vostès, no apliquen cap mena de lògica a l’hora d’entrar al pàrquing i aparcar sense més.

Són el que conformen una de les nombroses branques no evolucionades de la humanitat. Són tots aquells individus que, independentment del seu gènere, entren, comencen a voltar per tot el pàrquing (recordin: està desert), maniobren entre les places buides, i:

  • o bé acaben aparcant a un pam del vostre cotxe (només hi ha 2 cotxes en tot el garatge) impedint-los per tant obrir les portes amb normalitat,
  • Molesto? molesto?
  • o bé, irracionalment, van a la cerca i captura d’aquella plaça de pàrquing més propera a la porta de l’ascensor o d’accés al centre comercial. Sí, ja saben a quina plaça de pàrquing es refereix el senyor gerent. Aquella que requereix el “mode Déu” per aparcar-hi, doncs està dotada dels avenços més recents en desistiment a l’aparcada: racons irregulars, columnes insolidàries, tubs i conductes d’aire condicionat gotejant a mig pam del sostre del vehicle, a prop de les fileres irregulars dels carrets de compra (que sempre estan mal col·locats i envaeixen altres places), i de papereres incontrolades que sempre vessen merda i estan ubicades en els llocs més inversemblants...

Ritzan el ritz...
En resum, aquells individus que, segurament per debilitat mental, o potser perquè van sobrats de temps i carregats de ganes de tocar els ous als seus congèneres, papallonegen pel pàrquing desert i realitzen centenars de maniobres en 5 metres quadrats, per deixar finalment el cotxe com els hi rota i amb l’únic objectiu d’estalviar-se un grapat de passes fins a la porta d’accés a l’establiment. Bravo per tots ells.
Fill de puta no.... lu següent!!!

El senyor gerent en veritat els diu que no està feta la mel pel paladar dels rucs (ni pels de la CUP) i que de la mateixa manera que ells dediquen un preciós temps de la seva vida ridícula en gastar combustible, posar en perill la integritat del seu vehicle i adobar la mala llet de tots nosaltres, el futur els atorgarà gradualment petites dosis de mal karma (si, sí, també als de la CUP).


Estiguin bonets i recordin rentar-se les mans després de llegir aquesta arrojada.


30.4.16

El senyor gerent és un macarra i un hortera



Ilegales


Barcelona, Abril de 2016
Sala Apolo

Vespre elèctric a la ciutat comtal on Ilegales recala per oferir el seu tour “La vida es fuego”.

Els asturians surten amb pocs minuts de retard a l’escenari, davant un públic desitjós  per reviure els himnes generacionals de tota la vida i, de propina, poder escoltar alguns  temes del seu darrer disc en directe (en aquest sentit, gran, molt gran el tema d’obertura amb “Voy al bar”).

Ilegales compleix amb el guió previst, alternant els clàssics de sempre (Enamorados de Varsovia, Eres una puta, Hola Mamoncete, Tiempos nuevos, tiempos salvajes, Destruye, Soy un macarra, Bestia, bestia...) amb els temes més actuals, en una sala Apolo plena de personal de totes les edats i condicions, però amb predomini de canes i calvicies (ep, això sí, portades amb orgull rocker).

El quartet, liderat de manera inconmensurable per Jorge Martínez –veu i guitarra principal- (segons ell, amb semblança física amb el diable)  desgrana amb contundència el seu repertori amb un so nítid i virtuós. I un volum brutal i alt, molt alt. Just per apreciar les lletres sempre àcides, iròniques i un punt reivindicatives d’aquest grup de rock gamberro i combatiu.
Algun tema alenteix el tempo del concert, i per tant, també l'entrega del públic. Però no problem, els riffs de la guitarra del líder, tornen a escupir la seva ràbia de seguida.


Gran vetllada amb una molt bona entrega dels Ilegales. Classe de guitarra genial de Jorge (virtuós) i
repàs a diversos pals del rock.

Chapeau!
.