4.8.17

El senyor gerent els fa classe d'anglès


Benvolguts fills de puta.

Mai es tard per nodrir l'intel·lecte. Potser alguns de vostès ho tenen difícil, però no defalleixin. L'actitut, malgrat l'encefalograma pla, és un plus a tenir en compte.

Per exemple, amb els idiomes.

Com estan d'inglès? Oblidin-se del First Certificate, del Proficiency i d'altres milongues ideades per  integrar-los al ramat... el que de veritat compta és si vostès entenen o no entenen al Donald Trump quan el veuen per la tele. El senyor gerent no es refereix a si entenen la seva ideologia i el seu discurs (mala peça al teler, si és així). El senyor gerent es refereix a si entenen l'acte comunicatiu del seu discurs.

Si és que sí, llavors podem assumir que vostes xapurregen mínimament l'inglès, nivell cambrer Lloret de Mart.

Però una cosa és bavejar i pervertir l'idioma i l'altra és copsar el significat d'alguns termes i expressions peculiars que salpebren alegrement aquí i allà aquesta lingua franca d'arrel germànica.

Perque tot idioma té a darrera una comunitat amb un ideari (nacional, diguem-ne tribal per no ferir susceptibilitats). Una mena de substrat psicològic grupal que, al llarg de segles d'història en comú, de vivències compartides, crea i aguanta conceptes i construccions semàntiques, que traduïdes literalment a d'altres idiomes, poden semblar molt ilògiques.

Ens dona un exemple senyor gerent?

O hi tant, minyons... en concret aquest: "blow my/your mind - blowing your/my mind". Literalment, fent volar la teva/meva ment; o més o menys adaptat, fent-me/ fent-te ballar el cap (d'emoció o de satisfacció espiritual, intel·lectual o directament de gaudi sexual).

Oi que no tindria cap mena de sentit que algú de vostès digues, el dia de reis, tot obrint els regals amb la família: "oh!, que maques aquestes pantufles que m'heu regalat (d'altra banda idèntiques a les que em vareu regalar l'any passat, podrits), realment m'han volat el cap"... oi que no va ni de broma? Oi que si la seva parella s'ofereix gentilment a llepar-li la fava o a mamar-li el nap (i ho fa amb l'enteniment i la dedicació realment precisa) no li diran "uauuu, m'has volat el cap porc/a carinyu"? oi?, oi que no?

Doncs el senyor gerent, el proposa una traducció sui generis d'aquesta locució de la llengua anglesa: puta anada d'olla. Sic. Ni més ni menys.

Senyor gerent... com arriba a aquesta aportació valuosa en el camp de la traducció?

Doncs bàsicament després de veure les tres temporades de "The Leftovers". Una sèrie de televisió de la que el senyor gerent feia temps escoltava aquí i allà comentaris, crítiques, recomanacions i soroll. Una sèrie que finalment ha pogut veure i que, en finalitzar el darrer capítol, li ha provocat un "OMG, it blows my mind", o dit d'altra manera, hòoooosssssstia puta, quina anada d'olla!.


Perquè la cosa és aquesta: un argument sustentat en una premissa inicial fantàstica, típica de ciència ficció al·lucinògena i mística a l'estil Philip K.Dick, que al llarg dels capítols (pocs, bien!) de cada temporada, es va enverinant amb conceptes espirituals, religiosos, apocalíptics... Un argument que, un cop superat el xoc inicial, i quan l'espectador ja ha sintonitzat amb el feeling de la proposta i ha acceptat la trama (tramposa d'altra banda), no fa altra cosa que sorprendre't minut rera minut.

Tot plegat (i aquí la grandesa de la proposta) vorejant sempre els límits de la racionalitat. De la lògica. A les portes de la paranoia. De fet... apuntin-se això de la paranoia si us plau.
I d'altra banda, el que fa atractiva aquesta anada d'olla a més a més, són les petites dosis d'humor surrealista i del tot absurd (dignes de la patafísica de George Perec o de l'humor absurd de Slawomir Mrozek) que, delicadament, decoren i recolzen amb un agradable contrapunt, l'increscendo dramàtic/emocional de l'itinerari argumental de la sèrie.

Ara bé, el senyor gerent també voldria escopir un grapat de paraules per parlar de la proposta formal de The Leftovers: per començar a fer salivera, mamons, la sèrie ens proposa un tractament de la llum i del color a la mateixa alçada que Breaking Bad, que dóna un to agressiu als plans i seqüències de la sèrie, tot contrastant genialment amb el toc místic i emotiu de l'argument (per cert, el senyor gerent reivindica que cremin a la foguera els modernets que infecten programes, anuncis i series amb un tractament pla, fred, uniformador i asèptic del color d'una puta vegada).



Així, els primers plans de cares dels personatges, l'ús de desenfocaments amb un fort component comunicatiu i complementari a l'acció dels actors, els tiros de càmera descentrats, que no segueixen la mirada dels actors ni els ubiquen correctament al pla, es complementen grandiosament amb buits/salts del guió (buscats i estratègicament posats) que provoquen una alerta a l'espectador


però que els responsables de la sèrie recondueixen molt bé amb històries paral·leles i amb flashbacks/flasforwards molt ben dissenyats per aguantar la tensió dramàtica i l'interès de l'espectador. Paranoia, recorden?. Apuntin-s'ho va collons!

Respecte als actors, el senyor gerent reconeix que va començar destrempat, però que ràpidament aplaudia amb les orelles la feina de tot el planter (especial esment mereix el personatge de Matt, el predicador, el de la Patty, la líder de la secta -tant en el paper de viva com de traspassada-, i els pebrots de la Liv Tyler acceptant protagonitzar un personatge secundari i de connotacions negatives) Per cert, ara que el senyor gerent parla de la Liv, li vindria de gust fotre's un cigarru...
Apuntin-s'ho també si us plau. I el trio d'actors principals... chapeau... simplement irreemplaçables.

Quan després de la primera i segona temporada els interiors i les localitzacions exteriors -primer urbans i després rurals- comencen a ofegar el dinamisme de la sèrie, a la tercera temporada ens foten una patada directa als collons i ens aboquen a les extenses praderies i deserts australians. Óle tu!!

I com més capitols queien al sac, més puta anada d'olla.

I, i , i...sobretot,... una excelsa banda sonora que envolcalla les emocions i que acompanya l'acció dramàtica de forma ES-PEC-TA-CU-LART. Clàssica (aquelles escales al piano, al violí...), pop, soul, jazz, rock, heavy... triïn i remenin.





Senyor gerent, però què diu? Molta musiqueta i molta polla, però aquesta sèrie és un puto rave, una paranoia !!!!!

Potser sí, petits saltamartíns, sobretot quan finalitza el darrer capítol. Arribats a aquest punt, si el senyor gerent els diu que un dels creadors de la serie també va participar a Lost, podran començar a lligar caps. Molts misteris i poques respostes. Marca de la casa. Però a diferència de la sèrie de nàufrags, aquí hi ha, malgrat el fantàstic del plantejament, un element de crua realitat que ho fa tot molt diferent.

Ja saben que sobre gustos no hi ha res escrit, però mirin, mamons, si més no, el senyor gerent ja els ha tingut una estoneta distrets de la calor llegint aquestes bajanades, i d'altrabanda, ja estan a punt perque algú, algun dia, en algun lloc... "blows your mind"

Estiguin bonets i facin el que facin, mirin de no suar gaire, podrits!.

Bonus track: Ara el senyor gerent ja sap perquè tants panxitos bategen els seus fills amb el nom de Kevin. Si us plau, apuntin-s'ho també. És vital.

Extra bonus track: A l'Alejandro Amenábar segur que li agrada molt la idea de la trama i el desenllaç.... muahahahaaaaa.

10.7.17

El senyor gerent no milita


Benvolguda colla d'arreplegats,

Vinga va... una pregunta a mata-degolla: quants de vostès formen part d'algun partit polític, sindicat o organització ideològica similart?

El senyor gerent els ho pregunta per tal de copsar, en una època sotmesa a l'escarni de la postveritat (a.k.a. hipocresia), el nivell de borreguisme -altrament dit gregarisme- dels escassos lectors.

Perquè han de saber, benvolguts malparits, que enquadrar-se en qualsevulla d'aquestes formacions o estructures ideològiques implica un acte pur de renúncia.

De renúncia de / a què... preguntaran els més tendres i il·lusos de vostès. Doncs de renuncia a la llibertat de pensament, a la llibertat de crítica i, en definitiva, a la llibertat individual i a la dignitat.

I a més a més, pagaran unes mòdiques i boniques quotes mensuals per poder esdevenir esclaus de pensament. Maco oi?

Doncs sí. Fer-se sindicalista o partidista implica automàticament incrementar exponencialment i de forma automàtica la seva capacitat de combregar amb rodes de molí; de ser capaç d'empassar-se qualsevol tipus de gripau, i convertir-se instantàniament en un individu pusil·lànime, sense cap dret a aixecar el dit, ni a qüestionar res, tot sotmetent-se al dictat de les (post)veritats que llancen els quadres de l'organització

I el compromís...? i la presa de posició davant les injustícies del sistema...? reclamaran al senyor gerent alguns de vostès, qui sap si pensant innocentment en justificar la seva malaguanyada decisió de caure en el parany del sistema partidista. 

Doncs per això tenen un gran actiu a la seva disposició: l'actiu de la decència. Si ho prefereixen, de la coherència. L'actiu de ser i pensar com un sigui i pensi, i no renunciar-hi per un bé (diuen) comú... muahahahá...

Ara bé, sovint aquest actiu està esplèndidament narcotitzat sota dos tipus d'estructures dissenyades precisament per això, per adormir-los:

  • el posicionament social, de bracet amb les estructures consumistes (sí home, si voto això em quedo sense la caseta de la Cerdanya!!! o si volen i tal com deia aquell, jo aniria a la presó, però pateixo pel meu patrimoni)
  • i el miratge ideològic (companys, companyes, homes, dones,... fem un món millor, més just, més lliure, on tothom pugui portar rastes i pantalons cagats, on els bistecs creixin als arbres, i les classes de ioga siguin gratuïtes. Si voteu la nostra proposta, ho aconseguirem...) és clar que als quatre mesos d'estar asseguts a la poltrona del poder gracies a la menystinguda confiança de milers d'il·lusos com vostès, s'implementa automàticament una mena d'amnèsia sistèmica (on vaig dir Dic dic Diec), que dispara tot el joc de filigranes dialèctiques, marejos semàntics i llustre variat al diccionari que caracteritza per exemple, els nostres sempre estimats representants del podemisme i del catalunyasiespotisme.

En definitiva podrits, militar és prostituir-se. Deixar de ser individu i passar a ser massa. Un número, un percentatge, susceptible de ser utilitzat per justificar derives discursives inversemblants i covardes, més alineades a necessitats i prioritats partidistes que a temes reals i objectius més transversals.

El senyor gerent ja ha garlat prou. A partir d'ara, portin namés el carnet del Tibidabo a la cartera i així podran cagar-se en tot i en tothom amb decència i respecte cap a vostès mateixos.
Que, finalment, és del que es tracta. De ser sincer.



Estiguin bonets.




31.5.17

El senyor gerent no està IN


Benvolguda colla de llepafigues i txuma tites,

Benvinguts a la cita mensual d’aquest bloc, segurament el més esperpèntic, mentider, poc constant i demagògic de la comarca,... però ara al tajo, que és final de mes i el senyor gerent ha d’anar a passar a recollir el sobre.

D’això...



Què tal la seva addicció a les xarxes socials? Encara no els han sortit llagues als ulls, estimats usuaris del twitert i del Facebook? Estan feliços amb la vacuïtat d’esperit que suposa ser estimat, seguit i compartit per un grapat de desconeguts cibernètics dels quals no coneixen ni el nom vertader?

El senyor gerent, sempre amatent a les necessitats de la seva minvada (i muda) parròquia, els proposa, si encara no ho han fet,  un nou ghetto virtual, en el qual, diuen que poden créixer a nivell professional (perquè algú de vostès deu treballar oi colla de ganduls?).

Resultat d'imatges de linkedin mala experiencia


Si, si... LinkedIN... aquella xarxa...


...aquella xarxa idòlatra (com totes les altres) però a més a més, hipòcrita (molt, molt més que les altres).  Aquella xarxa on tothom que hi participa mostra la seva faceta falsa somrient, amable, moderna, participativa, entusiasta... als desconeguts!!!!, mentre que entre els seus companys habituals i col·legues laborals, es caga en el seu quefa, en l'empresa en que treballa i en la mare quels va parir a tots.
Resultat d'imatges de linkedin jesuschist
El teu lloc de treball habitual

...aquella xarxa que té la potestat de angletiotitzar-nos; així termes com “cap” o “director” o “responsable”, esdevenen en la liturgia linkediniana "Chief", "CEO", "Manager", "Senior Executive"... i altres mandangues que, la veritat, fan més pena que riure.

amb dos collons....apreneu addictes a LinkedIN

...aquella xarxa que provoca competència inútil entre empleats de la mateixa empresa per veure qui té més “contactes” o, el que és pitjor, més recomanacions...

...aquella xarxa (tant seriosa) on trobes perfils desactualitzats des de fa més de dos o tres anys... ui siiii.... que útil que és Linkedin... sobretot cada cop que li roben les contrasenyes....

...i a tomar pel cul.
...aquella xarxa que fomenta el culte a la imatge...i que, de retruc, al seu voltant es generen multitud de xerrameca guies, cursos, conferencies, infografies... sobre com millorar i adequar la imatge de cada ovella pel corralIN (en definitiva, per normalitzar la imatge amb la de la resta per no destacar en absolut.... no preguntin...coses de subnormals...)

siguiente....

...aquella xarxa que li interesses una merda com a persona i només et tracta com a un producte en un aparador o com a destinatari de publicitat que en realitat t'interessa una puta merda perquè estàs fart de la feina (que fas i que et proposen).

I diuen que les agències de caçatalents tot això s’ho miren.... Muahahahaha!!!!! Muahahahaha!!!!  El senyor gerent suposa que deu ser per poder cagar a gust i oblidar el restrenyiment galopant que acostuma a acompanyar els executive officers de les Talent and Recruyment Offices....   

és o no és l'infern en vida?


En definitiva, tots vostès s'hi trobaran com peixos a l'aigua: aquesta és la millor xarxa per mentir, per aparentar, per fer veure el que un no és.

Aquesta és la xarxa dels perdedors: dels que perden el temps publicant continguts que consideren d’interés (i que no reben més de dos comentaris intel·ligents a l'any), dels que perden el temps "contactant" amb els jefes de la seva propia empresa, com si de llepar culs es tractés, i dels que perden el temps inflant fins a l' aberració els seus mèrits i experiències (o traduint-les a l’anglés que mola més) tot esperant un fitxatge galàctic d'una gran corporació....

Permetin que el senyor gerent els doni un consell....si s'hi posen.... al menys que la foto sigui natural.




Estiguin bonets i no pervoquin gaire.