30.4.18

El senyor gerent ha fet un esforç fins ara


La pregunta, fills de puta, és:

val la pena?





Val la pena seguir en una societat que es mira des del palco com sorgeix, cada cop amb menys vergonya, el neofranquisme?

Val la pena comprar llibres per Sant Jordi en nom d'una idea equivocada de la "Literatura"?
Val la pena treballar i lluitar per un Estat que cada cop és menys del Benestar comú i més del Ben estar d'uns quants mamons?

Val la pena afeitar-se per no semblar un deixat, encara que et deixis mitja cara a la pica cada cop?

Val la pena esforçar-se en complir amb les normes de trànsit, tot sent testimoni de les locures i animalades d’altres conductors, i que tu, desgraciat, tinguis la xamba de ser premiat amb una bonica multa per anar 10 km/h per sobre de la velocitat permesa en una via de doble carril i cuneta àmplia?

Val la pena gastar-se pasta per fer esport?

Val la pena pertànyer a una societat (opulent) que prima la glorificació del “jo” enfront del servei als “altres”?

Val la pena tenir el darrer mòbil del mercat, encara que sigui a terminis? 

Val la pena esforçar-se a progressar professionalment, si ja saps que tot el bacallà  està venut?

Val la pena confiar un dia en els Mossos i que el dia després et fotin una cara nova?

Val la pena confiar en la Justícia -versió espanyola-?
Val la pena guardar fidelitat tota la vida a una sola dona? a un partit? a un ideal?

Val la pena passar la ITV?

Val la pena  veure els telenoticies de TV3?

Val la pena canviar Mercadona la Corporació Dharma pel BonPreu?

Val la pena seguir entossudit en fer un bloc?


Estiguin bonets. És la única cosa que val la pena.

31.3.18

El senyor gerent fa de politicòleg de capçalera.

Benvolguda trepa d'arreplegats,

...qüestió de matisos...

Diuen que la dreta és aquella tendència de pensament polític i social que vol, tot mantenint l’status quo vigent -i sense trencar gaires plats-, engrandir l’Estat, tot privilegiant l’individualisme capitalista i posant sordina a l'indidualisme social.
El senyor gerent no hi tindria res a dir si tots els "dretans" fossin coherents amb els seus postulats.



Però, però, però... en aquest país de pandereta, id est, Espanya, veiem que la dreta no segueix els postulats que la defineixen arreu del planeta. Aquí el que tenim és una dreta mutant, integrista i, fins a cert punt, cancerígena amb el propi Estat que diu defensar.

Doncs...

...els que subvencionen l’Església (en un estat que es diu laic) són els que després, a més d’estafar, corrompre i mentir (ep! pecats capitals) encara tenen temps per divorciar-se, tenir amants, practicar interrupcions dels embarassos (no diguin aborts perquè s’enfadarien), espiar adversaris polítics, difondre mentides i manipular. Però sempre anant a missa de deu els diumenges.

... els que barregen a la mateixa frase "Espanya" amb "Crist Rei/Opus/IESE", sovint són els que menyspreen el país i l’empobreixen, tot desviant diners cap a paradisos fiscals i cap a les butxaques pròpies, d’amics o de coneguts.

...els que s’omplen la boca de conceptes com "patriotisme" o "unionisme", imposant una única realitat per imperatiu històric, estafen a la democràcia, pervertint el significat del què vol dir crim d’odi, del que és la llibertat d’expressió i del valor dignificant de la protesta. També són els que tenen ceguera psicològica quan grupúsculs feixistes surten al carrer fent el mateix que ells critiquen dels adversaris.
Atenció! Delicte d'odi, apostòlic i romànic.

... els que es preuen de defensar l’Estat i la separació de poders que l'hauria de caracteritzar, són els primers en podrir-lo: d’una banda merdejant fiscals, jutges i tribunals; i de l’altra, tot afavorint les portes giratòries, omplint d’individus que han exercit la política (per tant el control, la censura, el poder en definitiva ) a la gran empresa privada (que a la vegada accepta el joc i l’interessa per aconseguir prevendes).

... els que s’omplen la boca parlant d'emprenedoria per poder sustentar l'Estat i el seu progrés són els primers que practiquen l’amiguisme i nepotisme, creant estols de personatges i fantasmes que només viuen de la subvenció i dels partits.

... els que defensen una Constitució inamovible i granítica són els mateixos que, quant tocava, no la varen votar i que quant els interessa, se la passen pel forro.
Un periodista. I un fill de puta. Qui és qui?

... els que s’omplen la boca parlant de la censura i es postulen com a portantveus de la única veritat, malgrat mig món els hi digui el contrari, són els que més el ridícul fan parlant d’Espanya i són els que aconsegueixen arrossegar Espanya per la merda.

I tots aquells que voten a favor d’aquest model d’estat desfasat, fallit, corrupte, negligent, retrògrad i prepotent, sense ni tant sols parar-se a pensar quin futur espera als seus fills i descendents en un escenari així, són els més irresponsables de tots.

Són les ovelles.
Són el ramat.
Són la carn de canyó manipulada segons volen els poderosos.

Segons volen els enemics del progrés. Segons volen els cafres vestits amb americanes d’Armani i bolsos de Buitton.  Són els que, segons volen els "patriotes espanyols", seran els següents a ocupar el lloc a la diana.

El senyor gerent analitza l'actualitat política

Ho sospitaven, oi? Doncs ara ja ho saben. El senyor gerent no els amagaria mai res, fills de puta.
Estiguin bonets i comprin-se un parell de flotadors. Espanya s'està començant a enfonsar a la merda.
Vet aquí el pes de la dreta espanyola. Namés li falta el "Marca"


18.1.18

El senyor gerent caga una bonica metàfora política

Benvolguts fills de puta,


Que el cinema, més enllà del setè art, és també una eina de propaganda política se sap aquí i a la Xina populart, que deia aquell.

De fet, la màxima expressió d’aquesta dimensió doctrinària es situa, segons els estudiosos, en el període de la Guerra Freda. Durant aquell període del segle passat les dues grans superpotències d’aleshores –cony de russos i americans-, adoctrinaven a la seva població mitjançant el concurs de flims, la majoria d’ells, de ciència ficció.

Perquè... què més fàcil que metaforitzar el comunista depravat en un marciano invasor?

Així ho van veure els serveis inintel·ligència (eh?, eh?) americans i amb una mànega que proveïa de milions de dòlars a la indústria de Hollywood (i que de retruc va contribuir al seu desenvolupament) van començar a produir metratge alliçonador com xurros durant la dècada dels 50’s sobretot.

El resultat? Pinicules amb un missatge bàsic i primordial dissenyat perfectament per incrustar-se a la psique de l’espectador: l’estranger és un invasor i se l’ha de fer fora o destruïr.

Així, la majoria de trames argumentals advocaven per dues vies creatives:
  • la gran invasió: això vol dir, raigs làser, pantis i antenes, fumeres, platets voladors, militars patriòtics que salven el món, maquinària bèl·lica americana (showroom de les capacitats militars de l’època)...
  • la invasió subtil: això vol dir apoderament silenciós i secret de la voluntat humana. 

Algunes d’aquestes pel·lícules, parides amb recursos, trempera i talent, amb el temps han fet fortuna i s’han convertit en referents claus  reivindicades a l'actualitat i revisitat en diverses ocasions (en una altra mostra de la fluixera d'idees imperant avui en dia). Altres, fetes d’una manera més barroera, no són més que artefactes folclòrics al servei d’una causa caduca, tot i que són simpàtiques de veure.

Volem exemples malparits? Agafin el pot de les crispetes i frueixin com fa el senyor gerent de tant en tant:

Sobre les invasions violentes (els blockbusters de l’època):

Marte, planeta rojo  (rojo,... entenen?), on es reivindica la democràcia occidental (americana de fet) com a regla rectora per a tota la humanitat i on  –l’excepció que confirma la regla- apareix la URSS com els dolents molt dolents. Al final un pupurri catolico-capitalista... (si, la religió també hi apareix com a valuart de la indòmita raça dels demòcrates):



La Tierra contra los platillos volantes
, on l’escena del platets voladors volan amenaçadors sobre Guashington era de lo milloret de l’època:




El enigma de otro mundo
, reversionada en múltiples ocasions (gran, molt gran l’adaptació de John Carpenter amb “La cosa”) on ens parla d’un alienígena que extermina un per un els membres d’una base militar americana perduda al mig del gel:



Ultimatum a la Tierra, on una proposta de pau dels ET és mal interpretada per la humanitat i els foten fora a bastonades (qui diu bastonades diu bombes i metralla com a la Guerra de Corea que acabava d'esclatar):



Sobre les invasions silencioses:

Invasores de Marte
, sobre com uns marcianos dolentíssims que aterren en un llogarret rural de l’amèrica profunda i van captant un a un tots els membres del poble convertint-los en esser esclavitzats i deshumanitzats. Menys mal d’un nen, que salva al poble (ui... si sembla que parlin del partit comunista americà...naahhh....):


Me casé con un monstruo del espacio exterior, on els dolents venen a robar les femelles dels americans:



El pueblo de los malditos, on també es tracta del apoderament paulatí i silenciós d’una comunitat de la mà d'una colla de hipsters, tendres nens:



La invasión de los ladrones de cuerpos
, que alertava no ja de l’amenaça comunista exterior sino de l’enemic interior: sospita dels teus veins, semblava voler proposar. (ui. Ui ui que el mcarthysme ja treia el cap):



I tants i tants d'altres títols que el senyor gerent ha gaudit durant una pila d'anys i panys i que ara, s'estalvia segur que a tots vostès, apreciats trencaculs, els interessa un rave.

Perque el que de veritat pretent el senyor gerent és
 fer-los reflexionar no tant sobre el cinema sinó sobre els articles periodístics que El Periódico, La Vanguardia, El Pais, El Mundo, l'ABC i altres patufets es dignen a perpetrar. Presentant davant la població espanyola (al·lienada per aquestes capçaleres de premsa i d'altres, pel discurs polític testicular imperant i per l'herència cultural caducada de la Castella Imperial) un enemic comú, el català barretinaire, com un enemic implacable que vol destruir la nació ecspanyola.

Veuen malparits? Tot està inventat...  o si ho prefereixen... la història es repeteix.

Estiguin bonets i si us plau, facin el que facin, ni un pas enrere.