18.1.18

El senyor gerent caga una bonica metàfora política

Benvolguts fills de puta,


Que el cinema, més enllà del setè art, és també una eina de propaganda política se sap aquí i a la Xina populart, que deia aquell.

De fet, la màxima expressió d’aquesta dimensió doctrinària es situa, segons els estudiosos, en el període de la Guerra Freda. Durant aquell període del segle passat les dues grans superpotències d’aleshores –cony de russos i americans-, adoctrinaven a la seva població mitjançant el concurs de flims, la majoria d’ells, de ciència ficció.

Perquè... què més fàcil que metaforitzar el comunista depravat en un marciano invasor?

Així ho van veure els serveis inintel·ligència (eh?, eh?) americans i amb una mànega que proveïa de milions de dòlars a la indústria de Hollywood (i que de retruc va contribuir al seu desenvolupament) van començar a produir metratge alliçonador com xurros durant la dècada dels 50’s sobretot.

El resultat? Pinicules amb un missatge bàsic i primordial dissenyat perfectament per incrustar-se a la psique de l’espectador: l’estranger és un invasor i se l’ha de fer fora o destruïr.

Així, la majoria de trames argumentals advocaven per dues vies creatives:
  • la gran invasió: això vol dir, raigs làser, pantis i antenes, fumeres, platets voladors, militars patriòtics que salven el món, maquinària bèl·lica americana (showroom de les capacitats militars de l’època)...
  • la invasió subtil: això vol dir apoderament silenciós i secret de la voluntat humana. 

Algunes d’aquestes pel·lícules, parides amb recursos, trempera i talent, amb el temps han fet fortuna i s’han convertit en referents claus  reivindicades a l'actualitat i revisitat en diverses ocasions (en una altra mostra de la fluixera d'idees imperant avui en dia). Altres, fetes d’una manera més barroera, no són més que artefactes folclòrics al servei d’una causa caduca, tot i que són simpàtiques de veure.

Volem exemples malparits? Agafin el pot de les crispetes i frueixin com fa el senyor gerent de tant en tant:

Sobre les invasions violentes (els blockbusters de l’època):

Marte, planeta rojo  (rojo,... entenen?), on es reivindica la democràcia occidental (americana de fet) com a regla rectora per a tota la humanitat i on  –l’excepció que confirma la regla- apareix la URSS com els dolents molt dolents. Al final un pupurri catolico-capitalista... (si, la religió també hi apareix com a valuart de la indòmita raça dels demòcrates):



La Tierra contra los platillos volantes
, on l’escena del platets voladors volan amenaçadors sobre Guashington era de lo milloret de l’època:




El enigma de otro mundo
, reversionada en múltiples ocasions (gran, molt gran l’adaptació de John Carpenter amb “La cosa”) on ens parla d’un alienígena que extermina un per un els membres d’una base militar americana perduda al mig del gel:



Ultimatum a la Tierra, on una proposta de pau dels ET és mal interpretada per la humanitat i els foten fora a bastonades (qui diu bastonades diu bombes i metralla com a la Guerra de Corea que acabava d'esclatar):



Sobre les invasions silencioses:

Invasores de Marte
, sobre com uns marcianos dolentíssims que aterren en un llogarret rural de l’amèrica profunda i van captant un a un tots els membres del poble convertint-los en esser esclavitzats i deshumanitzats. Menys mal d’un nen, que salva al poble (ui... si sembla que parlin del partit comunista americà...naahhh....):


Me casé con un monstruo del espacio exterior, on els dolents venen a robar les femelles dels americans:



El pueblo de los malditos, on també es tracta del apoderament paulatí i silenciós d’una comunitat de la mà d'una colla de hipsters, tendres nens:



La invasión de los ladrones de cuerpos
, que alertava no ja de l’amenaça comunista exterior sino de l’enemic interior: sospita dels teus veins, semblava voler proposar. (ui. Ui ui que el mcarthysme ja treia el cap):



I tants i tants d'altres títols que el senyor gerent ha gaudit durant una pila d'anys i panys i que ara, s'estalvia segur que a tots vostès, apreciats trencaculs, els interessa un rave.

Perque el que de veritat pretent el senyor gerent és
 fer-los reflexionar no tant sobre el cinema sinó sobre els articles periodístics que El Periódico, La Vanguardia, El Pais, El Mundo, l'ABC i altres patufets es dignen a perpetrar. Presentant davant la població espanyola (al·lienada per aquestes capçaleres de premsa i d'altres, pel discurs polític testicular imperant i per l'herència cultural caducada de la Castella Imperial) un enemic comú, el català barretinaire, com un enemic implacable que vol destruir la nació ecspanyola.

Veuen malparits? Tot està inventat...  o si ho prefereixen... la història es repeteix.

Estiguin bonets i si us plau, facin el que facin, ni un pas enrere.


20.11.17

El senyor gerent visita l'any 2049



Benvolguts odiats.

Quan el senyor gerent va veure la segona part d’Alien va mullar calçotets. Pel gir donat a la història, pels personatges, per l’escenari, en definitiva per la novetat que, respectant la peli precedent, i empoderant-la, va atorgar interès a la seqüela.

Quan el senyor gerent va veure la segona part de Terminator, va aplaudir amb les orelles davant l’espectacle dels efectes especials i amb el gir argumental sobre les conseqüències de les distorsions temporals (ahh quina delicia les paradoxes...) que proposava la pinícula.

Però, recentment,  quan el senyor gerent ha acabat de veure Blade Runner 2049 s’ha quedat  ...fred. Molt fred. I perdut. I decebut.


I no es tracta de que el senyor gerent no tingui criteri cinematogràfic (que si el té és pla com el seu encefalograma sexual), no.  Es tracta de que Blade Runner 2049 és pur espectacle de pólvora mullada (a tots els nivells).

Senyor gerent, ja sap que se li gira tot el sector gafapastisme militant a la contra amb aquestes afirmacions tant agosarades?

I tant que ho sap, petit saltamartí. Però el senyor gerent pensa que no hi ha defensa possible per la proposta d’en Villeneuve (sobrevalorat ja en la infantil The arrival).
De fet, als gafapastistes quels donin pel cul. Ells volen, necessiten, una pel·lícula que emmarqui la seva generació esgotada, i per això, per poder lluir samarretes que els identifiquin com creients de la veritat absoluta, són capaços de vendre el seu criteri per qualsevol merda embolicada amb papers de colors.

D’entrada...

Quan una banda sonora és omnipresent en una pel·lícula de gairebé tres hores, alguna cosa fa llufa... el guió potser?
I si a més a més, aquesta banda sonora es basa gairebé en un 95 % en percussions i nyigo nyigo electrònic (sense cap mena de melodia pròpia), no està limitant a la totalitat de la pel·lícula?

I jo... què hi foto en aquesta pel·lícula? Quin és el meu paper?
Quan una pel·lícula brilla tant –i molt, és cert- en l’apartat fotogràfic i en tot els artificis tècnics: panoràmiques, travellings, efectes, color... i es menja la trama, potser és perquè no té gran cosa a dir. Un altre cop el guió?

Quan un grapat de personatges (el replicant del principi, la cap de policia, l’empresari i la seva pèrfida replicant assassina...)  són tant prescindibles pel desenvolupament de la història... què falla? Potser el guió?

I tot plegat, contribueix a augmentar el minutatge de la pel·li sense venir a compte de res. Pura palla del Villenueve aquest...

Is the script, motherfucker!!!

Ai, ai... quem pixo....!!

I és que quan un guió barreja de manera tant maldestre aspectes filosòfics (o  ètics o morals, o com collons li vulguin dir) molt inversemblants i difícils d’empassar amb un drama cutre, cutre digne del diumenge a la tarda a Antena 3 (pare troba filla),  ens trobem davant un refresc de gasosa. Molt dolç però eteri.

Volen una altra afirmació atrevida?

BladeRunner 2049 es una d’aquelles pelis que es mira una vegada a la vida. I prou. No tens pebrots de tornar-hi a dedicar mai més 3 hores. Per tant, no guanyarà amb el temps. Oblidint-se.

Quin resultat més galdós per una pinicula, oi?
claro, claro...intelectual... muy intelectual...

Però el que de veritat ha fet emprenyar molt al senyor gerent és que la “gran pel·lícula de l’intel·lectualitat del moment" NO PROPOSA RES DE NOU, tornarem a repetir, RES DE NOU respecte de l’original. De fet, necessita el protagonista del Blade Runner de debó, per tirar endavant el flim (encallat entre els cops de bafle de la banda sonora, els buits argumentals i la cara de lluç del nano aquest del Goslin – vaya puta merda de casting-.  El mateix escenari ciberpunk, la mateixa ciutat plena d’hol·lografies, la mateixa gavardina bruta... quanta creativitat déu meu senyor!!!!

I en quant l'argument, la càrrega filosòfica de la pel·lícula fumeja tota la pel·lícula però no arriba a cap mena de consistència i per tant aporta un missatge ful. Molt diferent de pelis que que es mullen com per exemple Distrito 9 –amb el racisme- i Moon –amb la clonació i la seva derivada ètica ( i amb només un personatge que aguanta la pel·lícula amb un parell de pebrots).

Però collons, si fins i tot –i ja perdonaran al senyor gerent- un blockbuster com és Elisium li passa la mà per la cara a Blade Runner 2019 a l’hora de plantejar/denunciar conflictivitat social!!!!

I en quan a ambientació i proposta escenogràfica, de nou Distrito 9 o potser també Automata (que diuen que va ser una còpia de Blade Runner, goita tu...) superen, en credibilitat, la societat i el tramat urbà pintats tant matusserament a Blade Runner 2049. Més exemples? Tinguin, podrits, tinguin... la Bigelow, sense fum ni neons, va pintar un futur acollonidor i molt reconeixible a Dias Extraños. De fet, segurament podria ser un futur molt proper al que podrà tenir la nostra societat. I li fot mil voltes al Villenuef aquest.

I la última, i que el senyor gerent  encara no ha llegit a cap senyor crític... Blade Runner 2049 és un exercici de prepotència tant gran, però tant, que fins i tot s’atreveix a tornar a treure la Rachel de la peli original i fotre-li un tiro en tota la clepsa. Si això no és una escopinada en tota regla a la peli de Ridley Scott (digne d’estudi freudià: matar al pare) que baixi Roy Batty i jutgi.

Puto Villenueve... la meva Rachel, no, NO!!!

Estiguin bonets.Ah..., i perdonin, aquest text conté espoilerts.