30.11.16

El senyor gerent pateix el síndrome d'abstinència



Benvolguts malparits,

Perdonin si d'entrada el senyor gerent ja els fa arrugar la titola, però...saben el que és el síndrome d’Stendhal?

No pateixen que el senyor gerent, amatent com sempre amb els quefers de salubritat pública de la nostra estimada societat, els hi ho explica amb paraules planeres del tot aptes per la seva delicada capacitat intel·lectual. 
"El síndrome de marres aquests és la pell de gallina, els calfreds i les palpitacions que agafen a qualsevol fill de sa mare que es queda plantat davant d’algun artefacte artístic de qualsevol museu, sala d’art o rebedor familiar i, per l’efecte de la bellesa inherent d’aquesta peça d’art, acaba mullant calces o calçotets de manera involuntària." 
Doncs bé, emplenat el seu buit de coneixement, el senyor gerent ja està en condicions de confessar-los que, recentment ha patit a les seves pròpies carns un efecte similar. Això sí, canviïn museu per sofà, i obra d’art per sèrie de televisió. Ah! I canviïn també síndrome d’Stendhal per febrada BB...

Vegin, vegin:
video
Saben el que és això? La millor seqüència d'aquesta sèrie. A nivell argumental, la que provoca un abans i un després. La escena que fa fer el click definitiu al protagonista. A nivell tècnic, una audàcia i un preciosisme que converteixen la plasticitat de la imatge en un valor d'èxit absolut, escoltin!.

Si han vist la sèrie ja saben de què els està parlant el senyor gerent, i si no l’han vist facin el favort de fer-se fotre i segueixin llegint igualment perquè potser així ja saben què hauran de veure quan es cremin a l’infern.


Si fan una cerca ràpida pel guguel trobaran trilions de pàgines parlant dels múltiples factors que fan d’aquesta sèrie LA SERIE. Així, tal qual.

- Que si un protagonista carismàtic, gens modèlic, que fa de la dualitat el seu modus vivendi...

- Que si un imaginari molt potent farcit de referències visuals úniques: màscares de gas, els germans Tuco, els calçotets i el barret del senyor White, el símbol de l’abella als bidons químics, la caravana enmig del desert...

- Que si la genialitat de determinats episodis, semblants a un exercici teatral en un únic escenari: el del soterrani i el plat trencat, el capítol de la mosca, o aquell en el que el Jesse passa mig capítol amb un nano desemparat i mal nodrit per uns pares ionquis...

- Que si les intros dels capítols ens encongeixen el trau del cul amb els flashforwards que, talment la droga pura, provoquen una penjamenta cada cop més intensa a la sèrie...

- Que si un càsting amb cares poc o gens conegudes però que tots, absolutament tots els actors borden a la perfecció la transmigració que, com el Dr. Jeckill a Mr. Hyde experimenten cada un dels personatges...

- Que si l’humor negre que es destaca en certes seqüències està perfectament dosificat per fer avançar el relat amb frescor i dinamisme...


Però sobretot, sobretot, i això ja és una aportació del senyor gerent,....el color. Mare de deu senyor... quin color!!!.






I quina il·luminació!!!. La utilització de filtres, l’etalonatge i els clarobscurs acompanyen i vesteixen la tensió dramàtica de manera formidable.



Aquell ocre del desert, aquell ataronjat de les postes de sol, sobre aquells blaus intensos del cel o de l’aigua de les piscines sempre presents...
Aquells mitges il·luminacions dels interiors, que deixen els personatges a la penombra ...

I el treball de la càmera? uns enquadraments subjectius (únics, brillants i en alguns casos, insospitats) que complementen uns timelapses que, en comptagotes, serveixen per separar trames i situacions. I, per acabar-ho d’adobar, i salpebrant-ho tot, plans picats i contrapicats a mansalva i panoràmiques verticals i horitzontals a cor que vols.

I res sobra.

Brutal el significat d'aquesta imatge...
Tinguin per segur, colla de descreguts que per tot això que el senyor gerent els acaba d’explicar, la imatge (la fotografia) i el seu tractament esdevé un personatge més a la sèrie, i oju!!, un personatge amb una capacitat dramàtica molt important.

I el muntatge? a banda dels flashforwards esmentats abans, reivindica amb valentia els talls a negre, sense fosos, sense embuts, per passar a la següent escena

I res molesta.



Després, .... el tempo. La lentitud com a recurs i el silenci com a valor: alguns (segurament desemparats i sense gaire capacitat de raciocini) ho veuen com un problema però el senyor gerent realment creu que és un plus, un valor afegit a la sèrie amb el que es contemporitza argument, personatges i escenaris.

I el bassal de baba es va fent més gran com més avancen els minuts.

I tot plegat no esdevé un problema d’ordre públic per culpa d’algun petit grinyol, del tot puntual i, si volen, anecdòtic, en l’argument que fa que tot d’una et despertis d’aquesta beneïda al·lucinació.

En definitiva, si el senyor gerent fos un cursi de merda (que de fet només es permet de ser-ho cada 15 dies, quan toca polvet amb la senyora) els diria que Breaking Bad és un collaret en el que cada capítol és una perla única d’un valor incalculable.

Ara ja ho saben, colla de fills de puta. Breaking Bad és LA SÉRIE. Això sí, un cop finalitzada, estiguin a punt... comencen les tremolors, la boca seca i el mal dormir... i cada cop que acluques els ulls la foscor es transforma en els deserts eixuts de Nou Mèxic.... Sempre tindran aquesta, aquesta o aquesta altra dosi de metadona, però...no és el mateix no, la puresa no arriba al 95 %.



Estiguin bonets i vagin per l’ombra.


31.10.16

El senyor gerent va a un espectacle de pallassos



Benvolguts fills de puta.

Vostès han anat mai al Circo Italiano (per dir-ne algún)?
Aquell espectacle desfasat on es barregen pallassos patètics, equilibristes reumàtics i bèsties anèmiques, tot amb un fons musical enllaunat i un atrezzo encartonat?

Vostès van veure el debat d’investidura de l’altra dia? Aquell espectable institucional en el que hi coincideixen  mentiders compulsius, estafadors desmemoriats, oportunistes ignorants  i venedors de fum innocents?

Volguts odiats, el senyor gerent els hi deixa anar sense pal·liatius: vivim en un circ.  I aquest circ, té múltiples pistes. Passin i vegin, malparits,... passin i vegin.



A la pista número 1... 

...un govern format per membres d’un partit que encapçala la corrupció a Espanya. Una oposició històrica que encara es gosa dir socialista i obrera i que es ven els seus ideals i plantejament s ideològics per un plat d’escons freds a l’andalusa. I uns aspirants a oposició que tot just arriben a quotes de poder, s’embarquen en lluites fratricides i caïnites.

Tot plegat, en l’escenari trasnotxat d’un estat espanyol caracteritzat per un podriment institucional,segurament únic al món desenvolupat. Un estat en fallida, (potser dir-ne un estat segrestat seria més oportú), on la llei no està a favor del ciutadà sinó a favor de qui tingui més poder, sovint  les patums fàctiques. Un estat de capa caiguda que, d’altra banda, lluny de renovar-se  i  rejovenir-se culturalment, de superar els tics casposos del passat, amb la única cosa que pensa obsessivament és amb la fiesta nazional, amb la perpetuació de la religió catòlica a qualsevol preu, amb la supressió cada cop més ignominiosa del programa curricular d’humanitats en escoles i instituts i amb la sistemàtica i planificada reducció de beques per accés a la formació...


A la pista número 2... 
...la tragicomèdia espanyola deixa pas al fàstic i la repugnància que generen actualment els líders mundials.
D’una banda, el vergonyant silenci d’Europa davant l’allau de desgraciats provinents del nord d’Àfrica i del Proper Orient és digne de voler vomitar dintre de les urnes a les properes eleccions europees quan ens demanin el vot.

Un altre líder mundial...
De l’altra, el preocupant futur que ens espera si la nació que s’ha erigit unilateralment com a policia del món, acaba tenint de president al Trump: més hooligan que polític, més masclista que diplomàtic, més inpresentable que persona.

I al córner, mirant-s’ho tot amb desdeny, l’etern aspirant a tsar. Putin, l’home al qui no li tremola el pols ni la veu a l’hora d’autoritzar el bombardeig d’escoles, hospitals i famílies a Síria. O de tallar el subministrament del gas als països satèl·lits, quan li pica el trau del cul, o quan aquests no li fan cas, davant l’inpunitat de la comunitat internacional i de l’ONU (l’ONU??? Mua ha ha haha...valenta colla de sodomites). 


I a la pista número 3...
La manipulació total i absoluta de la realitat per part de tot l’stablishment.  Polítics, empresaris, mitjans de comunicació, tertulians, bisbes i arquebisbes, barbers i folklòriques...
En aquesta pista trobem, per exemple, l’espectacle del pallasso llest i del pallasso tonto. Dit d’altra manera  8TV i Punt Avui TV (o a l'inrevés, depèn de cap a on carreguin vostès). Els de 8TV per les constants patades a  ras d’ous que foten tant com poden a qualsevol tema, persona, acte, event o esternut relacionat amb l’independentisme. Els del Punt Avui pel seu onanisme càndid, continuat i força preocupant.

I el Follonero? I la Pastor? Darrera de l’etiqueta de periodisme punyent, professional i veraç, només hi ha una veritat: la del seu ego. Es moren per deixar anar allò tant professional de “no me ha respondido a la pregunta” tantes vegades com faci falta a l’entrevistat/da  per que ja saben que ells, són uns periodistes de pura zepa, eficaços, inquisitius, integres, efectius i que responen a la voluntat pupulart i no se’ls pot enganyar.




Què? És o no és un circ? I dels pitjors que es poden tirar a la cara.

Estiguin bonets. Per cert, ja saben què passa a Catalunya? Un dia d’aquest el senyor gerent li preguntarà a la Arrimadas, i els ho explicarà, podrits!!!


27.9.16

El senyor gerent escriu poc i llegeix menys



Benvolguts fills de puta,


Escolti’n!
Aquest és un país amanit amb una profunda indigència intel·lectual.
I sembla que no és cosa que hagi de remetre a curt termini.
Tot indica que va per llarg.
Hola, el senyor gerent es plau presentar-los la Cultura.

I no, aquesta afirmació no és una altra frivolitat del senyor gerent, no... La frivolitat ve de part de tots aquells, potser algú de vostès fins i tot, que adopten l’etiqueta d’escriptor sense cap mena d’escrúpol, ni remordiment.

Saben què malparits? Ara, arreplegar quatre lletres i publicar-les està de moda. Sobretot entre aquella mena de gent que tot i ser vistos arreu, ningú sap del cert que aporten de positiu a la societat. El senyor gerent es refereix a aquella patuleia de tertulians i polemistes, que es pretenen entesos en tot però, ai las!, no són coneixedors de res
...que si el meu avi era gerent a Vallcarca

Al tantu doncs, malparits!!!

Ara només manca disposar d’uns quants minuts de tele en tal o qual debat, o ser el protegit d’alguna patum del periodisme, o que l’actualitat quotidiana et beneeixi accidentalment amb alguna escopinada d’interès mediàtic. Llavors un ja pot escriure i publicar qualsevol merda.

Si vostès s'hi fixessin (que no ho fan pas, colla d'estòlids), veurien que totes aquestes personalitats del món de la faràndula vàcua, trivial i fútil que és la tertúlia política televisiva escriuen sempre el mateix llibre. Sense excepció. En tots els casos. Sense variar. El títol pot ser diferent però...:

- que si el perfum dels carrers de Gràcia de la meva joventut no feien pudor de pixat,
- que si el meu pare era contrabandista de xinxetes durant la dictadura,
- que si els padres esculapius em va ensenyar el veritable objectiu de la vida,
- que si el meu pare tenia un barcu allà a l’Empordà
- que si el negoci familiar es remunta a època del rei Pepet
- que si vaig entrar a treballar a La Vanguardia de grum, i ara em pixo a la taula del director cada cop que vull (o cada cop que em descuido les gasses a casa)
- etc. etc...

És a dir, MEMÒRIES... estem parlant del gènere literari més egocèntric, mentider, mistificat, fal·laç, tergiversador i hipòcrita que qualsevol fill de veí pot cagar tot embrutant cent o dos-cents folis explicant que feia ell/a ( o el seu pare/mare, o el seu avi/a) un fotimer d’anys enrere.

I sabeu què, malparits?
L'autor i les seves memòries

Si aquestes memòries maquillades i tergiversades es redacten (per qualsevol ànima en pena a canvi de quatre xavos) de manera novel·lada, introduït petits detalls i girs dramàtics, aconsegueixen el producte comercial ideal pel proper Sant Jordi, emparat amb un fals halo d'intel·lectualitat que enganxa talment la merda al cul.

En definitiva, el llibre ideal pel grapat de Teresines i senyors Esteves que encara sobreviuen entre nosaltres i idoni també pels clubs de lectura de les biblioteques.

Després diuen que el món literari està saturat de novetats. Que es destrueixen cada cop més llibres (les pròpies editorials) que no pas se’n venen, que les tirades d’exemplars en català són cada vegada menors, i sobretot... que la gent cada cop llegeix menys (i en català, menys de menys)!!!

Quina colla...

Estiguin bonets i escriguin malparits, escriguin. Potser demà algun editor mefistofèlic i sense compromisos passa pel seu bloc...

14.8.16

El senyor gerent està decebut olímpicament

Benvolguts fills de puta,

No és el cas.
El senyor gerent els confessa que aquests Jocs Olímpics del Brasil se'ls pren com qualsevol altre celebració esportiva mediàtica: sense fotre'ls-hi ni cas, sense ni un bri d'interès i sense cap mena de necessitat de veure'ls. 

El poc que el senyor gerent veu dels JJOO són les imatges perdudes enmig del zapping quotidià dels canals de la televisió. I de tot aquest puzzle d'imatges (amb protagonistes del tot desconeguts), l'atzar ha volgut que un esport en concret es repeteixi en diferents moments de manera que, dels 60 minuts que el senyor gerent ha dedicat al cony d'Olimpiades fins avui, 45 han estat pel rugby a 7 (informació que, de segur,  a vostès els sua el nap o la fava).

Semifinals de salt d'obstacles
D'altra banda, el senyor gerent creu que aquestes grans bacanals que l'humanitat tendeix a organitzar de tant en tant sense un propòsit gaire concret, si serveixen d'alguna cosa avui en dia, és per posar en risc el sistema. Es podria considerar com una revalida per als estats que ho organitzen (seguretat, infraestructures, transports, pressupostos, maquillatge social, etc...) però també pels qui hi participen en el sentit que poden posar en l'aparador mediàtic mundial les tensions internes que pateixen (vegin el cas de la institucionalització del doping a Rússia, per exemple)

Classificacions tir olímpic
De fet el senyor gerent, veient el panorama mundial just abans d'iniciar-se les competicions, temia i s'esperaba un determinat grau de conflictivitat i problemàtiques variades en aquest conclau olímpic... Diguint-li manifestacions i reivindicacions socials per part dels propis brasilenys que han patit, pateixen i sobretot patiran l'organització d'aquests Jocs; diguint-li amenaces terroristes de bandera negra o accions repudiables de llops solitaris; o diguint-li reivindicacions i protestes de grups ecologistes davant els abusos comesos en l'edificació de les infraestructures olímpiques que es sumen a la massacre continuada de tota la selva de l'Amazonia.


Tot això temia el senyor gerent (encara que a manca de 10 dies per acabar els Jocs, tampoc no posaria la mà al foc de que alguna d'aquestes coses no passi).

Però a banda de témer, el senyor gerent també esperava quelcom.


Esperit olímpic

Esperava que els esportistes catalans que acudeixen als Jocs Olímpics del Brasil, fossin valents i, a 15 mesos de la independència, reivindiquessin el seu compromís amb Catalunya.
Esperava que els catalans sapiguèssim aprofitar l'event per donar un nou impuls mediàtic al procés.
Esperava que Catalunya, amb tranquil·litat i seny, fos present d'alguna manera a totes les televisions del planeta.
I de moment res.

Bé... doncs que el seny no faci perdre la rauxa, perquè ho podem perdre tot.

Estiguin bonets i posint-se protecció solar, bandarres.

27.7.16

El senyor gerent no té pressa

Benvolguts odiats,

No ho noten? Està a l’aire. No ho senten? Corre per tot arreu. No hi cauen? Segurament és perquè estan massa ocupats caçant poquemons dels collons.

El senyor gerent els està parlant de la urgència que s'ha instal·lat en la nostra vida. De la instantaneïtat. Que cony,... de la brevetat, del frenesí, de perdre el cul per tenir / fer / anar on sigui ara / al moment / a l’instant.

I tot, gràcies a les noves tecnologies. Les distàncies geogràfiques s’han esborrat, però també les distàncies temporals. Ara ja no importa l’hora en que vivim, doncs podem tenir accés a qualsevol cosa on sigui i en qualsevol moment. Per més banal que sigui. Per més idiotitzant que els torni a tots vostès.

Donem per segurs fets i situacions que cinc anys enrere eren impensables, com ara l’accés ubicu a la Ret que ens permet una connexió 24/7 o la miniaturització tecnològica que ens fa tenir milions de mp3 a la butxaca encara que no tinguem temps d'escoltar-les mai.

I el futut de la cosa és que, afeblits per les capacitats dels nostres aparells tecnològics  (que cada cop ens deixen menys capacitat de raonament  i de reflexió), volem les coses right jiar, righ nau, sense tenir en compte res més, i sense importar l’àmbit vital ens que ens movem ni el que farem un cop ho tinguem.

No és una opció, és una realitat.
Menjar? Ràpid.
Sexe? Cinc minuts (amb sort). 
Diversió? Partides ràpides de jocs alienants majoritàriament al mòbil dissenyats específicament per tal que els puguis deixar i reprendre quan et vingui de gust. 
Informació? Titulars dels diaris i encara... (s’han fixat que cada cop hi ha més grafisme i menys contingut textual?)
Educació? Càpsules de contingut dosificats curosament...
Activitat física? Mitja hora suant amb un grapat de desconeguts en una habitació fosca i tancada amb música màquina a tota pastilla.
Morenor? Banys d'ultraviolats.
Treball administratiu? Reduit a e-mails i powepoints cada cop més breus, menys raonats, més superficials i menys productius.
Lectura? Les quatre recomanacions mediàtiques, sense esmerçar temps en descobrir tresors oblidats a les lleixes 
Amistat? Facebook, Twitter i tota la miríada d’opcions que ens aboquen diàriament les xarxes socials...

...i el senyor gerent els pregunta: Així volen viure?  Així els està bé viure? Són conscients que la Vida és un procés que passa molt ràpid?.

On queda perdre's pels racons dels museus?
Cada cop ens fan viure més ràpid. Cada cop ens fan viure més virtualment. Cada cop estem més immersos en un sistema de feixisme tecnològic on no es permet la individualitat ni la discordància.

Ves que qualsevol dia d’aquest no deixin d’existir tots per un fallu del sistema.

Perquè no intentem gaudir-la de forma pausada? El senyor gerent no els vol evangelitzar amb pollades com l'slow food i similarts, només els recepta una mica, una miiiiiiica, de reflexió. Que es preguntin, cada vespre, a l'estirar-se al llit si tot plegat val la pena (és fàcil, no es pensin, si ho fan cada dia, gairebé ni patiran per l'esforç).

Aquells cinc minuts de tocar-se el nas amb la mirada perduda on han anat a parar?... L'assentar-se uns instants en una plaça o jardí per quina insensatesa els hem canviat? El peatge de l'autopista era la millor opció? I el caminar sense destí, sense pressa, badant i gaudint? I el dedicar mitja hora a morrejar la querida o l’amant, perquè sí, perquè ve de gust?.  I el llegir llibres assegut a la tassa del vàter?

On deia llibres, posin música siusplau...


Estiguin bonents, i si tenen cinc minuts, i sobretot ganes, facin algun comentari en aquest bloc de merda.