31.7.19

El senyor gerent tira la bandera


Benvolguda colla de malparits,

Han de saber que el senyor gerent mai no ha estat gaire amant de donar mostres del seu estat d'ànim públicament (colla de cabrons!). Tampoc de transparentar les seves simpaties polítiques (sou una colla de convergents de merda!) i encara menys d’exhibir símbols patrioterus (puta sardana!).

Potser per això aquell llunyà setembre del 2012 serà destacat (per acadèmics, estudiosos, deixebles, devots i altres rèmores) a l’hagiografia del senyor gerent. Dies abans de la Diada, el senyor gerent va infringir el sagrat manament de no cagar en públic i va penjar una senyera de dos metres al balcó de casa seva, a plena llum del dia.

Potser fou un acte irracional promogut per l’emoció i coratge patriòtic; potser era empatia vers els clams de llibertat cada cop més sovintejats (i censurats pels de dalt)... però segurament  potser només va ser per evitar la procastinació.


Fos el que fos, aquella senyera va quedar-se allà, enganxada amb betes i fils, a la barana polsosa del balcó... primer uns dies després de l'11 de setembre; després unes setmanes; després un mesos i sense voler-ho, ni pensar-ho, pam! setembre del 2013.

Ospla!  Veuen, colla de titelles? El senyor gerent s'estalvia la tasca de penjar la senyera. Ja la té estesa de fa un any (menys acolorida i més plena de merda, però estesa al cap i a la fi). I després va venir 2014. I també 2015. I també 2016. I també 2017. I també.... altu, altu, altu... que s’ho creguin, cabrons.

La veritat és que el gèneru tèxtil de la senyera (cotó?, tergal?), va acabar cedint el 2014. El sol, la pluja i sobretot la merda, varen anar rosegant l'ensenya fins a convertir-la en un drap esfilagarsat i patètic.

Per allò d’haver començat quelcom que no sabíem com acabaria, va tocar seguir amb la demostració pública patriòtica i per tant,  canviar l'element simbòlic patri. Nova senyera comprada a una paradeta al carrer. Qualitat de merda. Resultat: dos mesos de balcó i a prendre pel cul.




El senyor gerent, enfristolat, planeja assegurar el tiro de cara al 2016-17. Amatent a les noves opcions i veien la tendència prêt à porter als balcons de les barriades nostrades (símbol de raça), compra online una senyera de suport plàstic (que el fabricant diu que resisteix al vent, al sol, a l'aigua i als espanyols) i també una estelada (amb l'angúnia que li fan, portadores d’un missatge inconsistent i infantilòide).



En fin... El nostre heroi penja els dos plafons al balcó. Un a cada punta. Què collons tu!. A veure qui marca més paquet!... La puta d'oros!....L'estelada li dura dos mesos... una ventada la fot balcó avall amb els suports arrancats... (premonició senyor gerent? No ho sé, petit saltamartí, no ho sé, però em va costar 8 eurus, collons!!) La senyera, per la seva banda, aguanta el 2017 i el 2018 amb valentia, enteresa i color. Però amb l'arribada del 2019, el senyor gerent un dia es fixa des del carrer que al balcó de casa seva ha desaparegut la senyera catalana, i ha aparegut (per culpa d'estar cara al sol) una bandera de l'Atlético de Madrid.

I saben què mamons? Doncs fins avui. El senyor gerent, que feia burilles al balcó aprofitant les temperatures del capvespre, ha fotut la senyera de l'Atletico a tumà pel cul... a la bassa (al contenidor del plàstic, això sí).




A banda de la merda que ha tret del balcó, no saben vostès també el pes que s'ha tret de la consciència. A partir d'ara ni estelades ni punyetes, exhibides públicament. S'ha acabat confiar amb l'status quo patri i amb els seus símbols imposats. Que'ls bombin a tots.




Estiguin bonets i provin de llençar les estelades i les senyeres a la paperera. Guanyaran amb qualitat de vida i seran més honests amb vostès mateixos. El senyor gerent creu que hem volgut ser tant modèlics, tant pacífics, que fotem rujar.

A partir d’ara, bandera negra
. Ja sigui al carrer o a les taules electorals. El que abans s’escaigui. I sense manies.

30.6.19

El senyor gerent era tant feliç mirant la tele...


Benvolguts desgraciats,

Han de saber que a l’època en que el senyor gerent era un mocós emprenyador sense pels a la tita, els nanos i nanes namés tenien un aparell electrònic d’esbarjo: la televisió. 

Però, a diferència del que passa ara, aquesta no sempre era a la seva disposició. Heu de saber, millenials fills de puta*, que allavontes la tele era un aparell (gairebé un ritus) familiar. Això vol dir que es compartia entre tots els membre de la família, encara que evidentment, el control el tenien els pares. Ah!, que no sabeu què vol dir compartir? ... bé, aneu a la merda. 

Per cert, malparits,... no, la televisió dels collons no tenia comandament a distància, tampoc. Si volies canviar de canal et feies fotre i, o aixecaves el cul de la cadira (sofà diuen? ha, ha, ha...) o et xupaves tota la programació d'un únic canal

Aquell aparell no era la televisió que coneixeu ara. Era una entelèquia en blanc i negre, amb només dos canals que podies mirar únicament de 6 a 8 del vespre entre setmana o després de dinar els dissabtes o diumenges.

D’aquella època el senyor gerent recorda gaudir de certs programes infantils i de tantes altres sèries (la surrealista i creativa producció en català de TVE-Catalunya “Terra d’Escudella” els dissabtes al matí; les aventures de "Sandokan" i de l’"Orzowei" els diumenges al migdia; "Espacio 1999" les tardes dels divendres, -sèrie que el senyor gerent mirava amb delit i reverència tot tornant de comprar del mercat amb els pares...-) que varen curtcircuitar la realitat quotidiana a tots aquells que, com el senyor gerent, aixecaven només 4 pams de terra i vestien pantalons de pana i pullover.



És a dir, la televisió, malgrat el blanc i negre, ens oferia finestres cap a altres mons, altres èpoques i cap a altres realitats. Ens feia treballar la imaginació. Quedint-se amb això. Ens feia treballar la ment.
No importava que a les pel·licules del Tarzan -a la “Sesión de Tarde” dels dissabtes havent dinat-, la selva fos dominada per una gamma de grisos (que sovint amagava el cartró pedra de l'atrezzo); que les lianes amb les que Tarzan circulava –sense T10- per la jungla fossin cordes amb quatre fulles de pega enganxades de manera maldestra. Tant hi feia que a les pelis de pirates, el mar fos una sopa grisenca. No importava que la fumera de les canonades i les flames només fossin blanques o negres o grises, o que les banderes i ensenyes pirates fossin totes, totes, del mateix color. La imaginació que llavors teníem (que ens vèiem obligats a tenir), ho suplia tot amb escreix.

On el gris manava, nosaltres veiem arbres tropicals verdíssims. On el blanc imposava la seva neutralitat nosaltres hi veiem oceans blavíssims (piscines) solcats per naus imponents (maquetes ) amb banderes a tot vent (draps de diferents dissenys).

El que el senyor gerent els ve a dir, és que llavors, els nanos i nanes, teníem un nivell d’exigència tècnica molt baix.
D’una banda, perquè la tecnologia televisiva i les seves prestacions eren limitades. Però de l’altre perquè ningú ens havia ensenyat,-i nosaltres tampoc ens ho podíem ni imaginar- com intepretar –decodificar en diuen els experts- el què veiem.

 I sobretot les ganes, les ganes de creure-nos-ho tot. Aquestes ganes que ens feien veure la pel·lícula – i gaudir-ne- encara que l’àudio fos horrorós (el nyigo-nyigo dels violins de les pel·lícules de lladres i serenos, no importava que fos una melodia maravellosa, s’escoltava amb una qualitat i equalització similarts a una patada al fetge); no importava que els doblatges tinguessin aquelles veus tant afectades, típiques del NODO i sovint sense cap relació entre veu i personatge; ah!, i el de menys era que el format no fos panoràmic (que collons era el format llavors?) i per tant les pelis, la gran majoria, s'emetien retallades respecte al format original.

Als nanos i nanes de llavors, els aspectes tècnics se’ls en fotia. Només volien diversió, passar-ho bé, distreure’s i descobrir. El que volien era contingut. I si aquest era tècnicament deficitari, era igual. Tenien la imaginació per complementar el que veien.

Nen imaginant (espècie en perill d'extinció)


Però ah! Bandarres... Passen els anys. Els nens de llavors veuen com els creix pel al pit i a les orelles i es fan pares panxuts. Les nenes passen dels llacets i les cuetes a les malles marca-figues i, plop!, es fan mares.

I de passo, la tecnologia analògica esdevé digital.
Les teles creixen de tamany, perfeccionen les seves prestacions i afegeixen noves utilitats dignes de la ciència ficció. Però, ailàs!, tenen la guerra perduda. Apareixen noves pantalles. Més petites i cabrones.

Bonica -i quotidiana- estampa de relació familiar rica i plena


Són més atractives i adictives perquè són portàtils i, per tant, potencien un ús individual (allò que dèiem de compartir, cabrons!), i proposen una altra mena d’oci: fer bandera de la banalitat i de l'ego.  

Ara bé, la nova tecnologia també imposa un nou imperatiu: l’obsolescència. Ara ja no només cal valorar el contingut (que també) que emeten les diferents pantalles. Ara també s’han de valorar les prestacions, la qualitat, i la velocitat de procés dels ginys electrònics. És aquí quan l’espectador es transforma en consumidor.

Uh-Uh... algú ha apagat el llum?


L’ordinador i el portàtil, quant més RAM i espai de disc dur millor, i què dir del processador? El millor que hi hagi, és clar.

Tic-tac, tic-tac. Apareixen els mòbils i les tauletes. I segueix imperant la necessitat per tenir el millor aparell per fer..., per fer..., per fer què, colla de cabrons?.... trucar? NOOOOO. Ara els mòbils ja no són telèfons. No serveixen per comunicar-se amb la veu de manera sincrònica. Són ordinadors portàtils. Assistents personals, majordoms electrònics (ens diuen). La veritat és que funcionen com vacunes: inoculen el virus de la passivitat entre la població: a base de multiplicar opcions (falses necessitats) anul·len la capacitat de prendre decisions... de pensar. De treballar la ment. No et permeten triar, són ells qui et proposen què fer i com passar el temps (cada cop més, lladres de temps).

I vet aquí com ha girat la truita.

Els nens i nenes d’avui en dia, amb bambes de marca (que no fan servir per fer esport) i amb samarretes d'equips de futbol (que sovint només han vist per la tele pel mòbil) i amb gorres que semblen orinals capgirats, no es deleixen únicament per veure aquella pel·lícula o per jugar a aquell videojoc. Els xavals el que ara busquen, cerquen, o demanen prioritàriament són els aparells. La tecnologia dels mòbils, les tablets, les teles... però no, no qualsevol. Ha de ser la millor, la més gran. Ja no serveix la tele en HD. Ara ha de ser la tele 4K o, els més fills de putes, la 8K. Per què? per utilizar-la al seu gust? No, per ser-ne servidors i per tenir el mateix que té el ramat.


Atenguin!: Ara ja no mana el contingut. Mana el medi. Mana l’aparell.


Ara un nen o nena veu una de les pel·lícules o series que 20-30-40 anys enrere copaven els únics dos canals de TV existents i el primer que fa es queixar-se de la mala qualitat, de lo cutres que eren aquelles produccions, del poc atractiu visual (muntatge, cromatisme...). És a dir, yonkies de l'estímul visual. D'aquelles pautes de producció de qualsevol construcció textual (pelis, sèries, videojocs, apps, infografies, powepoints) que -atractives per la seva simplicitat i globalment acceptades (visual thinking en diuen els fills de puta)- han mamat des de petits.

No volen (ni poden) decodificar, només consumir. No volen ni pretenen triar, només entomar. I la gran broma és que, mentre ens alarmem perquè creiem que aquesta moderna tecnologia fomenta l'individualització, el tancament en un mateix, el que fa de veritat és estandaritzar a l'individu. Suprimir-li les individualitats. Normalitzar-lo. Capar-lo. El converteix en un número més del ramat.


Però iepaaaa!! No importa... passem el cap de setmana a Londres o visitem Roma amb un vol de 20 € nada/tornada. Creiem-nos que és una decisió nostra. Que ningú ens ho posat al cap. Nosaltres decidim. Com la resta de milions de rucs que volen passar el cap de setmana a Londres o a Roma.... Colla de cabrons... Despertem? o ja ens va bé?

Estiguin bonets.



*Analitzeu-ho des del punt de vista freudià i vereu...


24.5.19

El senyor comença debatent i acaba arrujant


Benvolguts votants pseudo-professionals,
Doncs això...

No es poden queixar, malparits. Una altra cosa no, però debats electorals n’han tingut a cor que vols. De municipals, d’autonòmics i d’europeus. Un veritable empatx, vaja. Prous debats com per fotre’s a cagar ara mateix i no parar fins Sant Joan, amb una traca final de merda i sang. 

I malgrat tot, el senyor gerent creu que en aquest país no s’entenen els debats. Ep! Al tantu!. No entenen el format, ni els participants (polítics) ni els organitzadors (empreses de comunicació i periodistes).

I el que és més trist,... ni tant sols ho entén l’audiència (naltros).


A veure, senyors periodistes, a veure si ens entenem...

Com teniu els sants collons d’organitzar un debat, un intercanvi d’idees, una competició de prepotència, filibusterisme i deixadesa moral que, d’entrada, està del tot constrenyi’t pel temps?
I que de segones, està limitat (temàticament i logísticament) per un ordre previ pactat amb tota la patoleia política?
I que, de terceres, el periodista o presentador parla tant o més que els debatents, tot recordats les putes regles i el cony d’acords establerts de bell antuvi entre les parts (i que, a banda de ser una baixada de calces dels periodistes, es demostren, campanya electoral rere campanya electoral, del tot inútils i massa innocents).
Carta variada a la graella televisiva
Com collons podeu parlar de debat si no es té en compte ni el diàleg serè (ni es preocupa en fomentar-lo), si no es té en compte ni el respecte ni el saber estar (namés el faltisme, l’exabrupte i la pseudo-veritat no demostrada) i si tampoc és té en compte ni el raonament argumentat ni la veritat contrastable.

Periodistes! Escoltin al senyor gerent! Avui en dia els debats polítics televisius (o fins i tot radiofònics) no són espais positius ni constructius ni engrescadors*. 

No, no ho són.

Ni per l’audiència ni pel propi personatge polític. En tots els casos són una febrada que toca passar cada cop que hi ha votacions. Ningú els espera (ni els desitja, al menys amb aquest format restrictiu i amb aquesta capacitat per generar només patètics titulars d’estulticia compartida). Ningú els espera i en canvi només fem que trobar-nos-els. Ens hi entrebanquem fent zapping o veient-ne fragments destacats al tuitert dels collons o d’altres rets socials  (aiiii!!!.... la fragmentació de continguts, volgut periodista, la que prescindeix del context i porta cap al fake) (I això, periodistes, és culpa vostra, tota vostra) (Oh, i tant).

Periodistes! Escolteu!  El senyor gerent entén que la vida no us hagi afavorit gaire, però vosaltres heu d'entendre que ningú hi guanya amb els vostres debats prefabricats, normats i buits. Ni els masoquistes que se’ls miren de pe a pa, ni els passavolants que piquen d’aquí i d’allà, ni els propis polítics (que de fet, hi tenen més a perdre que a guanyar).

Com la vida el debat polític a la tele misma
Els vostres debats no són ni un aparador de virtuts ni tampoc són un desideràtum de raonament intel·lectual. Pel contrari, els debats polítics són unes autèntiques fires de vanitats, un aparador per mostrar (i demostrar) la baixesa moral d’uns, la manca d’ètica d’altres, la barra que, en general, tenen tots i com la política ha mort en mans de la mercadotècnia i el powerpoint (de fet no només la política, la vida –la nostra vida-, en general). També són la prova de la poca formació de l'espectador. De la deixadesa del ciutadà. De l'avorriment de la societat tant de la política, com dels periodistes (mers altaveus uns, cares mediàtiques d'altres).

Periodistes, reconegueu-ho! Votants, desperteu! Volguts fills de puta tots!

Els debats polítics són UN ESPECTACLE TELEVISIU. I com a tal han de funcionar i estructurar-se:  temps per argumentar? Una merda! Brevetat, acció, moviment, desig escòpic i espectacularitat... en definitiva: titulars, titulars, titulars!!!!! En definitiva, deixar parlar la maquinària del partit, la lògica dels quadres idiotitzats; deixar parlar els que mercadeixen amb tendències, propensions i altres merdes. I evitar el raonament. Evitar la raó. El senyor gerent vol que es fixin en això:

evitar 

la 

raó. 

Si cal, tornin a llegir-ho. I després, si encara tenen un mínim de valentia, pensin-hi.

Pensin-hi...

And further more, bitches!!! Un cop passat el mal de panxa dels debats, apareixen les cagarrines en forma de putu programa especial de resultats electorals (si, si, aquell que ocupa tota la tarda i tot el vespre del diumenge).

Que si càmeres volant pel plató, que si infografies de l’hemicicle, que si pastissets de colors per tot arreu,... colla de fills de puta. Sou periodistes, il·lusionistes o vedettes?

Heu d’ocupar hores de programació i només sabeu fer-ho amb foc d’encenalls, amb miratges tecnològics? Amb entreteniment buit de contingut?.
D’entrada,... cal dedicar, 4-5 hores al tema?
Calen tants recursos, tantes connexions a les seus de tots els partits polítics (buenu qui diu tots, tots,...diu els de sempre),
Calen tants tertulians que van rotant (buuuurppp!)  durant el programa tot parlant sovint d’ells mateixos i parant la mà (la d’ells mateixos) sota la taula?

Periodistes, reporters, tacapapers, pixatinters i artistes de la paraula i del discurs vacu. Voleu dir que no n’esteu fotent un gra massa?

El senyor gerent voldria pensar que algú de vosaltres encara té un bri d’autenticitat i de professió entre els plecs de calces i calçotets. Planteu-vos collons. No vulgueu format part d’aquest circ decadent. Plantegeu un debat amb criteris periodístics, amb prou temps, sense putos torns de paraules, a raig,...  i al qui no li agradi, que no hi vagi. I si no li agrada a cap formació política, tot això que guanyem la resta (els que cada cop entenem més la TV com una relíquia amb continguts esperpèntics i no com un canal de comunicació ).


Buenu... Estiguin bonets i aquest diumenge votin contra els egocèntrics. Contra els mal educats. Contra les males persones. Si no, sempre es poden fotre el vot pel cul.

* I les campanyes electorals què? Calen? O només són un negoci per alguns?

27.4.19

El senyor gerent intenta reflexionar abans de les votacions (és de dretes, saben?)

Benvolguts llepafils,

Han de saber que de tots els partits de dreta que hi ha a Espanya, un votant pot triar entre quatre opcions. Dependrà del nivell d'activitat cerebral del votant en qüestió poder deduir quin és el vot de dretes menys traumàtic, involucionista i retrògrad:
VOX (el de negre), flanquejat per la Puta Popular i per la Ciutagramos

VOX: xenòfob, masclista, feixista, sense cap mena de programa, sense cap mena d'intel·ligència aparent. Com els zombies, es mouen per una mena de virus rèmora a nivell cel·lular que els impedeix pensar. Titelles al servei d'un poder ocult. El temps els convertirà en caníbals i s'autofagotizaran.

CIUTADANOS: igual d'imbècils, però amb millor embolcall. No tenen cap mena de tradició ni història, i tampoc cap mena de paraula (per tant, cap mena de credibilitat política). Tot el que fan és sobreviure seguint la corrent i adaptant-se a les circumstàncies, sense cap estructura ideològica o política que els recolzi. Al igual que els anterior, titelles d'algú, que els dona diners i cocaïna. No tenen cap mena de futur com a partit. Els líders del moviment sacrificaran la seva obra per salvar el pelleju. Temps al temps.

PP
: un partit polític amb estructura i organització de màfia. Podrit per la corrupció i per les males arts. Parlen de cop d'estat en el cas dels independentistes però ells han: 1/ estat els primers en pervertir qualsevol ordre constitucional. més enllà de tots els tripijocs per lucrar-se a nivell personal, 2/ els membres d'aquest partit han matat l'equilibri de poders de l'estat, 3/ han prenyat d'ignorants i/o assalariats el poder judicial.

P(SO)E:
 dels quatre partits de dretes i conservadors -que no volen canviar res i namès els interessa mantenir l'status quo- segurament seria la millor opció pel votant de dretes (egoistament parlant). Per què? doncs a més de defensar aquesta farsa anomenada Espanya com qualsevol de les formacions més extremistes de la dreta, és de preveure que proposi i apliqui alguna mesura de tipus social (per justificar la S i la O dels seu acrònim) que segurament repercutirà en una majoria de la població espanyola (no a tothom, altantu!).

Ecspanya, any 0


Senyor gerent, senyor gerent... i ara que ha categoritzat la dreta espanyola, perquè no parla de Catalunya?

Ah! petit saltamartí, com saps tocar els collons quan vols... No és fàcil parlar de les misèries pròpies. És més còmode i valent parlar de la desgràcies dels altres. Però bé, el senyor gerent es fot el dit al cul,- com a penitència de Setmana Santa- i passa a relatar, no amb certa tristor,- l'espai de dretes del medi ambient català.
JxCAT: que no sabem que collons foten, a banda de titulars i frases ben intencionades. Sembla que tenen molts projectes però, com en el passat recent, de caràcter boirós. Estan molt condicionats pel judici de la vergonya i pel pont aeri a Bèlgica. Paràlisi permanent!

Salva pàtries


PdCat: rèmora del passat que recorda al Cerillo del Durán. Per què no pleguen?. Estan superats per totes bandes (dreta i esquerra, unionisme i independentisme) i ells viuen a Liliput.

Sense paraules


Senyor gerent, senyor gerent, no sigui viu... foti el fotut favor de rajar de TOTS els partits conservadors de Catalunya

Ah petit saltamartí, quin gran fill de puta quets! Com saps burxar i fer mal quan vols! La veritat sempre es dolorosa. Sobretot quan alguns es follen tot un patrimoni històric, tot un sender traçat durant un grapat d'anys, el ser una referència històrica en el món independentista (i principal baluard del moviment quan ningú en donava cinc cèntims en l'època pujolista), per una puta conveniència política.

Uns -caïnites- en diran ganes de poltrona. Uns altres, nou vinguts a l'independentisme i molt valents però obeint a un desig de venjança -ah, putus ex-convergents, quan mal que heu i esteu fent- en diran traïció.
Sensació d'un votant d'ERC
El senyor gerent es limita a dir-ne miopia política, o si volen estratègia equivocada. Valorar abans el partit que el país.  No creu que sigui una qüestió de dretes o esquerres. Ni una qüestió de baixada de calces. Sembla ser una voluntat d'alentir el tempo polític, que no pas un viratge a posicions conservadores. El senyor gerent no voldria que es convertís en un error de càlcul que pot sortir molt car als republicans i al país de retruc.
Però, buenu... siguem sincers, si vostès accepten Tribunal Constitucional com a òrgan garant del dret, també podrien acceptar ERC com a formació de dretes.

Au! Estiguin bonets. Si són abstencionistes, facin-nos un favor a tots i perdin-se en una illa molt lluny d'aquí. La resta, voteu fills de puta, voteu!