17.7.18

El senyor gerent està en ratxa


Benvolguts malfollats i malcardades,

Els serà grat saber que, en el que porta d’any i amb una força de voluntat que no
s’imaginen, el senyor gerent ja s’ha llegit tres llibres (Teo va de putes, Com guanyar diners sense treballar, i Manual de las buenas maneras. Guía de estilo para la gente educada -aquest darrer gran recomanació de la RaTeta-).


Ep! I totes tres lectures sense fer servir el dit per resseguir els renglons…

Ep! I no li ha esclatat el cervell...

Si el senyor gerent n’ha tret profit o no d’aquestes lectures ja són figues d’un altre paner, però
aquesta immersió en el món literari de qualitat ha comportat al senyor gerent un desig de seguir l’impuls lector i per això, de retruc, cercant llibres i lectures a les rets socials, el senyor gerent ha descobert un nou món.

Un món d’individus i individues egòlatres, hedonistes i faltats d’amor maternal, que com papallones que voletegen al voltant del llum –emprenyen, no aporten res i s’acaben cremant les ales-, fan voltes i voltes sovint vàcues i irrellevants, al voltant dels llibres que han llegit.

Aquests energumens fan servir espais digitals que diuen dedicar a la crítica literària. En general
el que fan és perpetuar la vergonya dels seus pares perpetrant una representació de crític
literari tot pensant-se McLuhans, Blooms, Adornos o Lewis, i en realitat, semblant-se al
Chiquito de la Calzada. Tot plegat, provoca múltiples i abundoses arrojades.

Perquè sense cap mena de justificació teòrica ni acadèmica acostumen a llançar perles sobre autors i
Resultat d'imatges de como ganar dinero sin trabajar portadalectures d’una profunditat intel·lectual esgarrifosa, inabastable, infinita: “m’ha agradat” o “no m’ha agradat”. Xim-pum!

D’altres, segurament afavorits pel buf dels déus (i pel hype del moment, propiciat per les
campanyes de publicitat de les editorials, i pel propi sistema hipòcrita de les xarxes socials) van un pas més enllà. Afegeixen a la seva opinió un maximalisme: “Quin gran llibre” “La millor novel.la que…”, “Obra Excel·lent”. Però es descuiden, pobrets, l'argumentació del seu orgasme literari: per què? El senyor gerent, ignorant de mena, voldria saber el per què? Per l’estil de l’autor?, potser pel que significa en el conjunt del seu corpus literari? per la temàtica que toca? la profunditat dels personatges?, per trencar formats i anar més enllà? per ser políticament incorrecte? Per què, collons, per què? ….
Blogueros literaris.

Ah calla...potser estem repetint el que dicta l’editorial (idolatrada) a la faixa del llibre? O per què ho han escrit quatre gafapastistes  abans que ell? Per què ho han llegit les patums que et fan bavejar? Per que ho han recomanat al programa de ràdio de moda? Grans arguments aquests. Ahh!!! les tendències... gran argument contrastat i meditat.

I encara hi ha una tercera categoria d’aquestes rèmores literàries. Aquelles que, tot eructant el
seu particular “m’agrada”, i acompanyant-lo del maximalisme de torn, copien el text de la
contraportada del llibre en qüestió, de manera que ja tenen una entrada al seu bloc o al seu
perfil de xarxes socials, amb més de quatre ratlles (tremola twitter). Una subvarietat mutant d’aquesta categoria, serien aquells que, a més a més, copien de la Wikipedia un breu abstrac biogràfic de l’autor.

Amb aquest panorama no és d’estranyar l’altra cara de la moneda. La dels seguidors d’aquest
grapat d’onanistes que omplen de comentaris els blocs literaris d'humor, ja sigui alabant l’opinió del
blocaire amb arguments llepaculs o tant sols amb un poc honest “Me l’apunto”. Altres, més hipòcrites i falsos, contesten amb un: “un altra a la pila infinita de llibres boníssims que, com a gran lector que sóc, tinc a la tauleta de nit”.

En tot cas, un món endogàmic que mal interpreta la literatura confonent el gust amb el consum. El sentir amb l'aparentar. El gaudr amb el produir.  Transformen allò íntim i únic en quelcom públic i devaluat (això no és prostitució?) mancat de rigor i  farcit de maximalismes que, com un peix que es menja la cua, deixa buit de contingut totes les seves grans i ampul·loses sentències i fa que la societat sigui una mica més ramat d’ovelles del que era ahir. Societat, tot cal dir-ho, sotmesa voluntàriament als rankings i llistes que periòdicament hom publica. Llistes -d'altra banda- ignominioses doncs castren el lliure albir de tot lector pusil·lànime i impedeixen el seu despertar cognitiu- 

I al tanto: sembla que aquest comportament no ateny només al món literari, sinó que, com les cagarrines que–sempre fluïdes i traïdores-, s’estén a qualsevol àmbit o faceta del món cultural (cine, música, art…).

Estiguin bonets i facin com el senyor gerent, llegeixin el que els roti però llegeixin, podrits,
llegeixin.

29.6.18

El senyor gerent està fora de joc


Quines coses més curioses que passen, volguts fills de puta.

Coincideix en el temps que, en motiu del mundial de fumbol, mentre uns ens intenten treure els calerons a canvi de teles cada cop més grosses, sofisticades i del tot inútils (què si pot veure a la tele?),  alguns dels afeccionats ecspanyols a aquest esport, segrestats per un esperit patriòtic sovint ranci i en segons quins casos, fins i tot, cancerigen, en tot cas individus d’una alta capacitat intel·lectual, 
resten temps a les seves vides tot tuitejant odi contra un altre estat –Deutschland uber alles- que, per aquelles circumstàncies del destí és el país on deixen viure al President de la Generalitat, i que ha estat acomiadat d’aquesta gran competició esportiva gran negoci.
Per cert, un estat europeu, Alemanya, al que li comença a tremolar el trau del cul pel constant flux d’immigració que reben. Motiu pel qual, i sense tallar-se un pel (tenint en compte que sobre el paper són la nació moderna, educada, seria, respectuosa, democràtica i socialment avançada -
capdavantera de Fuckropa-), decideixen retornar els immigrants als països europeus del sud per on han entrat (òndia, Ecspanya una altra vegada...) , i d’altra banda, veuen amb bons ulls, la creació de camps de concentració europeus a Àfrica, proposades en la seu de la Unió Europea.


I...

I mentre tant, la competició segueix endavant. I cantem i saltem amb gols, faltes, VARs i riem escoltant el Camacho (CI 250). I estem contents de ser europets. I visca el pa i visca el vi...

Però escoltin malparits,  hi ha algú de vostès que no estigui fora de joc veient el panorama actual?
Putu món...

Estiguin bonets i tinguin a mà la garrafa de napalm.



29.5.18

El senyor gerent confesa les seves inquietuts estètiques i simbòliques



Benvolguts fills de puta,

Avui al senyor gerent li ha sortit una arrojada llarga. Estan advertits, addictes al tuitert. I també una arrojada gens edulcorada. Estan advertits volguts simpatitzants de partits polítics, jipis i bèsties en general.






Però anem per feina que un servidor encara té el gèneru per vendre.

Vet-ho aquí...

Allò que entre tots hem coincidit en anomenar “el procés” (o el “pruses” pels maldestres i disfuncionals) s’està convertint -cada dia més- en un circ.

Podria ser fins i tot divertit i amè si això no impliqués que la situació és hereva d'una deixadesa total i una hipocresia freda i calculada per part dels polítics. Ans el contrari; realment la situació és molt patètica, trista i frustrant. Gairebé es podria titllar d'amateur.

Perquè escoltin...

...amb el credulisme de la majoria envers el que ens dèien els salvapatries que ens lideraven, tot estava previst, tot estava calculat. Hi havien plans A, B, C, D i fins arribar a la W, si vostès volen. No en va teníem grans patums intel·lectuals treballant en comissions i òrgans dedicats especialment a idear, preparar i posar en marxa estructures d'Estat. Ens van dir que tot anava vent en popa. Que quan arribés l'hora ja ho tindríem tot embastat. El jutge Vidal estava on fire, el Mas encara tenia cabells i la Rahola escrivia novel·les a duro el kilo de paper. I Europa... ai Europa... ens esperava amb les cames obertes...
I un bon dia....puff! Tot va fer llufa. Tot era una il·lusió (lo de la Rahola no...meec!!!).




....tot apuntava a la unitat, a la germanor, al bon tarannà de la gent catalana, al seny. Una unitat difícil d'assolir i de mantenir però que finalment es refermà i es traduí en un aliança electoral. Generà força. il·lusió, ganes...  I un bon dia... puff! Uns voten en un sentit, els altres en un altre i els tercers s'abstenen -quan tothom espera d'ells que s'involucrin-... comencen les mirades de reüll...

Junts per... per,... ara no recordo perquè teniem que anar junts.

... ara ja no n’hi ha prou que la tensió, la mala baba, les indirectes i fins i tot els insults campin pel carrer entre partidaris del Sí o del No. Ara les les plantades i la manca de savoir faire es produeix en seu parlamentària i és el pa nostre de cada dia. I no passa res!!!

El taronja ciutadà combina de mort
amb el blanc farlopero. No troben?

... ara el sidral ens el muntem nosaltres mateixos:  com a hooligans ionquis dels partits polítics, com a robots teledirigits mancats de raciocini, ens atiem la rancúnia, la ràbia, i el descontentament els uns als altres. El que és més trist és que ningú veu que tot plegat és fruït del seguidisme de les estratègies dels aparells dels partits polítics qui, lluny d’unir esforços, només els interessa llançar-se reciprocament merda per nar allargant el tema (amb quin motiu?). Entrin malparits..., entrin a qualsevol fil del Tuitert i seran testimonis de lluites caïnites entre republicans de tradició, independentistes de la vella escola, processistes de recent adhesió, votants d’ERC, votants de JxS, votants de PdCat (encara hi ha algú en aquest tugurio?)… tots contra tots…amb arguments del tot sutnormals:



"Jo sóc més independentista que tu",
Menys mal que el gerent és més dels Sabbath
"No, tu ets autonomista",
"No tu ets més pactista!",
"No tu nomès ets regionalista",
"El meu avi va nar a Cuba"
"Doncs tu te'n pots nar a cagar"
"Tens cognom castellà"
"Doncs anda que tu",
"Botifler",
"I tu,... tu,... més"











... i anar fent, saben?.
Menys mals que els que manen ens diuen que aquest és un procés on tots hi cabem, tranquil i tol.lerant.

Respirin... i facin ommmmmm.... perquè fins ara el senyor gerent nomès ha introduït la punteta. Per posar-los a tonu, saben mamons?

Escoltin...Els símbols, la estètica.

La puta.... aquest és el TEMA. El que de veritat fa sagnar el gloriós trau del cul del senyor gerent. El ridícul espantós que s’està fent a Catalunya amb els símbols i la seva utilització.

Collons, potser ja va sent hora de dessacralitzar el groc, no? Hora que algú digui que les putes creus plantades a platges i jardins són una autèntica merda i una oda al mal gust. Hora que es reconegui que el llaç groc queda molt maco a les solapes dels catalans de seny (igual que el pin amb la rosa a la solapa del socialistes), tot sortint de missa durant les festes de guardar,  o tot anant a buscar el tortelllet o braç de gitano, mentre ressona la tenora pel carrer.

Efectes secundaris dels llaços grocs...

Però collons, així és guanya un conflicte? Així ens carreguem de raons?

Benvolguda colla de pusil·lànimes, el senyor gerent els explica a continuació el que en pensa.
Ras i curt: que de fet la simbologia independentista típica i històrica (estelades, quatre barres, punys alçats) fa urticària a molts dels nouvinguts al camp de la reivindicació nacional i que, per això, s’han buscat altres símbols, una mena de placebos que no irriten els estómacs delicats de la gent catalana ( poc o gens independentista) i amb un únic objectiu: esborrar les quatre barres. 

S’enrecorden de l’adhesiu del ruc català.... huashuahuas... doncs d'això va el tema.

Però cony! que potser no som catalans? Hòsties, no tenim una senyera? Redéu, no tenim un escut? Perquè ho hem d’amagar?

No en tenim prou amb les quatre barres (si els abelleix posin-li un estel blanc o vermell) per il·lustrar i representar la nostra voluntat?
Per què reneguem dels nostres símbols nacionals, que ens han definit durant tants anys, per un collons de llaç groc, per unes putes creus de pacotilla que foten més repelús que no pas cap altra cosa?

I no, no... la broma no acaba aquí.
Parlem d’“independència”? El senyor gerent es refereix literalment a la paraula “independència”. Durant tots aquests anys s’ha rebatejat sovint el terme amb més placebos: sobirania, dret a decidir,... jocs de paraules que farien tornar vermell a més d’un semiòleg i segurament a molts (bé... potser alguns) dels que l’1 d’octubre trepitjaven l’asfalt davant els col·legis. Doncs això... la darrera novetat, la que es mereix l’esterilització de la meitat del gremi independentista és la de minimitzar el literal “independència” a un higiènic i ridícul “Indy”… INDY. Així, amb i grega... i amb dos collons.

Que no s’ho creuen?.... busquin, busquin les converses arrauxades i estúpides que poblen les xarxes socials catalanes de temàtica #sobiranistaindependentistarepublicanasardanistaeclesiàstica i els cauran els collons/ovaris a terra. “Jo estic per la indy…” Tu no ets prou indy”…. Valenta colla de fills de puta tots. 

Escolti jove, vol dir?

Deixin de fer l’indiu d’un collons de vegada.
Deixin el postureix ideològic (això també va per vosaltres, collons de Podemites).
Deixin de marejar la perdiu amb frases grandiloqüents i buides de significat.
Deixin de perpetuar actes ximples i xirois en l’espai públic (i que cada cop tenen menys repercussió però que serveixen d’argument per la contrarèplica unionista).

I d’una puta vegada parem aquest país. Sortim al carrer i assolim el que volem (si és que de veritat ho volem) per nosaltres mateixos. Sense esperar que ningú ens ho doni. 

Però per sobre de tot, estiguin bonets.