30.1.12

El senyor gerent fa memòria

L’arrojada d’avui va de records. Estan avisats.
I és llarga. Estan advertits també. 
I durarà uns quants dies... Foteu-vos. 
Al lio:

Un dels records més nítids de la infantesa del senyor gerent va ser quan aquest va tenir consciència de la música. I per consciència de la música el senyor gerent es refereix a ser actiu en triar i ESCOLTAR, tot gaudint-ne, no en limitar-se a SENTIR.

Així, el medi ambient musical del petit senyor gerent es va iniciar amb coneixement de causa allà pel 1979, un cop mort Sid Vicious i just quan Betty Misiego es fotia la ratlla al mig.

La banda sonora d’aquells anys, escopida pel cutre reproductor mono de cassets del seu germà gran, era formada sobretot pels singles Sex and drugs and rock’n’roll, d’Ian Dury, el My Sharona de The Knack, el Video kill the radio star de The Buggles i One step beyond de Madness; i si de LP’s parlem, pel Communique de Dire Straits, pel Regatta de Blanc de Police, pel Exodus de Bob Marley i per l’omnipresent The Wall de Pink Floyd (el senyor gerent mai estarà prou agraït al seu germà per tot això… podia haver estat pitjor si hagués escoltat el Miguelito Bosé, Los Chichos i el Richad Clayderman).


Dels Boney M., els Abba, del sintetitzat J.Michel Jarré, de la cansina melodia de palomitas de maiz, pip, pap, pop, pip, pap...o les campanes tubulars del plom de Mike Oldfield ja s’encarregava el primer canal de l’UHF de clavar-nos-els cruelment al cervell en programes com Aplauso els dissabtes a la tarda o Gente Joven els diumenges al matí.


Passaven els aniversaris…10, 11, 12, 13 anys…. mentre els papes del senyor gerent, victimes del recatisme de l’època i del tabú imperant sobre l’educació sexual, el portaven a les sessions de tarda del diumenge del cinema Montecarlo a veure pelis clasificades amb la “S”, (només 3 mugrons i dos pits fugaços en una sessió doble de tres hores) el senyor gerent deixava enrere la dolça infantesa per entrar en l’efervescent adolescència.

Eren les èpoques de 7è i 8è d’EGB. El granellut senyor gerent compartia pupitre a l’escola amb gent amb carpetes forrades per fora d’Iron Maidens jovenets, Metallicas imberbes, DIOs sense arrugues i White Snakes sortits de l’ou. Ufff…massa soroll.... L’inmadur cervell del nostre petit homenet encara estava fortament condicionat vers al mainstream i la descàrrega de decibels en brut encara el superava (tinguin en compte en aquest passatge, la composició dels rànkins d'èxits d'aquells anys...ara molts d'aquells temes, any amunt, any avall, són considerats clàssics i referencien tota una època).

Malgrat tot, la natura és sabia. Segueixin llegint, segueixin…

Com a moviment reflex enfront aquest caos auditiu que suposava el NWOBM o els primers brots de trash californià, el senyor gerent va optar per refugiar-se en la tranquil·la placidesa dels ritmes jazzistics més clàssics.
Va començar, doncs, l’època de tardes i vespres escoltant la ferrogullosa veu de Louis Armstrong amb la seva trompeta, gaudint del saxo de Cannonball Aderley o de la guitarra de Wes Montgomery, gràcies a les cintes comprades al mercadillo dels diumenges, acumulant la paga familiar unes quantes setmanes (5 duros setmanals = economia de guerra).



I poc a poc, la deriva del hard-bop i del jazz-soul el va portar cap als pantanosos (i nyonyos) terrenys del folk americà, de mà d'una Joan Baez aburridíssima, d'un raret Cat Stevens (període pre-musulmà), dels putos vomitius Simon i Garfunkel, i també dels horrosos Mamas and the Papas, o del soso Bob Dylan... menys mal que John Mayall, més a prop del blues elèctric que del folk, es va colar a temps en el camí del senyor gerent i el va redreçar.

Ja diuen que tot messies ha de passar un calvari, una purga, una preparació...extreguin les conclusions que vulguin. El senyor gerent en va extreure uns coneixements concrets del món del jazz que li han reportat certes satisfaccions. Del món del folk no en va treure una merda, tot sigui dit. Bé si, un odit insuperable que va traslladar al folk nostrat d'aquí: Llach, Serrat, Rossell, Bonet i tota aquesta panda de maleantes, que encara avui, viuen del cuentu.  On és, fills de puta, el reconeixement a Pau Riba, a Màquina!, a l'Oriol Tramvia? Ehhh?.... qui tingués un misto per tal del món cremar !!!


I tot d’una... sense avís previ, sense cap mena de preparació,...el capoll protector teixit durant 8 anys a l’EGB, esclata en mil bocins. Adéu a la pilota a l’hora del pati... Adéu a la bata escolar. Adéu a l’escola masculina.
Hello Institut de barri perifèric... hola barba incipient, what’s up, buddys? gent assentada per terra a l’hora de l’esmorzar o en una cantina diabòlica, o hola gent castellanoparlants...benvinguts també texans gastats i bambes esportives. I hola sobretot, a les dones. Ara compartien espai a la taula del costat, del davant, del darrere... Ara es trobaven molt aprop (massa!!) a l’entrada i sortida de l’aula. Ara les senties parlant de temes tant mundans com pixar, catejar, copiar o de llligar (en quatre paraules: i-na-u-dit!!!!).

I la música? De la música senyors meus, en parlarem un altra dia. Si vostès ja han pogut parar d’arrojar per tot el llegit fins aquí, felicitats. Quedem al mateix lloc i a la mateixa hora.

Estiguin bonets

10.1.12

El senyor gerent no accepta ferralla ni duros a quatre peles


No sé si saben vostès, ateus descreguts, que els camins del senyor són inescrutables. Per això, déunostrusenyor, en la seva infinita sapiència i després de repartir estopa i atemorir el personal amb càstigs eterns i privacions demencials, va tenir el detallet de posar el carmelet de la vida eterna davant les masses indolents i ignorants, per fer-les seves (tot conquerint la seva capacitat de lògica i raciocini).
El Gran Hermano executava així, una de les primeres accions de promoció comercial exitoses a la història d’aquest cony d’Humanitat.

Igualet, igualet, colla de consumidors compulsius, que els camins de la mercadotècnia i altres martingales publicitàries actuals que les empreses ens vomiten dia si, dia també.

Aquesta gran veritat l’ha constatat el senyor gerent en carn pròpia durant aquestes festes nadalenques  a l’anar a fer unes compres en un establiment de la cadena La Sirena.
El senyor gerent va acudir a l’esmentada botiga a comprar carn de gos congelada i cervell de simi pels canelons del puto Nadal, a més de gambes vermelles de Txernovil i sushi de Fukujima per celebrar el merdós Any Nou.

Ja es poden imaginar que la factura per aquestes menges congelades dignes de qualsevol  fill de puta aprenent de sibarita en congelats com és el senyor gerent (i segurament tots vostès) va pujar un pico.

Doncs bé, justament per assolir un determinat import en el total de la compra, la senyora caixera de l’establiment (lletja de collons), al tornar-li al senyor gerent la targeta de crèdit (anorèxica, escanyolida i tremolosa) , també li va donar una tira adhesiva plena de petits cupons de participació a un regal.


- Què és això? – que pregunta el senyor gerent
- Es una promoción para compras superiores a 60 € - contesta la susdita amb català tancat de Córdoba
- I...?
- Cuando rellene toda la cartilla, ganará un cuchillo
- No cal que m’ho donis...
- Pero si solo le quedan 4 puntos para conseguirlo
- Que nooooo!
Venedora de la botiga intentant colocar el cuchillo jamonero.
(ja s'ha comentat que era molt lletja?)

I la caixera va mirar al senyor gerent amb uns ulls tant esbatanats i oberts com es puguin imaginar el trau del cul del Ricky Martin després d’una sessió intensiva de pilates. La dona no entenia perquè un client no acceptava un esplendorós regal gratuït de merda..... un glamuros cuchillo jamonero. ...gratuït.... Gratuït de què?...després que el senyor gerent pagués un import per la compra efectuada que cobria de llarg el cost de producte, el marge de benefici i el cost del puto gabinet fet a la Xina continental per quatre cèntims.

El senyor gerent ho té clar. Si algú li vol regalar-li alguna cosa que es deixi de polles i que li regalin cash, o, en el seu defecte, que li facin un descompte sobre el total de l’import de la compra.

Però tant el ganivet (en el cas de La Sirena), com la olla i les cassoles (en el cas del Caprabo), o la pseudocova d’Aladino (en el cas dels programes tipus TravelClub, Punts Estrella, o tinglados afiliatius similarTs),...

Tant lo puto iPad dels collons (en el cas de diferents entitats financeres que te l’ofereixen a canvi de dos anys de comissions caríssimes pels seus productes i, a més, catacrac... de sorpresa el 19 % del preu del regal imputat a la propera declaració d’IRPF, quan l’iPad ja cria malves), o el paper de cagar del Barça (segur que tard o d’hora el donaran a l’Sport o al Mundo Deportivo) ...

Aquest sí que va acceptar el regal de marres.
Com fins i tot, un impressionant Dacia Sandero 1.2 valorat en uns espectaculars 6.000 €, (el regal pel qual tots mataríem) en gastar-te més de 260.000 € en la compra d’un pis (Servihabitat-La Caixa fa un parell d’anys)...

Tot, tot, tot s’ho poden fotre tot per allà on els hi càpiga.

Ens creuen il·lusos? Potser realment ho són... Potser encara algú de vostés pensa que regalen duros a quatre peles, o el que vindria a ser similarT, euros a vuitanta cèntims.
Estiguin bonets i no es tallin amb el gabinet jamonero.

4.1.12

El senyor gerent fa la carta als reis mags




Estimats Reis Mags d’Orient,

Aquest any el senyor gerent s’ha portat molt i molt bé. Esperem que ses reals i filles de putes excel·lències, li pugueu correspondre el gest i no feu com l’any passat que en comptes de portar-li cash, xatis i nintendos per passar l’estoneta, li vareu portar una nova hipoteca, carretades de bolquers farcits de merda, i moltes hores sense poder dormir.

Enguany el senyor gerent els demana:
  • una infanta de sang blava (a poder ser guapa) per poder desenvolupar les aptituds empresarials que tot ésser humà anhela per sentir-se realitzat.
  • un carnet de Convergència i Unió per estalviar-se l’euro de les receptes del CAP
  • un iPat de moda per poder fardar enmig de la manada de capsigranys que habiten a l’Starbacs
  • un parell de calçotets apelfats, amb reforç colloner, per no passar fred de baixos
  • una capsa de condons de l’Ikea, d’aquells que s'han de muntar i enroscar per un mateix (la caixa que sigui de 999 unitats, que sinó li arruïnen la nit al senyor gerent)
  • una baieta per treure la merda que deixen els indignats al parc.
  • dues o tres caixes de xinxetes per poder abocar al pas dels usuaris del Bicing
  • un mini-job per poder disposar d’un mini-sou per poder tenir una mini-vida amb un mini-nivell de confort i una mini-actitud vital per tota la jovenalla ociosa d'aquest puto país.
  • el fantàstic tornavís del Doctor Who per fotre pel forat del cul a tots els amos de gossos que enllarden voreres.
  • una pista de gel pel balcó de casa, per convidar els veïns i que, sense voler, s’estampin balcó avall.
  • una caixa amb un assortiment variat de Berettes, Walthers PPK, Smith and Wesson i Barracudes 357 per repartir generosament entre l'alegre funcionariat del municipi.
  • un terratrèmol de magnitud 9 al Camp Nou en partit oficial, sempre i quan la grada superi el 95 % d’ocupació i la llotja d’autoritats estigui farcida de polítics, financers, i càrrecs de confiança encorbatats.
  • una avaria greu i insuperable a tots els canals de mags, brúixes, pampansils, plafons amb premis ocults, i extremistes de dreta que cohabiten a la TDT
  • que tots els mossos d’esquadra portin uniforme de color rosa

Ja poden veure, ses reals excel·lències, que el senyor gerent fa gala de la seva generositat i no es limita a demanar regals per satisfer els seus desitjos i anhels personals sinó que, amb un caràcter desprès, també els fa arribar  peticions en pro de reduiïr la societat.

Esperant que no es facin els longuis, mamons reials, rebin una cordial reverència.

P.D. Melcior, Gaspart...  aquest any, deixin el nano moreno fora.
P.D 2: Si no pot ser tot això que el senyor gerent els demana, sempre hi ha la llista alternativa tradicional, or,  incens, costo i mirra  OdiT .

Estiguin bonets