El senyor gerent menteix (però tranquils que no passa res)

Així és volguts amics de l’odi. El senyor diu mentides, (i ja li agradaria que, mentre les digués, com un pinotxo qualsevol de puticlub, li creixés la tita, ... però ni aixina, escoltin...).

Avui però, els adreço aquestes paraules mal fotudes i gens pensades, no per parlar de l’escurrialla que té entre cames el senyor gerent, sinó del motor que li hauria de fer créixer: és a dir, la mentida, la falsedat, la manca de respecte a la realitat.

Anem a pams, go in peilms: d’entrada, i com es poden imaginar vostès, pel que fa al titular d’aquest bloc, el tracte de “senyor” és fals i el càrrec de “gerent” és (s’ho poden imaginar) impostat.
Afegeixin a això, la qualificació de les arrojades de merda i odit concentrat que s’acumulen en aquest racó de la Ret;  mitges veritats, mitges mentides i sobretot, demagògia, molta demagògia.

Total, la mentida és una veritat des que naixem. La mentida la gestionem de més o de menys mentre intentem viure, però sempre comptem amb ella per aprofitar-nos d’altri o del sistema. 

Com més elevats crematístics siguin els objectius en el nostre quefer diari, com més alts els horitzons d’ambició des dels quals voldrem albirar la resta dels nostres congèneres (per escopir-los millor a sobre), més mentides, més em-bustos (xisto fàcil dedicat als de Sabadell) i més enganys s’han de dir.

En realitat la mentida, l’acció de mentir, s’ha anat institucionalitzant en qualsevol àmbit de la nostra societat, i ha passat de ser quelcom negatiu a ser quelcom acceptat i, segons en quins casos, ben acceptat i tot.  Des del nen que menteix al pare, el pare que menteix a la dona, la dona que menteix a les seves amigues, les amigues que menteixen al capellà durant la confessió, els capellans que menteixen sobre la seva fe de merda i cerquen estar al costat dels polítics, els polítics que, fills de puta, viuen instal·lats en la mentida rutinària, en el foc d’encenalls professional i en l’il·lusionisme de masses (il·lusionisme de joc de mans, no d' Il·lusió), al futbolista babau que aixecant la copa (qualsevulla) al palau de la Generalitat, estreny la mà al polític cabró de torn o a l’empresari vampir que l’ha fitxat com a reclam visual per a la seva marca transitòria i banal.

Tots, tots menteixen. Tots busquen un profit personal, primer, i pels de la seva classe, grup, clan o secta, després ( i només si convé).

Au reina... espavila't però que no m'esquitxi gaire,
...valent maca?

Els futbolistes, capellans, empresaris i la dona, li porten fluixa al senyor gerent. Ara, les amigues de la dona i els polítics no tant. Centrem-nos avui, però, en aquests darrers fills de puta perquè confiar en els polítics que cavalquen sobre la mentida és com llançar un cotxe a 110 km hora (o 80km/hora si hi ha borrasca) contra una paret.

Per això, si avui la vice-presidenta d’aquest racó de món, la Joana Ortega, falta a la realitat sobre la seva formació acadèmica (s’ha de ser bastant curt per mentir en un tema tant absolutament contrastable o ruc per cagar-la en el propi currículum) què no dirà demà, la tal Ortega, per assumir (o no) les responsabilitats d’acció de govern?

La primera dels Millors,.... qui serà el proper?

Assumint que la transparència en la gestió pública és inassolible, ja només manca que a més a més, els polítics menteixin sobre la seva formació i la seva vida privada. Perquè si ho fan amb coneixement de causa, confirmen el pronòstic de sàtrapes, aprofitats i venuts, però si ho fan per ignorància, descuit o error (com diu l’Ortega sobre la seva cagada),... Mare de Déu Senyor ajudeu-nos, perquè el Govern dels Millors el vice-presideix una inútil que no sap ni fotre el seu refotut currículum.

Puc ser jo?, puc ser jo?

En definitiva: no hi ha res millor per enfortir la confiança de la gent que vivim de rellogats al còrner peninsular, que tenir un gobern dels miyors (triín vostès si volen que aquesta frase sigui una mentida o un subtil error de la secretària que pica els textos).

Estiguin bonets i entre odit i ràbia, menteixin una miqueta, cabrons.