El senyor gerent acaba el mes amb quatre pàgines rebregades

LLEGIU, PUDRITS, LLEGIU

La meva mamà va entrar a l'habitació mentre em posava els pantalons i em va veure la tita i vaig fer un crit. Va dir: "Per Déu, sóc la teva mare, no?". I vaig dir que no (perquè jo crec que sóc adoptat). (Pàg. 123)
Buten, Howard. Quan jo tenia cinc anys em vaig matar.
Barcelona: Empúries, 1989


Jo no volia tenir res a veure amb els moros i amb aquells nanos desarrelats, drogats, cardats i coberts de repugnants mosques de femer, però ells acabaven d'entrar al meu edifici, i venien a matar els meus fills. Cal que us expliqui una cosa: jo vaig ser educat en la religió evangèlica, anglicana i metodista dels Cristians Renascuts, que tenen 70 milions d'adeptes als Estats Units, entre ells George Walker Bush, exgovernador de Texas i actual inquilí del número 1600 de l'avinguda de Pennsilvània. El nostre credo és que els americans són el Poble Elegit. Europa és el nostre Egipte, l'Atlàntic és el mar Roig i Amèrica és Israel. El veieu clar el plantejament? Washington = Jerusalem. La Terra Promesa és la nostra. "Una nació sota la protecció de Déu!" Tant se'ns en foten, els altres!
No els volies a la teva vida?
Doncs formaran part de la teva mort. (Pàg. 132)
Beigbeder, Frédéric. Windows on the World.
Barcelona: La Campana, 2004


- Com és que us vau casar amb aquest grec?
Va saltar com si l'hagués fuetejada.
- Que potser us interessa?
- Sí. I molt.
- Ja està, això.
- Gràcies.
Vaig sortir. Havia aconseguit els meus propòsits. M'havia llançat a fons, l'havia agafada desprevinguda, i la cosa li havia fet mal. D'ara endavant, podríem anar al gra. Potser no em diria que sí, però no podria fer-se la desmenjada. Sabia  què em proposava i que m'havia fet càrrec de la mena de dona que era. (Pàg. 9)
Cain, James M. El carter sempre truca dues vegades.
Barcelona: Edicions 62, 2009



(...) Tinc el doble de talent que els músics d’aquesta ciutat. Però sembla que això no compta gaire. Tot depèn de la imatge, del màrqueting, de l’espai que ocupes a les revistes i als programes de televisió, de les festes a les quals assisteixes i dels àpats que comparteixes amb les persones adequades. Tot plegat em feia fàstic. Jo era músic. Per què havia de participar en aquest joc? (Nocturn - Pàg. 143)
Ishiguro, Kazuo. Nocturns. 
Barcelona: Empúries, 2010