31.3.11

El senyor gerent acaba el mes amb quatre pàgines rebregades

LLEGIU, PUDRITS, LLEGIU


La meva mamà va entrar a l'habitació mentre em posava els pantalons i em va veure la tita i vaig fer un crit. Va dir: "Per Déu, sóc la teva mare, no?". I vaig dir que no (perquè jo crec que sóc adoptat). (Pàg. 123)
Buten, Howard. Quan jo tenia cinc anys em vaig matar.
Barcelona: Empúries, 1989


Jo no volia tenir res a veure amb els moros i amb aquells nanos desarrelats, drogats, cardats i coberts de repugnants mosques de femer, però ells acabaven d'entrar al meu edifici, i venien a matar els meus fills. Cal que us expliqui una cosa: jo vaig ser educat en la religió evangèlica, anglicana i metodista dels Cristians Renascuts, que tenen 70 milions d'adeptes als Estats Units, entre ells George Walker Bush, exgovernador de Texas i actual inquilí del número 1600 de l'avinguda de Pennsilvània. El nostre credo és que els americans són el Poble Elegit. Europa és el nostre Egipte, l'Atlàntic és el mar Roig i Amèrica és Israel. El veieu clar el plantejament? Washington = Jerusalem. La Terra Promesa és la nostra. "Una nació sota la protecció de Déu!" Tant se'ns en foten, els altres!
No els volies a la teva vida?
Doncs formaran part de la teva mort. (Pàg. 132)
Beigbeder, Frédéric. Windows on the World.
Barcelona: La Campana, 2004


- Com és que us vau casar amb aquest grec?
Va saltar com si l'hagués fuetejada.
- Que potser us interessa?
- Sí. I molt.
- Ja està, això.
- Gràcies.
Vaig sortir. Havia aconseguit els meus propòsits. M'havia llançat a fons, l'havia agafada desprevinguda, i la cosa li havia fet mal. D'ara endavant, podríem anar al gra. Potser no em diria que sí, però no podria fer-se la desmenjada. Sabia  què em proposava i que m'havia fet càrrec de la mena de dona que era. (Pàg. 9)
Cain, James M. El carter sempre truca dues vegades.
Barcelona: Edicions 62, 2009



(
...) Tinc el doble de talent que els músics d’aquesta ciutat. Però sembla que això no compta gaire. Tot depèn de la imatge, del màrqueting, de l’espai que ocupes a les revistes i als programes de televisió, de les festes a les quals assisteixes i dels àpats que comparteixes amb les persones adequades. Tot plegat em feia fàstic. Jo era músic. Per què havia de participar en aquest joc? (Nocturn - Pàg. 143)
Ishiguro, Kazuo. Nocturns. 
Barcelona: Empúries, 2010

3 comentaris:

  1. La foto és dura, però reflecteix una realitat: és més fàcil vendre bragues que llibres. I això serà per alguna cosa...

    ResponElimina
  2. això venen a ser les famoses "píndoles de cultura"? un pèl dures, no?

    ResponElimina
  3. Ara per ara, les calces són indispensables (o haurien de ser-ho) per a la vida; els llibres són accessoris (i jo ho visc cada dia a les meves classes, on les noies porten calces (espero), però no llegeixen llibres ni sota amenaça de mort).

    ResponElimina