No cabe duda de que la mayoría de las veces el oro se lava con sangre humana en lugar de jabón. (Pàg. 121)B. Traven. El tesoro de Sierra Madre
Barcelona: Acantilado, 2009
Barcelona: Acantilado, 2009
- Què hi fas aquí, tot sol? No et faig por?
Simon va moure el cap.
- Ningú no et pot ajudar. Només jo. I jo sóc la bèstia.
La boca de Simon aconseguí de pronunciar unes paraules en veu alta:
- Un cap de porc en una estaca.
- T’imaginaves que la bèstia era una cosa que podia ser perseguida i morta! –digué el cap.
Un segon o dos, el bosc i tots els altres indrets foscos ressonaren amb la paròdia d’aquella rialla-. Ho sabies, oi? Que sóc una part de tu? Molt pròxima, molt! Que sóc la raó que fa que no hi hagi sortida? Que fa que les coses siguin com són?
La rialla va tornar a vibrar.
- Apa –va dir el Senyor de les Mosques-. Torna-te’n amb els altres i ens oblidarem de tot això. (Pàg. 156)
Golding, William. Senyor de les mosques
Barcelona: Edicions 62, 1983
(...) “Per tenir final feliç, filla meva, aquesta història, com la vida, exigeix un sacrifici. En altres paraules, la desgràcia d’algú. No ho oblidis mai: cada felicitat engendra dues desgràcies”. “I per què?”, em vaig sorprendre ingènuament. Amb aquestes senzilles paraules em va respondre: “Filla, per desgràcia, o per sort, no tothom pot accedir a la felicitat, ja sigui a la vida o en una història. La felicitat dels uns genera la desgràcia dels altres (...)”. (Pàg. 100)
Rahimi, Atiq. La pedra de paciència
Barcelona: Empúries, 2009
(...) me ponía a pensar en el significado de la frase “cambiar nuestra suerte”, una frase que para mí no tenía ningún significado, por más vueltas que le diera, porque la suerte no se puede cambiar, o existe o no existe, y si existe no hay manera de cambiarla, y si no existe somos como pájaros en una tormenta de arena, sólo que no nos damos cuenta (...) (Pàg. 55)
Bolaño, Roberto. Una novelita lumpen
Barcelona: Anagrama, 2009
NOCTURN
La gent que en teoria
s’abandona a les mans d’un
poder transcendent, a la pràctica
cau en mans dels funcionaris
d’una Església. (Pàg. 116)
Brossa, Joan. El Saltamartí.
Barcelona: Diputació de Barcelona, 1984
.
On ha quedat el clàssic "llegiu, llegiu podrits"? Era molt més estimulant.
ResponElimina(tot i això s'accepten les propostes)
Per fi algú que no parla del Barça!
ResponEliminaLi demane perdó, Senyor Gerent. Amb la seva virtut per el Photoshop ho ha integrat a la foto dels demócrates...
ResponEliminaBenvolgut Remitjó:
ResponEliminala meva virtut amb el putochop és comparable a la que tinc amb el sexe des de fa un any: pobre, molt pobre.
Sr. Txisky,
llàstima que no treballo avui. Les converses del café deuen ser molt sucoses...
Avui podria haver citat una altra frase de Joan Brossa, quan deia que Catalunya no seria independent fins que el Barça baixés a segona. Entre Zapatero, l'Estatut i el Barça sense Champions ni lliga pot córrer molta sang (i benzina).
ResponEliminaVolgut/da Anònim/ma:
ResponEliminaés molt atrevit/da a negar ja la Lliga també als culés. Ara entenc per què ho diu anònimament, no sigui cas que la facció culé l'esperi a alguna cantonada, oi?
Us heu separat o heu estat pare en el darrer any?
ResponEliminaDisculpeu de nou. Responent al sr. Txisky, si llegiu bé veureu que quasi totes les cites parlen del Barça.
ResponEliminaSr LLufa,
ResponEliminaen resposta a la seva primera intervenció, dir-li que el segon supòsit és el cert.
En resposta a la segona intervenció, molt bona l'observació i té tota la raó. Però això em porta a una qüestió anguniosa: serà finalment el subconscient del senyor gerent culé?
Senyor gerent, però compensa, oi? :D :D
ResponElimina