El senyor gerent alerta a la ciutadania

.

Ja està liada !!!!

Collons, ...
... ara que ens havíem oblidat dels balls country per cuarantanyeros atraçats que s’havien quedat despenjats de qualsevol altre moguda i s’apuntaven a aquesta per urgència vital.
... ara que algú havia aconseguit tancar amb pany i forrellat al plasta de Garth Brooks amb tots els seus putos discos de platí.

... ara que havíem aconseguit que la Madonna es tragués el barret de palla i es fotés un altre cop el mallot i el tanga...

... ara que havíem guardat les camises de quadres de franel·la per sempre més.

Ara..... dies després que el puto Kevin Costner anés al Palau a rascar la guitarra i cantar country...

Ara va i una peli ambientada en el mundillo country guanya un oscar.
La mare quem va parir...el senyor gerent ja s'ensuma un altre revival del tema country a les nostres contrades. (I ja van....)

I tot, perquè algú tancat en un despatx vés a saber on, així ho mana. Perquè ja sabem que la moda, o el món de les tendències, si vostès volen, és un món mercenari on no existeix cap mena d’ideal ni cap mena de fidelitat. On es viu al dia, i on es cremen tots els cartutxos només començar. Dins d’aquesta lògica cabrona que segueix la moda, s’alternen moments de coses extremes (piercings, ensenyar melics i culs, pantalons cagats, calçotets per fora,....) amb coses més apaivagades, més de l'abast de tothom, si vostès volen.

Es aquí on el country és collonut com a antítesi (valvula d’escapament) dels que estan fins als collons de la moda dels pantalons cagats, o d’ensenyar el pin del melic encara que nevi i es congelin... Ara és el moment d'aquells acomplexats per no poder lluir palmitu, pin o tatoo... el moment d’anar a l’onda pel més morcillon dels mortals, de poder estar dins de la tendència mainstream que sempre han anel·lat, però sense fotre el ridícul, o sense tenir que lluir mitxelí cabró.

Tot un respiru pels quarantanyerus (target bàsic del tema), que només treuen el cap en aquests moments cíclics de la moda, en que s’abandona la provocació i es proposa una cosa més còmoda i conservadora (pasta segura, escoltin, s'hi tiraran de cap).

Tot plegat sembla la revenja del Johnhy Cash des de l’infen on es deu està torrant poc a poc tot maleïnt al Rick Rubin com un cabró.

Per això, el senyor gerent, amb el compromís adquirit de vetllar pel bé púbic, els vol alertar (sí, ha dit púbic, què es pensaven?):

NO CAIGUIN EN EL PRIMER PARANY. El de tornar a la puta música country caracteritzada pels eterns nyigos- nyigos i cops de taló.

Facin com el senyor gerent i al country que el donin pel cul. El senyor gerent es para a la frontera de la mariconeria i els gemecs aguitarrats, i esquivant al rockabilly, es queda al costat del psicobilly (putes etiquetes musicals !!!!)







Mirin, al senyor gerent, si molt l’apuren, del country només li agrada el seu cos:



Apa, estiguin bonets. Ja poden anar a tocar la neu, fills de puta.
.