4.8.17

El senyor gerent els fa classe d'anglès


Benvolguts fills de puta.

Mai es tard per nodrir l'intel·lecte. Potser alguns de vostès ho tenen difícil, però no defalleixin. L'actitut, malgrat l'encefalograma pla, és un plus a tenir en compte.

Per exemple, amb els idiomes.

Com estan d'inglès? Oblidin-se del First Certificate, del Proficiency i d'altres milongues ideades per  integrar-los al ramat... el que de veritat compta és si vostès entenen o no entenen al Donald Trump quan el veuen per la tele. El senyor gerent no es refereix a si entenen la seva ideologia i el seu discurs (mala peça al teler, si és així). El senyor gerent es refereix a si entenen l'acte comunicatiu del seu discurs.

Si és que sí, llavors podem assumir que vostes xapurregen mínimament l'inglès, nivell cambrer Lloret de Mart.

Però una cosa és bavejar i pervertir l'idioma i l'altra és copsar el significat d'alguns termes i expressions peculiars que salpebren alegrement aquí i allà aquesta lingua franca d'arrel germànica.

Perque tot idioma té a darrera una comunitat amb un ideari (nacional, diguem-ne tribal per no ferir susceptibilitats). Una mena de substrat psicològic grupal que, al llarg de segles d'història en comú, de vivències compartides, crea i aguanta conceptes i construccions semàntiques, que traduïdes literalment a d'altres idiomes, poden semblar molt ilògiques.

Ens dona un exemple senyor gerent?

O hi tant, minyons... en concret aquest: "blow my/your mind - blowing your/my mind". Literalment, fent volar la teva/meva ment; o més o menys adaptat, fent-me/ fent-te ballar el cap (d'emoció o de satisfacció espiritual, intel·lectual o directament de gaudi sexual).

Oi que no tindria cap mena de sentit que algú de vostès digues, el dia de reis, tot obrint els regals amb la família: "oh!, que maques aquestes pantufles que m'heu regalat (d'altra banda idèntiques a les que em vareu regalar l'any passat, podrits), realment m'han volat el cap"... oi que no va ni de broma? Oi que si la seva parella s'ofereix gentilment a llepar-li la fava o a mamar-li el nap (i ho fa amb l'enteniment i la dedicació realment precisa) no li diran "uauuu, m'has volat el cap porc/a carinyu"? oi?, oi que no?

Doncs el senyor gerent, el proposa una traducció sui generis d'aquesta locució de la llengua anglesa: puta anada d'olla. Sic. Ni més ni menys.

Senyor gerent... com arriba a aquesta aportació valuosa en el camp de la traducció?

Doncs bàsicament després de veure les tres temporades de "The Leftovers". Una sèrie de televisió de la que el senyor gerent feia temps escoltava aquí i allà comentaris, crítiques, recomanacions i soroll. Una sèrie que finalment ha pogut veure i que, en finalitzar el darrer capítol, li ha provocat un "OMG, it blows my mind", o dit d'altra manera, hòoooosssssstia puta, quina anada d'olla!.


Perquè la cosa és aquesta: un argument sustentat en una premissa inicial fantàstica, típica de ciència ficció al·lucinògena i mística a l'estil Philip K.Dick, que al llarg dels capítols (pocs, bien!) de cada temporada, es va enverinant amb conceptes espirituals, religiosos, apocalíptics... Un argument que, un cop superat el xoc inicial, i quan l'espectador ja ha sintonitzat amb el feeling de la proposta i ha acceptat la trama (tramposa d'altra banda), no fa altra cosa que sorprendre't minut rera minut.

Tot plegat (i aquí la grandesa de la proposta) vorejant sempre els límits de la racionalitat. De la lògica. A les portes de la paranoia. De fet... apuntin-se això de la paranoia si us plau.
I d'altra banda, el que fa atractiva aquesta anada d'olla a més a més, són les petites dosis d'humor surrealista i del tot absurd (dignes de la patafísica de George Perec o de l'humor absurd de Slawomir Mrozek) que, delicadament, decoren i recolzen amb un agradable contrapunt, l'increscendo dramàtic/emocional de l'itinerari argumental de la sèrie.

Ara bé, el senyor gerent també voldria escopir un grapat de paraules per parlar de la proposta formal de The Leftovers: per començar a fer salivera, mamons, la sèrie ens proposa un tractament de la llum i del color a la mateixa alçada que Breaking Bad, que dóna un to agressiu als plans i seqüències de la sèrie, tot contrastant genialment amb el toc místic i emotiu de l'argument (per cert, el senyor gerent reivindica que cremin a la foguera els modernets que infecten programes, anuncis i series amb un tractament pla, fred, uniformador i asèptic del color d'una puta vegada).



Així, els primers plans de cares dels personatges, l'ús de desenfocaments amb un fort component comunicatiu i complementari a l'acció dels actors, els tiros de càmera descentrats, que no segueixen la mirada dels actors ni els ubiquen correctament al pla, es complementen grandiosament amb buits/salts del guió (buscats i estratègicament posats) que provoquen una alerta a l'espectador


però que els responsables de la sèrie recondueixen molt bé amb històries paral·leles i amb flashbacks/flasforwards molt ben dissenyats per aguantar la tensió dramàtica i l'interès de l'espectador. Paranoia, recorden?. Apuntin-s'ho va collons!

Respecte als actors, el senyor gerent reconeix que va començar destrempat, però que ràpidament aplaudia amb les orelles la feina de tot el planter (especial esment mereix el personatge de Matt, el predicador, el de la Patty, la líder de la secta -tant en el paper de viva com de traspassada-, i els pebrots de la Liv Tyler acceptant protagonitzar un personatge secundari i de connotacions negatives) Per cert, ara que el senyor gerent parla de la Liv, li vindria de gust fotre's un cigarru...
Apuntin-s'ho també si us plau. I el trio d'actors principals... chapeau... simplement irreemplaçables.

Quan després de la primera i segona temporada els interiors i les localitzacions exteriors -primer urbans i després rurals- comencen a ofegar el dinamisme de la sèrie, a la tercera temporada ens foten una patada directa als collons i ens aboquen a les extenses praderies i deserts australians. Óle tu!!

I com més capitols queien al sac, més puta anada d'olla.

I, i , i...sobretot,... una excelsa banda sonora que envolcalla les emocions i que acompanya l'acció dramàtica de forma ES-PEC-TA-CU-LART. Clàssica (aquelles escales al piano, al violí...), pop, soul, jazz, rock, heavy... triïn i remenin.





Senyor gerent, però què diu? Molta musiqueta i molta polla, però aquesta sèrie és un puto rave, una paranoia !!!!!

Potser sí, petits saltamartíns, sobretot quan finalitza el darrer capítol. Arribats a aquest punt, si el senyor gerent els diu que un dels creadors de la serie també va participar a Lost, podran començar a lligar caps. Molts misteris i poques respostes. Marca de la casa. Però a diferència de la sèrie de nàufrags, aquí hi ha, malgrat el fantàstic del plantejament, un element de crua realitat que ho fa tot molt diferent.

Ja saben que sobre gustos no hi ha res escrit, però mirin, mamons, si més no, el senyor gerent ja els ha tingut una estoneta distrets de la calor llegint aquestes bajanades, i d'altrabanda, ja estan a punt perque algú, algun dia, en algun lloc... "blows your mind"

Estiguin bonets i facin el que facin, mirin de no suar gaire, podrits!.

Bonus track: Ara el senyor gerent ja sap perquè tants panxitos bategen els seus fills amb el nom de Kevin. Si us plau, apuntin-s'ho també. És vital.

Extra bonus track: A l'Alejandro Amenábar segur que li agrada molt la idea de la trama i el desenllaç.... muahahahaaaaa.

2 comentaris:

  1. Fuck!
    Fuck you!
    Fucjk off!!
    Però ¡, a vore.... i Fuck on, per exemple? O Fuck in. Qui sap, fins i tot Fuck out!

    ResponElimina
  2. De tant de handjob acabarem tots madafakas perduts...

    ResponElimina