El senyor gerent en fotria a foc a més d'un

El senyor gerent té un veí que es dedica a donar menjar als coloms. Fill de puta.

Un s’està al balcó de casa, fotent tranquil·lament la cigarreta i mirant les calces esteses de la veïna, quan de sobte, escolta un aleteig subtil i acte seguit nota quelcom humit i pastelós que li cau al seu clatell: PLOP!

Un està passejant despreocupadament pel carrer, amb els ulls guenyos de tant mirant culs i escots, quan de sobte, nota un cruiximent sota la sola de la sabata: CRRRRX!

Després de matar al gat,
qui té collons de seure al banc?

Un s’asseu a qualsevulla plaça, tot cercant l’agraïda ombra dels arbres (si és que als seus refotuts pobles existeixen encara places verdes), i al recollir els peus sota el banc topa amb quelcom i, al moment, una humitat li xopa tots els mitjons: CLOC! SHHEFF, SHEFFF!

Sí volguts odiats, sí.. Si s’han trobat mai en alguna situació com aquesta o similarT, llavors és que vostès han estat víctimes de malignes trampes urbanes instal·lades hàbilment pels maquis de l’asfalt, per l’exèrcit roig de les cantonades, pels revolucionaris de places i solars….

En concret, vostès han estat víctima del temible CAPAC (Cabrons que Alimenten Putos Animals Callejerus), grup emmarcat a la Internacional Revolucionaria GJSRF (Grup de Jubilats Sense Res a Fotre) i que a la vegada manté estretes relacions amb PQSI (Parats i Quillos amb Samarreta Imperi) i amb QVBVH (Quissoflautes que valoren més els Bitxos que la Vida Humana)

Tots aquests col·lectius, grupuscles i escamots campen amb total impunitat  pels carrers i places de les nostres ciutats, contribuint a l’empastifament tàctil i olfactiu de la resta de ciutadans, mentre, desafiadors, entonen l’esgarrifós crit revolucionari de ELL NO HO FARIA. 
Prenent el nom en va de la Naturalesa i l’Ecologia, van minant per allà on trepitgen amb els seus artefactes malignes: papers i embolcalls llardosos amb krispis o croquetes per gossos, bosses de plàstic estripades amb restes d’arrossos i capipota, o ampolles de plàstic tallades per la meitat, plenes d’un líquid putrefacte que hom ha gosat anomenar aigua, són les trampes més usuals.

I mentre tant, els estols de coloms els saluden al seu pas tot decorant intensament  finestres, cornises, voreres o cotxes amb llustroses i flamants cagarades, allà on aquestes màfies organitzades han deixat el seu paquetet alimentari...

Quin panorama tant maco oi?
Encara guanya més quan ho fan al
costat del parc infantil.

I les gossades polloses i les manades pudentes de felins entonen la cançó de lloança l mentre segueixen a aquests indesitjables i s’ocupen de deixar els portals i places plens d’excrements, de restes de menjar podrit, de pèls i borrissols llardosos, i de petjades fètides, tot descarregant ara sí, ara també, les ordes de puces i altres bitxos-microscòpics-fills-de-puta al voltant de parcs infantils, terrasses de bar, patis comunitaris o parterres de gespa (on després els quissoflautes s’hi ajeuen com si res per connectar amb el bon rotllo i equilibrar el karma)

En fi, volguts odiats, ens trobem de ple en una gran hipocresia, això sí, tintada i convenientment customitzada pels defensors dels animals. Així, mentre el nostre lloat tinent-coronel Kilgore arrojava al llevar-se al matí...

¿Ho pots olorar, mindundi? És napalm. Res al món fot aquesta olor. Quina delícia ensumar napalm al matí!...

els fills de la gran puta del CAPAC exclamen:

“Ahhh!!! que bé olorar pixats i merda a tothora...Aquesta ciutat fa olor a....olor a victòria!” 

mentre van distribuint incansablement els seus còctels de contagis i infeccions de manera altruista i completament convençuts que actuen com a bones persones.

Estiguin bonets.