El senyor gerent omple el temps

I quan va decidir adormir-se, en comptes d’enumerar ovelles mentalment –tal com fem la gent civilitzada-, comptava fills de puta, entre els quals, per descomptat, ell no s’incloïa (...) (Pàg. 151)
Ningú no vol saber el perquè
Arbonés, Jordi. No era la meva lletra.
Barcelona: Proa, 2000


Sin embargo, hay una cosa curiosa respecto a los hombres blancos: son un material maravilloso para los escritores. Se puede escribir todo lo que uno quiera sobre el hombre blanco norteamericano y nunca protesta nadie. Ni siquiera el hombre blanco norteamericano. Pero si se escribe algo desagradable sobre cualquier otra raza o clase o sexo, los críticos y el público se ponen furiosos y las cartas llenas de odio comienzan a amontonarse aun cuando parezca que el libro se sigue vendiendo bien. Para odiarte, primero tienen que leerte. Se mueren de ganas de saber qué es lo que vas a decir ahora sobre su mundo. Mientras que al hombre blanco norteamericano le importa un carajo lo que se diga sobre él porque domina el mundo: de momento al menos.  (Pàg. 64)

Acción
Charles Bukowski. Hijo de Satanás.
Barcelona: Anagrama, 1996

Llegiu, pudrits, llegiu.

Estàvem asseguts al jardí prenent un aperitiu abans de dinar. La conversa es va decantar cap al tema del racisme.
- Des del punt de vista teològic –va argumentar P., un conegut predicador-, el racisme no existeix, ja que tots descendim d’Adam i Eva.
De sobte es va sentir una remor entre els parterres i alguna cosa es va esmunyir entre la gespa acuradament tallada. - ¿Què ha estat això? –vaig preguntar.
- Una serp.
-¿I no creu, reverend pare, que ha insinuat un somriure una mica estrany?
- No –va respondre breument el teòleg. (Pàg. 27)Al jardí
Mrozek, Slawomir. Joc d’atzar.
Barcelona: Quaderns Crema, 2001

- Valerian Alexàndrovitx, no li sembla terrible? Sap perfectament que la seva activitat ha causat la mort d’éssers innocents i que encara en causarà. Jo no sóc un home d’estat. M’agradaria saber si això li ha impedit mai dormir.
Es va quedar callat. Com que el sol ja s’havia post, no li veia els trets del rostre. Tanmateix, com que el mirava de molt a prop, amb una atenció apassionada, vaig distingir el moviment que va fer inclinant el cap a un costat. Així semblava un bloc de pedra fosca.
- Qualsevol activitat i qualsevol lluita engendren la mort. Si som damunt d’aquesta Terra, és per actuar i destruir. Però quan s’obeeix uns mòbils superiors...
Es va interrompre i, de sobte –em sembla que era aquesta franquesa, aquells llampecs de sinceritat, allò que el feia tan atractiu i tan irritant-, va dir amb una veu diferent, amb una inflexió de tristor i tendresa:
- La vida no fa de bon viure...  (Pàg. 163)
Némirovsky, Irène. L’afer Curilov.
Barcelona: La Magrana RBA, 2010


“[...] Mai tan feliç. No tenir res. No aspirar a res. No suportar cap lligam: és el paradís.(...)” (Pàg. 32)
Barral, Nil. L’home que dormia al cotxe. 

Barcelona: Ara, 2011