El senyor gerent es dedica un vespre de clàssics

Dissabte; vespre atemperat per una lleugera brisa marítima al puto Fòrum: la infrastructura més òrfena de funcionalitat i raó de ser de la ciutat de formigó.
Motiu? Festival Cruïlles, popurri d'estils que no lliguen ni a tiros i que sembla més una excusa que un festival. 
De tota l'oferta, al senyor gerent només l'interessen 3 grups, però només en pot veure dos per culpa de l'organització del festival, que va canviar horaris a darrera hora: resultat Los Tiki Phantom kaputt (aquests canvis de darrera hora també van provocar que durant 60 minuts no hi hagués ni una actuació a cap dels diferents escenaris principals... Ten points, xavals d'Organització !!!)


MADNESS

One step beyond... fills de puta !

A les 23:30 els de Londres surten a l'escenari amb una puntualitat britànica digne d'admiració, tot trepitjant el final de concert dels pesats de Calle 13, (dit d'altra manera, el final dels porto-riquenys a tomar pel cul...Madness els va fer callar. S'agraeix, què volen que el senyor gerent el hi digui...).

Darrera les ulleres negres i els trajos elegants dels 8 integrants de la banda (que ja no són tant jovenets...), els ritmes de l'ska i l'herència del  rocksteady honest i senzill, comencen ja  a brollar des del primer acord i flueixen durant hora i pico directe a la vena, en part gràcies a la secció de metall.

L'audiència extasiada durant la major part de l'actuació, només perd el pas durant una petita davallada a mitat del concert a l'encadenar, el grup, un parell de peces que, sembla que pel respectable, ni puta ideia amén. Però la represa i conclusió del show, bisos inclosos, es-pa-ta-rrant: recuperant clàssics com House of Fun, Our House, It must be love, Night boat to Cairo... Tenien que haver vist al sr. Txisky com li fotia a l'esqueletu (un servidor patia per la seva integritat física). 


PUBLIC ENEMY

Dir que els rappers de New York van començar puntuals és una veritat a mitges. A veure si el senyor gerent els ho aconsegueix explicar bé:  Public Enemy van començar a l'hora que tocava, però el show ja havia començat 15 minuts abans, amb les proves de so dels tècnics i acompanyants del grup, que van improvisar una mini actuació entre proves de micro, proves de so de bateria, proves de taula de mescles i de seqüenciadors i samplers. Preàmbul que va aconseguir una nodrida participació del públic.

Però no s'enganyin,... on hi hagi Chuck D i Flavor Flav (amb el cony de rellotge de cuina penjat al coll) que s'aparti la resta. Canya, mestratge, molt de flow i petits tocs de rock i blues de mà del guitarra, que encaixaven perfectament entre els beats del acollonant DJ de la banda, durant dues completes hores d'actuació. Malgrat tot, alguns (pocs) moments de caiguda durant els monòlegs dels MC's, un pel massa llargs entre alguns temes (sobretot perquè el senyor gerent és incapaç d'entendre ni el 50 % de l'slang novaiorquès amb que s'expressaven). Moments però que es perdonen, davant la es-pec-ta-cu-lar exhibició de turntablisme rocker del DJ, barrejant Nirvana, ACDC, The Knack, i d'altres.

El públic no iniciat, els bultos i les nenes bledes, van marxar en massa a meitat d'actuació. Van descobrir que allò no era l'endolcit i tendre Eminem que escolten als 40 principales dels collons. Allò, després d'escoltar He's got the game, Bring the noise, o Don't believe de hype i com no podia ser d'altra manera, Fight the Power al final,...  allò era hip-hop en majúscules fills de puta.

El senyor gerent acaba i arroja el seu dictamen:
Festival desangelat, i musicalment caòtic. És cert que aquesta barreja d'estils comporta un públic heterogeni però, al menys dissabte al vespre, allò semblava una escola bressol: d'una banda, molta audiència teenager que semblava que no sabien ni el que anaven a veure; de l'altra banda, assistents amb perfil de jipi-progressiu-15M alienat; i, en mig, com la merda, guiris, molts guiris. En definitiva, molta genteta de pacotilla que són tant gilipolles que es gasten més de 50 € per anar a seure per terra, beure birres (cares) i fumar costo, tot a la vegada i d'esquena a l'escenari (si és que....).

Estiguin bonets.