El senyor gerent convida a l'OdiT

Llegiu, podrits, llegiu...

Dins meu hi passa alguna cosa que només és digna d’un esclau: nit i dia em ronden pel cap mals pensaments, i al meu cor hi fan niu sentiments que desconeixia fins ara. Odio, menyspreo, m’indigno, m’encenc, i fins i tot tinc por. M’he tornat desmesuradament sever, exigent, irascible, poc amable i desconfiat. Fins i tot el que abans em donava peu a fer encara un joc de paraules més i a riure sense malícia, ara em provoca un sentiment llastimós. M’ha canviat fins i tot la lògica; abans tan sols menyspreava els diners; ara, en canvi, detesto els rics més que els diners, com si fossin culpables: abans odiava la violència i l’arbitrarietat, ara odio la gent que utilitza la violència, com si fossin ells els únics culpables i no tots plegats, que no ens sabem educar uns als altres. Què significa això? Si aquests nous pensaments i sentiments són el resultat d’un canvi de conviccions, què el pot haver motivat, aquest canvi? És que ara el món és pitjor i jo millor? O és que abans era cec i indiferent? (...) (Pàg. 61)
Txékhov, Anton. Una història aburrida.
Barcelona: Editorial Minúscula, 2010



Tenia por –una por que mai no havia experimentat abans- mentre ells es preguntaven en quin moment havia començat realment tot plegat i com s’explicava que no haguessin vist venir el desastre que s’anunciava... ¿De debò tot va començar pel furor encès dins la pupil.la d’un sol home? ¿I com s’explica que aquest furor acabés inflamant tot un poble? ¿En quin moment les paraules van començar a beure massa als carrers, a vacil·lar per les voreres, a equivocar-se de còlera...? 
Grobéty, Anne-Lise. El temps de les paraules en veu baixa 
Barcelona: Barcanova, 2005(Pàg. 54)

La ira de Déu està adormida. Déu la va amagar un milió d’anys abans no existissin els homes i els homes són els únics que la poden despertar. (Pàg. 49) 
Mc Carthy, Cormac. Meridià de sang.
Barcelona: Edicions 62, 2009

... Llegiu i cremeu.

Odiar mola.
Odiar és com estimar, però a l’inrevés. És l’àngel caigut. És el revers perfecte d’un sentiment molt popular. L’odiar està molt mal vist, però és –en justa mesura- la mar de saludable, perfectament raonable i, a més, in-e-vi-ta-ble.
Mireu al vostre voltant: imbècils. Imbècils i més imbècils amuntegant-se davant de consoles i partits d’esport i aparells de televisió, a parcs d’atraccions i a les carreteres, a programes de ball i a tertúlies sobre celebritats. És un món imbècil, no m’ho negueu. Tu i jo som els únics sensats; patètics i escagarrinats, malversats i adolorits, ridículs i plens de deformitats, però això sí: sensats. Com no odiar la resta de la gent? (...) (Pàg. 123)
Amat, Kiko. L’home intranquil.
Barcelona: Columna, 2010