27.12.10

El senyor gerent no és el nou conseller de cultura per què no ha volgut

Llegiu, pudrits, llegiu


- Aquesta motxilla és com un símbol de llibertat, ¿oi? -em diu.
- Potser sí.
- De fet, un objecte que simbolitza la llibertat pot fer més feliç que la llibertat mateixa.
- A vegades -dic.
- A vegades -repeteix ell-. Si fessin un concurs de les respostes més curtes del món, el guanyaries sense despentinar-te.
- Potser sí -dic.
- Potser sí - fa ell, cansat-. Kafka, pensa que potser la majoria de gent no vol ser lliure. Només s'ho pensen. Tenen la il-lusió que volen ser-ho, però si realment els donessin la llibertat no sabrien què fer-ne. Recorda-ho: en general, la gent s'estima més no ser lliure. (Pàg. 325)
Mukarami, Haruki. Kafka a la platja
Barcelona: Empúries, 2006


¿Es que él deseaba de verdad se cambiase aquella su muelle habitación, confortable y dispuesta con muebles de familia, en un desierto en el cual hubiera podido, es verdad, trepar en todas las direcciones sin el menor impedimento, pero en el cual se hubiera, al mismo tiempo, olvidado rápida y completamente de su pasada condición humana? (Pàg. 61)
Kafka, Franz. La metamorfosis
Madrid: Alianza Editorial, 1987


Hay un minuto en que se agota la siesta. Hasta la secreta, recóndita, minúscula actividad de los insectos cesa en ese instante preciso: el curso de la naturaleza se detiene; la creación tambalea al borde del caos y las mujeres se incorporan, babeando, con la flor de la almohada bordada en la mejilla, sofocadas por la temperatura y el rencor: y piensan: "Todavía es miércoles en Macondo." (Pàg. 83)
García Márquez, Gabriel. La hojarasca
Madrid: Alfaguara, 1983


Era demasiado honesto, Tom, y eso acabaría por perderle. Creía que haciendo el bien se cosechaba el bien, y en cambio esto sólo ocurre por casualidad. Lo único que importaba era vengarse, y vengarse de la manera más implacable posible. (Pàg. 69)
Vian, Boris. Escupiré sobre vuestra tumba
Barcelona: Circulo de Lectores, 1989


Nosotros vivíamos en una villa turística de los Alpes, donde mi marido tenía un cargo en la Administración. Paredes empapeladas de rafia, whisky en el aperitivo, música clásica en la radio. Tres palabras corteses a la portera. Me deslicé en esa mitad del mundo para la cual la otra no es más que un decorado. (Pàg. 85)
Ernaux Annie. El lugar.
Barcelona: Tusquets Ed, 2002 



5 comentaris:

  1. Compte amb el Mascarell, que s'ha format amb el Maragall.

    ResponElimina
  2. Miri, jo la única metamorfosi que conec és la de Transformers 1, 2 i properament 3.

    ResponElimina
  3. Ep, volia aclarir que és broma, clar que l'he llegit. No vull quedar com un icnoran.

    ResponElimina
  4. Jo estic pensant a presentar-me com a Conseller d'Ignorància. Segur que algú em votaria. Però segur.

    ResponElimina
  5. La primera nota m'afirma en el meu pensament...la majoria de gent no li agrada la llibertat individual, encara que com diu el teu tall, els pot agradar saber que ho poden ser...de fet, les consultes de psicolegs i psiquatres està ple de gent que no sap gestionar la seva llibertat, no sap gestionar el poder decidir 20 camins i no saber quin es el millor...

    O pitjor, descobrir que no hi ha camí millor..que depen com el caminis...

    Maleïda llibertat, sembla....

    ResponElimina