3.11.10

El senyor gerent s'adreça als pares

Arriba un moment en què tot pare està a punt de creuar la ratlla que el Dr. Muerte pinta sovint a terra. És aquell moment en que, el pare o la mare, estan a punt d'entrar al regne de la paranoia compulsiva i el de l'agressivitat innata.

I tot plegat no es deu pas a que els xavalets i xavaletes es puguin portar més o menys bé, sinó per la multitud d'intromissions publicitàries i institucionals que reben des que es lleven fins que se'n van a clapar.

Aquest també és el cas del senyor gerent, que veu com els seus xurumbels són víctimes de pressions de tota mena, provinents de diversos àmbits, i tot només per justificar la societat en la que vivim.

Per exemple:

Les modes de l'escola:
Paaapaaaaa.... que em compres els cromos de futbol?; Paaaaapaaaaa....que no em compres l'àlbum de cromos del Ben10?; Paaaaaapppaaa... vull uns tattos... (ara es diuen així, abans, de tota la vida, es deien calcomanies); Paaaaapaaaaa.... vull quem compris braçalets de formes (gomes elàstiques de colors i amb formes d'animals); Paaaapaaaa... vull quem compris unes lelykelly (sabates cridaneres amb purpurines variades); Paaaaaappaaaaa... PLASSSS !!!  (bofetada made in senyor gerent i a prendre pel sac la comprensió i l'amistat amb el fill que pregonen el cony de profes progres de la majoria d'escoles).

Els esmorzars i els berenars:
El senyor gerent està fins als pebrots que els xavals prefereixin una puta galeta (que tant poden trobar-se al súper, com que els hi doni un company de classe un dia qualsevol), a un bon entrepà de pamtomàquet amb pernil. I tot perquè el cony de galeta porta una figureta, un cromo o una merda similar.... Ahh ! i no diguin al senyor gerent que no comprant-ne s'acaba el problema, perquè, per aquells misteris de la vida, aquestes putes galetes, pastissets, cereals i altra merda de reposteria industrial sempre s'acaba creuant a la vida del xaval (diguin-li "aniversari d'un amic", diguin-li avis "amorosos", diguint-li "sortides amb l'escola").
És en situacions com aquesta, per exemple, on s'estimula el desarrelament patri i la negació de la identitat. Després que no es queixin de la desafecció.

Les sèries de dibuixos de fantasia:
Que impepinablement venen acompanyats amb el seu merchandising merdós. El senyor gerent es refereix a (i ni puta ideia de si s'escriuen així o no) bakugans, gormittis, ben10s, bladeblays, códigos liokos, etc... que presenten un missatge ful i una estètica molt barroera i molt mal futuda.  El senyor gerent no es queixa del surrealisme, la violència, l'egoïsme, l'alienació, presents en aquestes sèries, i ni tant sols de la manca de valors que ofereix. El que el senyor gerent no entén és la buidor del missatge que emeten. I,... si no hi ha missatge, no hi ha capacitat crítica, i si aquesta no existeix, l'intel·lecte és floreix,... oi que sí volguts fills de puta?.

Els canals de TDT de dibuixos les 24h.:
Putos i Sants a la vegada. Putos perquè els nanos perden el cul per arribar a casa, engegar la tele i fer zapping  entre els diferents canals infantils, dispensant la ment, i evitant la concentració en un sol canal o sèrie (no és d'extranyar tenint en compte la buidor conceptural a la que el senyor gerent es referia en el punt anterior). I Sants perquè, ... ja ho llegiran al final, hòstia.

L'adoctrinament para-escolar:
Fins a la pebrotada que l'escola reparteixi banderetes del Barça a tota la canalla per celebrar que varen guanyar la lliga o la Xampinyons, o no sé que..., la veritat, al senyor gerent se li'n fot. Els fills de puta del Barça tenen la vida solucionada; els fills del senyor gerent no.
És també aquest un bon moment per comprendre com s'inculca la doctrina de l'aborregament que tant ha reportat a la societat cafre de masses actual. És aquella doctrina, perquè ho entenguin, que fa que tots anem a veure les mateixes pel·lícules, ens trobem a la mateixa hora a l'Ikea-Alcampo-LeroyMerlín-Toysrus, llegim els mateixos llibres mediàtics de merda, i escoltem les mateixes putes cançons dels "40 principales"... En resum, l'aniquilació  de la capacitat de crítica.
Per cert, la camiseta del Messi, omnipresent a tots els patis escolars, se la foten pel cul, facin el favort.

Els putos joguets de plàstic:
Que a més de ser de plàstic merdós, estan plens d'enganxines que no enganxen, i carregats de piles, per lo que acostumen a ser joguets que juguen sols i que, per tant, no necessiten de cap nen o nena quels faci anar. Resultat: els papes de marres es gasten els calés en una merda que avorreix sobiranament al crio al cap de dos matins.
A banda, el mateix joguet pot presentar diferents acabats (per exemple, un puto bakugan pot ser vermell i quadrat, un altre, blau i arrodonit, i un darrer groc i amb forma de cagarro,...) i pel nen significa que són joguets diferents, i per tant no estaran contents ni si en compres un, ni si en compres dos, perquè sempre et dirà: Paaaaapaaaaaa... el (fill de puta) de l'Aleixxxxx el té de color rosaaaaaaaa... jo tambelvuuuuullll..... PLASSS, PLASSS i PLASSSSS (lamarequemvaparir, m'he deixat endur pel moment....)

Les marques:
Arriba un dia que el nen o la nena entra a casa i diu que vol unes sabates de forats (GEOX) com les del seu company de taula. O una maleta amb el símbol del "Visto" (Nike), o uns pantalons aixins, o una samarreta aixans... El senyor gerent encara té pendent aquesta fase evolutiva, però ja li tremolen les cames només de pensar-hi.  Sempre hi ha la solució d'anar a comprar al mercadillo de torn la còpia o el saldo amb la marca desitjada,.... però ailás!! els petits cabrons també se n'adonen dels saldos...

Les pàgines de jocs online a la Ret:
Ben gestionat, és un moment de repòs pels pares... almenys fins que els xavals no tinguin edat per descobrir els secrets que hi han més enllà del boto Inici, a la barra inferior del windows i experimentin els seus primers formatejos accidentals, o se'ls il·lumini la cara amb la puta pantalleta blava del windows.

Sí senyors, sí,.... el senyor gerent creu també que els pares són els màxims responsables de l'educació dels seus fills, més enllà d'escoles, societat consumista i Estat. Però collons, aquestes tres darreres institucions que tant s'omplen la boca de bones pràctiques, de solidaritat, de ciutadania, ...com toquen els pebrots i sovint foten per terra la feina dels pares.
La realitat és que avui en dia és molt xungo criar i educar als nanos d'una manera sana. No n'hi ha prou en desendollar la tele, perquè els estímuls publicitaris es troben a tot arreu i permeten que, finalment, la putrefacció publicitària de la innocència dels xavals s'acaba produïnt indefectiblement. No n'hi ha prou en desendollar la tele, perquè l'adoctrinament social paranoic arriba, tard o d'hora, a tot arreu, com vostès han pogut llegir en aquesta arrojada. No n'hi ha prou en desendollar la tele per tal que els nanos no perdin la fe en el proïsme, la igualtat, el compromís,... sobretot quant els seus mateixos profes els serveixen d'exemple i, a l'escola, els prenen com a rehens per negociar el seu sou amb la Generalitat, tot deixant als nanos sense excursions ni convivències.

Per això, els pares, i entre ells el senyor gerent mateix, cada cop més fan de tripes corassó, i acaben al·liats amb les mateixes tecnologies que el diable ha posat entre nosaltres i els nostres nens....Ahh.... divina TDT, Ahh, adorat Internete, que permeteu gaudir de 60 minuts de tranquil·litat als pares.

Aiii els nens, són tant macuuuuss.....



Estiguin bonets.

12 comentaris:

  1. Hòstia Gerent, molt bo!

    El símbol del "visto"... he estat a punt de caure de cul!

    Quan diu que els jugadors del barça tenen la vida solucionada i el seu fill no, ha de recordar, però, la màxima que fa anys presideix el seu bloc:"El meu avi va ser gerent, el meu pare va ser gerent. El meu fill per collons que serà gerent" Tot és qüestió de temps...

    Si mai tinc un fill, tornaré a llegir aquest apunt o fins i tot li demanaré consell especialitzat (principalment, com fer el PLAAASSS, sense que quede marca)

    ResponElimina
  2. Et recordo que els fills dels hippies van ser youppies i els fils dels youppies ara son perroflautes. O sigui que ves a saber.

    ResponElimina
  3. No crec que aquesta "malaltia" social sigui exclusiva de les noves generacions. Jo també demanava cromos de la "Rainbow brite" o dels "Osos amorosos", i els intercanviaba a l'escola, i tenia una colecció de "gusiluses" i de "pin y pons". I de més gran no vaig parar fins que em van comprar les Marteen's amb puntera de ferro, i més endavant uns levi's... i matava per un "fosquito" o una "pantera rosa". És veritat que ara tot està multiplicat per 1000, perquè hi ha més tele i més merda a per tot arreu, però l'estratègia és la mateixa: els pares han de posar límits i punt!

    ResponElimina
  4. A punt estic de fotre-li una coça a la senyora quan arribi a casa... ens estalviarem disgustos.

    La diferencia entre els crios d'abans i d'ara recau en la situació següent:
    Quan demanaves alguna cosa a la mare
    - Mama vull una Mega Drive
    - Una no, te'n compraré dues.
    I et quedaves sense. Ara te'n compren dues.

    Pitjor és el tema avis, que se salten a la torera totes les teves decisions, per molt que quan tu eres un marrec fossin d'alló més estrictes.

    I el tema Barça, a mi no m'ha alienat pas i si es fes de l'Espanyol potser si que ajudaria a creixer la seva capacitat crítica, però no crec que calgui que de ben petit aprengui que la vida és una subirana merda. Per aixó només cal que el deixi entrar a l'Odisfera. Em faria molta gràcia que les primeres paraules que llegís fossin les de tan selecte grup.

    ResponElimina
  5. Amb un nus a la punta no hagués tingut pas aquests problemes...
    De tota manera stic d'acord amb vosté, els pares putejats sempre, encar que hi ha qui te crios com qui te una joguina a la que vesteix, alimenta i entafora amb els avis quan es cansa.

    ResponElimina
  6. Això de la procreació és un dels meus maldecaps. No pas perquè jo tingui prole, sinó perquè cada cop que una puta pareix, tinc més feina per anihilar l'espècie. I jo de petit recordo demanar coses útils, tipus un joc de ganivets, el Vademecum, cianur potàssic... la canalla d'ara fot cagar.

    ResponElimina
  7. Remitjo,
    Mercès. Potser quan en el futur retorni a aquest escrit, ja no li servirà perquè la situació serà diferent. De moment, tingui la tita en "dique seco" fins que s'aclareixi la situació.
    En tot cas, tampoc és el mateix ser el gerent d'una gran corporació que ser el gerent d'un lloc de venda ambulant, d'una casa de marfantes, o d'un kiosk de pipes, oi?

    CETINA,
    Perroflauta igual a NINI?

    Malsonia,
    de modes a les escoles sempre n'hi han hagut. Però quant abans la cosa s'acabava en quatre cromos, un parell de tiraxines fets amb ampolles de plàstic i globus, caniques, baldufes, i un grapat de soldadets de plàstic, ara la cosa ha canviat bastant. De totes maneres, pel que vostè explica em sembla que el seu "abans" és molt més modern que el meu "abans".

    Sr. Anthony S.
    D'entrada, deixi la dona tranquil·la, que després em tocarà a mí donar explicacions al quartelillo. Ja té raó ja, amb el que diu de que ja podiem anar esperant dels nostres pares el que voliem... i si insisties massa, clatellot al canto.
    L'assumpte de la iniciació a l'Odisfera, la deixarem per d'aquí uns quants anys.


    Srta Tiquis,
    el tema no és de nusos. Qualsevol pare / mare que té crios sense replantejar-se el que fa i el que vol dir això, és directament un fill de puta.
    La qüestió que vol atacar el senyor gerent és més profunda: la societat tant civilitzada en la que vivim mal educa, consenteix i aborrega a les nostres criatures

    Dr. Muerte,
    no pateixi, tard o d'hora, Muerte, tard o d'hora...

    ResponElimina
  8. Veig que vostè no escriu guions per a programes televisius destinats a fomentar els valors familiars.

    ResponElimina
  9. Plas, plas, plas. No, no estic hostiant a un nen; encara no en tinc cap a mà.

    ResponElimina
  10. Veient el panorama no és d'estranyar que cada cop hi hagi pares que prefereixen educar la canalla a casa, enlloc de dur-los a aquelles gàbies de gallines canceroses i drogades anomenades escoles i instituts.

    ResponElimina
  11. Recordo que quan era petit tenia sempre entrepà tant per esmorzar com per berenar. El gran "extra" era els caps de setmana i algun dimarts quan venien els avis, quan teníem alguna pasta. No recordo que abans hi hagués aquesta obsessió tan bèstia amb les marques com la que hi ha ara. És una autèntica bogeria. I, evidentment, sense l'Internet, ens passàvem moltes més estones jugant al carrer.
    Sobre els regals, el millor és veure com qualsevol joguina simple de tota la vida els hi encanta i al cap de res ja s'han cnasat de la gran novetat que havien demanat insistentment. I és que, al final, els nens seran sempre nens.

    ResponElimina