El senyor gerent ordena les lleixes

(...) Si sou aquí, vosaltres, és que també teniu càncers orgànics o càncers a l’ànima, tumors sentimentals, leucèmies amoroses i metàstasis socials que us devoren. (Pàg. 61)

Page, Martín. Com em vaig convertir en un estúpid

Barcelona:  La Campana, 2002

Hem de triar quan som massa joves, sense pràcticament gens d’informació, i després, cadascú fa la seva vida i l’hem d’aguantar tant sí com no. Tot plegat és depriment. Ens tanquem dins d’una capsa i en acabat ja no en podem sortir. (Pàg. 56)

Savage, Sam. El crit del peresós

Barcelona: Columna, 2009 

A les cançons de Bruce Springsteen, pots quedar-te i podrir-te, o fugir-ne i doldre-te’n. És correcte; al cap i a la fi, és un cantautor, i necessita opcions així de senzilles a les seves cançons. Però ningú no escriu mai sobre com es pot fugir i podrir-se: l’escapada pot començar malament, pots deixar el barri suburbial per anar a la ciutat i acabar de totes maneres amb una vida urbana igual de gris. Això és el que em va passar a mi; el que li passa a la majoria de gent. (Pàg. 116)
Hornby, Nick. Alta fidelitat 
Barcelona: Columna, 1995

Mirant-se’l feréstegament, el molt enginyós Odisseu li va dir: “Hoste, no has parlat d’una manera escaient i em sembles un poca-solta. És clar que els déus no concedeixen a tots els homes els dons amables de la bellesa, l’enteniment i l’eloqüència. Hi pot haver un home inferior pel que fa  a la presència, però la deïtat el corona amb la bellesa en l’ús de la paraula i tothom se’l mira complagut; ell parla amb seguretat i amb una modèstia suau com la mel, es distingeix entre els que s’apleguen al seu voltant i, si va per la ciutat, el contemplen com un déu. En canvi, un altre és semblant als immortals pel seu aspecte, però no el corona la gràcia de les paraules, com ara tu, que sobresurts en bellesa –ni una deïtat no t’hauria fet d’una altra manera-, però que ets un inepte pel que fa a la intel·ligència. (...)” (Pàg. 196)

Homer. L’Odissea.

Barcelona: La Magrana, 1998

Potser és divertit, envellir. Com més vell et fas, més records tens. I encara que el propietari dels records deixi d’existir, potser aquests continuen vius, flotant en l’aire, fonent-se en la pluja i penetrant la terra. Potser després de córrer per molts indrets es fiquen dins el cor d’algú altre. Potser són les entremaliadures dels records d’una altra persona allò que ens fa tenir la sensació d’haver estat ja en un cert lloc, tot i saber que és la primera vegada que hi anem. (Pàg. 136)

Yumoto, Kazumi. Els amics 
Barcelona: Cruilla, 1997