El senyor gerent passa llista

.

En aquest món tan atrafegat no passa dia que no consultem, participem, votem o directament creem una llista del què sigui.

De fet, pel senyor gerent, una llista no és més que una relació de fets, coses, persones o categories que, vulguin o no, reflecteix la nostra personalitat, els nostres vicis, les nostres fixacions i fins i tot les nostres frustracions més íntimes.

Escoltin bé: Una llista és l’evidència que la nostra ment és limitada, desmemoriada i manipulable al cent per cent; per tant, una llista no deixa de ser un recordatori de les nostres mancances. Aquí i a Lima.

Tenim així llistes de llibres bestsellers, tenim llibres de pel·lícules que hem de veure abans d’anar al calaix, tenim llistes dels millors i pitjors hotels i xiringuitos, llistes i llistats inacabables de jocs i aplicacions imprescindibles pels nostres trastos tecnològics, llistes de famosos....llistes i llistetes de restaurants, de jugadors de futbol, de la sel·lectivitat, de morosos, llistes de vacunes infal·libles, de números de telèfons empolsinats de xatis que (en algun moment al llarg del nostre viatge per aquest món) hem conegut i que ens resistim a llençar... (santa ingenuïtat!!!). Tenim Google, dalt del cel, i les Pàgines Grogues a l’infern.

Llistes de manaments sagrats fetes per déus de pacotilla. Decàlegs d’ètica i bons usos fets per les empreses. Llistats de punts programàtics de les (de)formacions polítiques.

Moltes d’aquestes llistes no deixen de ser una endinyada del GRAN HERMANO (que ens vigila i ens controla amb l’habilitat suficient per fer-nos creure que nosaltres decidim) i per tant, un argument de primera per afavorir el proselitisme comercial i fins i tot l’ideològic. Així, les llistes ens teledirigeixen, i ens eviten el pensar en altres opcions, altres possibilitats.

Llistes, llistes, llistes,.... També tenim les llistes particulars. Les que ens afecten directament a nosaltres: la nostra llista de la compra (cada cop més plena de capritxos), la nostra llista de la gent a qui cal fer una sessió de budú (cada cop més llarga), les nostres llistes de blogs (sovint responent a pretensions indeterminades), les nostres llistes de correus electrònics (que es desactualitzen totes soles les filles de puta), ...


Ara..., la que més crida l’atenció al senyor gerent és la llista de coses que qualsevol desgraciat s’enduria a una illa deserta.

Fent un ràpid vol acrobàtic sobre la Ret, el senyor gerent ha trobat moltes collonades però, en cap, repeteixo EN CAP llista, ha trobat un element indispensable en la nostra vida diària.
El senyor gerent té clar que aquest element que falta, caldria entaforar-lo sense cap mena de mirament a la maleta, abans fins i tot que la navalla de McGiver, el gabinet de John Rambo, la nina inflable amb costures (talla-ous) de plàstic, o la pilota de volley del sòmines de Tom Hanks.
El senyor gerent es refereix, al beneït aixugallavis, a l’aixugaulleres, al netejaculs ...al paper de cagar en definitiva.

Així és cabrons; el senyor gerent no ha vist cap llista on aquest beneït instrument d’higiene personal sigui enumerat. Què passa? Que la gent que vol anar a una illa deserta sofreix una estranya mutació i se’ls cicatritza el trau del cul? Que les palmeres i la sorra blanca actuen com a goma MILAN anal? Que les lleterades s’evaporen soles des de que mengem productes Hacendado?

Escoltin doncs el que els diu el senyor gerent ara i aquí. És aquest paper, el paper de cagar, la fibra natural més menystinguda per la humanitat, i paradoxalment, la que més problemes (merda) ens ha tret de sobre. La humilitat del paper de cagar només es comparable a la solitud de l’escuradents, a la tenacitat del fil dental, a l’abnegació de les compreses, a l’apatia de les bosses d’escombraries o a la desafecció de la papereta electoral.

El paper de cagar ens acompanya des de temps immemorials i no hem celebrat mai el seu reconeixement ni en aplecs sardanístics, ni en festes majors, ni en monuments calamitosos ubicats despietadament enmig de places públiques o àrees de serveis de l’autopista.

Ni tant sols la UNESCO ha triat cap dia de l’any com a dia oficial del paper de cagar.

Què seria de la humanitat sense aquest vell company?
Per aquesta desmemòria col·lectiva, caigui la vergonya sobre tots nosaltres.

Estiguin bonets.


Inventari: no és d’estranyar que el paper tingui problemes psicològics
.