El senyor gerent va al wàter

.

Que darrerament el senyor gerent pugui tenir una cagalera apocalíptica no hauria d'importar-los gaire a cap de vostès.
Ara bé, les derivades d'aquestes qüestions merdoses sí que ja els atenyen més directament.

Perquè, desenganyin-se, tothom sap que la intel·lectualitat, el raciocini i, en definitiva, la progressió humana, és filla del cagar, doncs és a la tassa del wàter on el cervell rendeix (sovint involuntàriament) al 100 %.

Feta aquesta introducció, i relacionant l'oportunitat (la cagalera) amb l'acció (el pensar), el senyor gerent els escup el fruït de les seves meditacions i molt em temo que els planteja la qüestió del segle, que dic del segle, la qüestió que ha portat de corcoll a la humanitat des que aquesta té ús de raó (vaja, potser si que no arriba ni al segle).

En tot cas la qüestió, del tot banal segons en quines circumstàncies, és: quin sentit té la vida?

Ja està, el senyor gerent, s’eixuga bé, tira la cadena i surt del cagadero.
Però, volguts mamons, quedin-se amb la cobla, i rumiïn una mica:

• Posin per exemple al Jordi Titola i la Maria Figarda. Matrimoni de 40 tacos acabats de fer. Amb fills menors de 8 anys. Tots dos treballen per compte aliena, en empleius acomodats, però no gaire del seu gust. Vida sexual avorrida i escassa. Ni una puta aventura extraconjugal. Quatre estalvis mal contats, i cremant la vida en un pis normalet, tirant a just, amargats pels veïns durant tot l'any excepte un parell o tres de setmanes que es permeten un turisme rural.
  Nivell cultural per sobre la mitja. Nivell físic preocupant. Preocupacions cíviques i ideològiques en els seus raonaments. Vacances les justes. Capritxos els ídems.
  En resum, viuen bé, van tirant, i estan a l'aguait de tot, com si d'unes formiguetes es tractés.


• Posin per exemple ara a l'Alvaro Lacoste Samaranch. Solter de 40 i pocs. Sense cap fill (que ell sàpiga). Té una feina supermegafashion que ti cagues en una multinacional que fot anuncis per la TV en praimtaim (pasta llarga, tu). Viu de lloguer en un àtic a la part alta de qualsevol ciutat de merda del pais, o si ho prefereixen, en una casa a quatre vents amb jardí i piscina, o en un puto dúplex de 350 m/quadrats, com vostès vulguin, escoltin. Vacances a tot drap. Coneix qualsevol país que vostés li puguin anomenar perquè hi ha passat temporades ja sigui per feina, ja sigui per estudis, ja sigui perseguint forats per enclotar. Capritxos? quan sigui i a l'hora que sigui. Folla quan troba algú que es deixa follar. A casa hi té 3 llibres, si és que la Guia Telefònica compta com a llibre. No vota, per no pensar.
  En resum, viu i ha viscut de puta mare, però sense ningú més...

Així les coses, quina vida té més sentit?

La dels dos pares sacrificats i gilipolles que lluiten per tirar endavant els seus xurumbels i que es fonen amb una rialla, amb una baba, o inclòs amb algun pet de la canalla, que es tenen un a l'altre encara que sigui menjant verdura per sempre més i esquivant les adversitats de la vida...
o la del yuppie-jasp que viu la seva vida al màxim, que arriba a totes les metes que es planteja, però que està sol, SOL com un mussol a la vida?

Dit d'una altra manera, quina és la vida que recordem quan tanquem els ulls, quan el cervell desconnecta davant una bateria d'anuncis a la TV, quan la sogra o la dona no para de garlar i el cap es queda en blanc, quan es foten el dit al nas, parats davant d’un semàfor: quina vida recorden vostés llavors? aquella que vivim dia a dia, o aquella que ens agradaria viure i que o no hem pogut o no ens hem atrevit a viure.? Vostès ho tenen clar?

Si cal, caguin,... caguin i meditin. Perquè en veritat els dic que meditar amb els pantalons per sota dels genolls allibera la creativitat. Pensar entre efluvis de merda provoca la connexió de la psique amb el cosmos. Donar-li a la bola en un espai tancat i petit, sovint només amb llum artificial i amb els malucs crispats, espavila el raciocini.

Caguin, volguts fills de puta, caguin (perdonin-me però per uns breus instants el senyor gerent s'ha sentit Gaspar Hernàndez).

Estiguin bonets i sobretot, eixuguint-se quan acabin.
.