El senyor gerent els desperta les neurones

.








Llegiu, pudrits, llegiu...






Per un home tan simple com jo, les coses sempre haurien de ser o blanques o negres; si no, no sé a quin costat m’he de posar.(Pàg. 107)

Sôseki, Natsume. Botxan
Barcelona: Proa, 1999

Triar pel·lícules per a algú altre és arriscat. En certa manera, resulta tan revelador com escriure-li una carta. Demostra com penses, quines coses et mouen, a vegades fins i tot com et penses que el món et veu a tu. De manera que quan recomanes eufòricament una pel·lícula a un amic, quan li dius “És brutal, t’encantarà”, resulta una experiència nauseabunda trobar-te’l l’endemà i que et digui, amb una cella alçada, “Això t’ha fet gràcia?”. (Pàg. 160)

Gilmour, David. Cineclub
Barcelona: Empuries, 2009



Le gustan las conquistas fáciles. Su mirada se pierde en un fino tobillo, en un escote que en verano deslumbra. Una mirada, una sonrisa un poco insistente y la joven presa sube a su descapotable. La lleva a cenar y carga su mirada de promesas. Inflamado al instante, imantado por un detalle, confunde el deseo con el amor, y muy pronto se marchita el hechizo del encuentro. (Pàg. 41)

Grimbert, Philippe. Un secreto
Barcelona: Tusquets, 2005



En sus ojos se advertía a veces un deseo irreprimible de participar en una conversación interesante, de unirse a un gripo de personas, pero un pensamiento de lo impedía: ¿no sería ir demasiado lejos? ¿No sentaría el precedente de una familiaridad excesiva? ¿No estaría socavando su propia autoridad? Como consecuencia de esas reflexiones, se mantenía siempre apartado, sumido en un impenetrable silencio, quebrado solo de vez en cuando por algún vago monosílabo, hasta que acabó haciéndose acreedor al título de persona más aburrida del mundo. (Pàg. 56)

Gógol, Nikolái. El capote
Madrid: Nórdica Libros, 2008



- Esto es la locura o es el infierno.

- No es ninguna de las dos cosas –contestó parsimoniosamente la voz de la esfera-, es el conocimiento; son las tres dimensiones: abrid los ojos de nuevo y procurad mirar firmemente. (Pàg. 100)
Abbot, Edwin A. Planilandia. Una novela de muchas dimensiones.
Palma: Olañeta, Editor, 1999



-(...) saps per què els europeus fan la guerra, maten i es maten? Per avorriment. Perquè no tenen ideals. Fan la guerra per salvar-se dels embolics, fan la guerra per escapar-se de la desesperació, fan la guerra per regenerar-se.
- Exageres. Europa viu en pau des de fa seixanta anys.
- Justament! S’han allunyat massa de la guerra: avui en dia els joves europeus estan a punt de suïcidar-se, els adolescents s’afanyen per trobar els mitjans per eliminar-se.
- No, han canviat. En aquest moment, estan més bé.
- Sí, estan més bé perquè hi ha el cinema, la televisió, que els donen cada dia la seva petita dosi d’horror: els cadàvers, la sang, els ferits evacuats, les explosions(...)
- Em sorprendria que trobessis un europeu convençut del retrat que esbosses d’ell.
- Naturalment! Els europeus no saben que són així. Per què? Perquè, per estudiar-se, han inventat un mirall que deforma: els intel·lectuals. Una cosa genial: el mirall que els dóna una altra imatge d’ells mateixos! El reflex que els permet de veure’s sense veure’s! Els europeus adoren els intel·lectuals, els ofereixen la glòria, la fortuna, la influència perdeu els creïn la impressió que no són pas com són, sinó tot el contrari: pacifistes, humanistes, fraternals, idealistes. (Pàg. 228)
Eric-Emmanuel Schmitt. Ulisses from Bagdag
Barcelona: Proa, 2009
.