Al senyor gerent ara no li ve de gust, gràcies.

Potser alguna vegada has trobat un llibre o autor que, sense saber-ne ni sentir-ne res abans, t’ha cridat l’atenció.

Potser no hi has pensat més fins que, al cap de dies, setmanes, potser mesos, comences a veure’l en les primeres posicions de les recomanacions, en les llistes dels més venuts, en les ressenyes de televisió i ràdio,…

Potser aquell dia, aquell enamorament sobtat que vas experimentar, es marceix; el llibre ja no t’interessa perquè, sense llegir-lo ja te n’has cansat.

L’altra dia, escoltant Icat FM, un locutor gris i avorrit llegia (no explicava) la llista de llibres de ficció més venuts. Va llegir quelcom com:

“...I al capdamunt de la llista trobem el darrer lliurament de Larsson, que complimenta la seva trilogia que s’ha mantingut inexplicablement durant tant de temps en les primeres posicions...”

Inexplicablement? Però si el Larsson i la seva trilogia són omnipresents gràcies a la campanya mediàtica que els principals puntals de la “cultureta” estan portant a terme des de fa mesos !!!. Perquè aquest locutor-llegidor (que no lector), s’estranya?.

Actuacions com aquesta, que en el fons proposen substituir la lectura, pel pur consum, igualen l’obra literària i l’esforç intel·lectual del seu creador a un article promocional, a un fast-food. Actuacions com aquesta, que canvíen la fruïció per la necessitat de... (de parlar sobre el mateix que la resta, de no quedar exclòs, d'estar a la última...) i exclouen qualsevol altre obra, tant o més vàlida que la que han triat, són actuacions que crec que no fan més que limitar (mitjançant el dubte que sembren), el dret del lector a poder enamorar-se de qualsevol obra.

I aquestes actuacions de “Gran Germà”, no només es donen en l’àmbit literari. La cultureta mediàtica i l’auge dels programes de tendències necessiten continguts per poder sobreviure en la seva lluita diària.

Per això, a tots ens ha d’agradar el rock de Bruce Springsteen, o el d’U2. Per això també, només tenim ulls pel Miquel Barceló i les seves cúpules, o només ens queda bé la samarreta del Barça o, al juny, no pensem en altra cosa que en anar al Sònar i per sopar... per sopar intentar esferificar el pa amb tomàquet, estil Ferran Adrià.

M'enteneu?. No vull treure mèrits a ningú. Segur que d’aquí tres o quatre anys, em vindrà molt de gust descobrir per voluntat propia a Larsson i en gaudiré, o potser escoltaré de nou Springsteen, o igual apreciaré millor a Barceló, però de veritat, ara no, gràcies. Els tinc avorrits. Me'ls han fet avorrir.