Es evident que la tecnologia permet el progrés i el desenvolupament de l’espècie humana, aconseguint t
robar mil i una formes de destrucció del nostre món. Però on realment el progrés és demostra força emprenyador és en els petits inconvenients que aquest crea a petita escala, en qualsevol moment dels nostres fotuts quatre dies de vida que tenim.I si no, que li preguntin al senyor gerent, que a l’hora de la becaineta, i per culpa de la fotuda calor d’aquests dies, s’ha trobat estirat al sofà, amb un comandament a distància a cada mà (TV i DVD per veure una pel·li), un altre sobre la seva panxota (aire condicionat per no suar veient la pel·li), i encara un altre tirat per allà mateix, a punt de caure sobre les seves pantufles (el de l’equip de música per sentir la peli amb estèreo que t’hi cagues).
L’home, en un moment de lucidesa, ha pres consciència de la situació i s’ha plantejat el perquè de tants apèndix artificials...per veure una puta pel·li a la tele.
Fa un repàs de tots els mandus que té a casa i els ordena per ús que en fa:
- cada dia i imprescindibles (que no li prenguin): Tele i porta del parking
- gairabé cada dia (també imprescindibles i pobre de qui els toqui): DVD i disc dur multimedia
- per temporades (i força imprescindible en onades caloroses): aire condicionat
- a ratos (no l’ha acabat d’entendre mai): equip de música
- mai (perque serveixen?): pc portàtil, càmera video i targeta sintonitzadora TV del PC
El senyor gerent també els ordena per nivell de dificultat (en proporció directa a la quantitat de putos botons que té cada mandu de merda):
- fàcil: mandu porta garatge
- difícil: tota la resta.
Aquí, el senyor gerent no pot deixar d’evocar la figura maternal dels fututs dissenyadors d’electrodomèstics i de la seva puta mania de complicar-ho tot en excés.
Perque el senyor gerent ho té clar... un mando ha de servir per obrir i tancar l’aparell en qüestió i per augmentar o disminuir els programes o els canals. I per això, només calen, tirant llarg, 4 o 5 botonets, (i si li foten de colors diferents, millor). I punto, hòstia.
Per què hi foten tants botons? (nota bene: aquí també cal dir que el senyor gerent mai es llegeix les instruccions dels aparells electrodomèstics que té a casa)
-> i la puta pila que s’acaba quant menys t’ho esperes?
-> i si el puto mandu cau a terra i s’esconya?
-> i si el fotut mandu fa interferències amb un altre equip?
-> i si us futeu els mandus de més de cinc botons pel cul????
Perquè un mandu, senyors, no és només un artefacte tecnològic fet amb el cul, no, no... no s’equivoquin. El mandu té una faceta més antropològica. Un mandu és per manar. Qui té el mandu guanya i estableix l’ordre de com han d’anar les coses entre les 9 i les 12 del vespre. El mandu és la pedra base sobre la que es sustenta l’ordre jeràrquic familiar durant aquestes hores d’alegre convivència familiar.
D’altra banda, i com que el senyor gerent ja està completament submergit en la cultura mandumediàtica, vol proposar nous mandus:
- un mandu pel caixer automàtic, i que el botó verd sigui per treure calerons sense la targeta amb tecnologia by the face
- un mandu per la nevera, per trobar-se la canyeta de cervesa al punt, només obrir-ne la porta, amb sistema porqueyolovalgo
El senyor gerent també els ordena per nivell de dificultat (en proporció directa a la quantitat de putos botons que té cada mandu de merda):
- fàcil: mandu porta garatge
- difícil: tota la resta.
Aquí, el senyor gerent no pot deixar d’evocar la figura maternal dels fututs dissenyadors d’electrodomèstics i de la seva puta mania de complicar-ho tot en excés.
Perque el senyor gerent ho té clar... un mando ha de servir per obrir i tancar l’aparell en qüestió i per augmentar o disminuir els programes o els canals. I per això, només calen, tirant llarg, 4 o 5 botonets, (i si li foten de colors diferents, millor). I punto, hòstia.
Per què hi foten tants botons? (nota bene: aquí també cal dir que el senyor gerent mai es llegeix les instruccions dels aparells electrodomèstics que té a casa)
-> i la puta pila que s’acaba quant menys t’ho esperes?
-> i si el puto mandu cau a terra i s’esconya?
-> i si el fotut mandu fa interferències amb un altre equip?
-> i si us futeu els mandus de més de cinc botons pel cul????
Perquè un mandu, senyors, no és només un artefacte tecnològic fet amb el cul, no, no... no s’equivoquin. El mandu té una faceta més antropològica. Un mandu és per manar. Qui té el mandu guanya i estableix l’ordre de com han d’anar les coses entre les 9 i les 12 del vespre. El mandu és la pedra base sobre la que es sustenta l’ordre jeràrquic familiar durant aquestes hores d’alegre convivència familiar.
D’altra banda, i com que el senyor gerent ja està completament submergit en la cultura mandumediàtica, vol proposar nous mandus:
- un mandu pel caixer automàtic, i que el botó verd sigui per treure calerons sense la targeta amb tecnologia by the face
- un mandu per la nevera, per trobar-se la canyeta de cervesa al punt, només obrir-ne la porta, amb sistema porqueyolovalgo
- un mandu pels peatges, amb tecnologia quepaguisaputamare
- un mandu baixa-calces ( i totes les seves variants) tampoc cal dir res més.
- un mandu baixa-calces ( i totes les seves variants) tampoc cal dir res més.
Bona tarda.
P.D. Per cert, el senyor gerent no s’ha oblidat de proposar el mandu més important. El que passa és que ja està inventat... el del WC
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada