El senyor gerent felicita a la industria xinesa

Benvolguts i mai prou valorats odiats,

El senyor gerent els distreu de la calor amb una nova glosa... mirin, hasta per passar el ratu. 

Si aquests dies han anat a comprar peix (la única manera en que alguns tenen ocasió d'entrar en contacte amb la premsa) i es fixen amb el paper de diari amb els que la peixatera embolica lluços, castanyoles i maires, hauran  pogut veure entre babes i vísceres varies que un fantasma recorre Espanya: el fantasma de la bandera espanyola.

Així és volguts fills de puta. Finalment ha arribat el moment que 

els líders polítics espanyols tant han esperat, previst i programat.

Perquè vist el desert programàtic dels partits espanyols i constatada la seva poca voluntat de fer avançar un país amb el fre de mà posat (ideològica, econòmica i socialment), ha arribat el moment de fer sortir de l’armari les banderes de la gran pàtria, i airejar-les (sí, les mateixes que uns alegres ciutadans enarboraven massivament a les manifestacions anti-abortistes al Paseo de la Castellana, fa pocs anys). 

I pensin que quan el senyor gerent es refereix a gran pàtria només es refereix a les mides del drap, per que aquesta pàtria imposada i artificial, ni es gran, ni és generosa, ni és atractiva.

El senyor gerent s'olora, flaira, (s'imagina en definitiva) que estem a l'inici d'una carrera d’icones on els únics que sortiran guanyant seran els que es dediquen a fabricar les banderes (Xina) i a comercialitzar-les (xinos).

Per quan comencin a caure xusus de punta...

Si els socialistes utilitzen una bandera monstruosament 

gran, és de suposar que Ciutadans, que mai s'han amagat de la combinatòria rojigualda en tots els seus panfletos i propaganda, en faran servir una de més gran i més brillant?.
I allavontes que quedarà pel PP? Incrementar exponencialment el seu patriotisme tèxtil, aquell mateix patriotisme que a la vegada és inversament proporcional a la seva caradura i podrimenta moral? Es possible que ja estiguin encarregant plantilles de braus (toros) amb els collons ben grans i acolorits amb l'ensenya nacional? O avançats per la dreta per tothom, el que faran serà intentar convocar una "E" gegant o, pitjor encara, un "Ñ" immensa que es vegi pel Guguel Erz? 

Els de Podemos, d’altra banda, ja han renunciat a competir en aquesta carrera de símbols. Al menys, utilitzant aquests colors. Però el senyor gerent sospita que tard o d’hora cauran en el parany i no els quedarà cap altre remei que, alçar la bandera procurant marcar també el màxim de paquet (patriòtic) possible, això si, la gama cromàtica serà republicana. 

Que no?... Temps al temps.

Mentrestant, la senyera que el senyor gerent té penjada al balcó segueix onejant al seu ritme. Algunes vegades vibrant, altres vegades flàccidament, però cada cop més desfilagarsada. 

I recordin, vagin ben protegits i sempre pel costat de l'ombra...

Estiguin bonets.

El senyor gerent denuncia el terrorisme de baixa intensitat

Benvolguts odiats,

Quan el senyor gerent era petit, les mares es vestien de mares, les iaies de iaies i les nenes de nenes.

Quan el senyor gerent encara no tenia pels a la tita aquesta taxonomia femenina era molt clara i

evident. Els pocs lectors que queden en aquest bloc (poca feina), i que comparteixin l’edat del senyor gerent (candidats a la demència senil), convindran amb ell que gràcies a la indumentària femenina la jerarquia social es mantenia constant i les feromones sabien a què atenir-se (més o menys és clar).

Les nenes vestien, o bé faldilles plisades, o bé pantalons balders de pinces o de pota d'elefant. Com a molt, texans Lois, Caster o Alton. També pantalons de pana, que ho aguantaven tot i si nó, s’apedaçaven. Les mares, faldilles i bruses amb estampats piscodèlics o vestits fins a sota els genolls (namés les mares “modernes” i de “possibles” portaven pantalons també pota d'elefant) I les iaies, ai les iaies... fossin xals, rebeques, o vestits...fos el que fos que portessin, tot era fosc, negre... sinistre.

I entre nena i mare? Sàpiguen volguts fills de puta que llavors poc existia una figura entre nena i mare. Sigui perquè tothom es casava més aviat, sigui perquè la moda era nul·la per a les possibilitats econòmiques de les capes socials més modestes; o perquè a l’escola s’hi portava bata (si o si) i després de l’escola es començava a treballar (també amb bata); o potser pel paper secundari del rol femení, ... sigui per tot plegat, doncs, generalment les fèmines esfilagarsaven la joventut durant un breu període de temps. Semblava com si la societat obligués a la joventut a ocultar-se i a ocultar el seu cos al mateix temps.

Ja ho veuen... temps grisos, temps caducs.

Ara però, tot el contrari. La laxitud social campa al seu aire arreu. 

Tant és ensenyar el genoll com ensenyar les calces. El gust (el que abans s’entenia per una tria personal que finalitzava en una confecció artesanal i cuidada –aiii... aquella tieta modista...-) s’ha extingit en pro de tendències amb data de caducitat, peces vintage o retro (quina hipocresia, oi?) o directament per moda i estilisme quillo, tot plegat, fruit de la lògica d'industrialització-massificació-banalització del sector moda, i de la deserció massiva de l'autoestima (tant homes com dones), de la pèrdua de criteri propi, i de renegar del "jo sóc" enfront el "nosaltres pertanyem a". 

Tot plegat símptomes d'una alienació mental galopant i generalitzada.No els sembla?

Amb tot, aquest no és el problema. Si pel carrer volem semblar tots clons, doncs endavant... El problema principal pel senyor gerent és que amb la pèrdua de la innocència també s’ha perdut la vergonya i el més greu, algunes semblen que hagin perdut l’oremus. 

 Si una nena vol portar shorts o malles cameltoe, o minitops tapa mugrons per sortir a berenar amb les amigues (i els pares li aplaudeixen) doncs mirin... el senyor gerent pensa que ja s’ho faran, quan la nena torni a casa amb un bombo.

 Ara bé, que les seves mares en un atac de gelosia, en un intent d’intentar deturar el temps, vivint enganyades pel sistema en una eterna adultescència es vulguin vestir com les seves filles.... això ja clama als cels i demanada un tractament de napalm urgent. Perquè es comença per aquí i s’acaba amb la reconstrucció de l'himen als 48 anys.

Amb aquesta arrojada és possible que alguns de vostès pensin que el senyor gerent peca de conservador, o de retrògrad i de reaccionari. No s’ho pensin pas. La màxima sagrada del senyor gerent és que cada u foti el que li roti, sempre i quan sigui conscient de les conseqüències dels seus actes.


El que li sap greu al senyor gerent, gran esteta ell, és el deteriorament visual del paisatge del país. El continuat atemptat visual  i el terrorisme estètic corprenidor que ens assalten a qualsevol lloc i a qualsevol hora....

Estiguin bonets i, alerta!!!  Guardi'n sempre la darrera bala per a vostès!!!.

El senyor gerent veu miratges

Benvolguts fills de puta,

En una societat en la que es posa més en valor l’artifici, l’aparença i l’engany que no pas la sinceritat, no ens hauria d’estranyar trobar falsetats i mentides per tot arreu: així avui el senyor gerent els podria tornar a parlar de pits que no són pits sinó plecs de silicones variades; cares que no són cares, sinó poesies (dolentes) de col·lagen; programes informàtics que no són versions finals, sinó demos funcionals; màquines de retratar amb multituds de botons (metàfora de l'expertice) però tant automatitzades que només cal que en pitgem un per fer l'afoto; succedanis químics que no són medicaments però que (diuen) ens donen energies al llit i fora del llit; llibres que no són llibres sinó manuals d’autoajuda; i diades festives al voltant de la cultura que responen més a una voluntat de mercantilitzar (empresa) i canonitzar la tradició (les institucions) que no pas a una celebració veraç i secular de la gent.

Que vivim en un matrix de merda, doncs, no és cap novetat. La nostra és una societat on malauradament és a l’ordre del dia atorgar-li a l’anècdota la  qualitat de categoria.

Això, odiats, això és el que tenim: fum i miratges.

Però no. Avui el senyor gerent només els vol parlar de quelcom tant mundà com puguin ser dos dels aliments bàsics que  acostumem a comprar més sovint.

EL PUTO PA
La pregunta és molt clara, podrits. Quan fa que no mullen calces tastant un pa autèntic, amb una massa ben fermentada amb tranquil·litat i amb totes les hores que pertoquen, cuinat en un forn d’obra amb carbó vegetal? Potser ocasionalment, però segurament que a diari, fa molt de temps que no ho fan. I saben per què? Perquè ara el que tenim són aquests forns i fornets que qualsevol (sense cap mena de coneixement en la professió) pot posar en marxa i que proliferen per les nostres places i carrers.
Sovint, uns apel·lant al gust i altres a la tradició, es vesteixen amb un embolcall franquiciat que no arriba ni a símil d'una rusticitat mal entesa i mal executada (una al·legoria o directament un miratge que nosaltres, més feliços que un gínjol, ens empassem sense demanar més) i no ens ofereixen altra cosa que productes provinents de panificadores industrials (merdes congelades, malcuites al moment) o en alguns casos, pans un pèl més gustosos o més exòtics però, malgrat tot, originats en un procés igualment industrial.

Collons, defineixin forn de pa, hòstia puta!!!. Oi que un forn de pa hauria de ser un establiment amb un obrador, unes lleixes i un mostrador on es venguessin panets, barres, xuscos, llonguets, rodons de mig o de quilo, panets de viena, pa de Valls, pa d'espelta,... . Un lloc ple d’engrunes i on només entrar quedéssim sadollats per l’aroma del pa cuit i ens caigués la coixinera del pa de les mans?
Oi que un forn de pa no hauria de ser un negoci asèptic amb taules i cadires, cocacoles, tallats, menjar precuinat (on fins fa relativament poc, es deixava fumar i tot), cambreres i un munt de bosses de plàstic? Millor anar a comprar el pa a la benzinera... al menys saps la merda que et menjaràs.

Doncs això, odiats, això és el que ens perdem..

FRUITA BRILLANT ALIENÍGENA 

Aprofitin mestresses, que avui  la tinc ben maca!!!

Saben que el senyor gerent ha acabat posant-se les ulleres de sol cada cop que entra a la fruiteria?
La culpa la té la parafina que des de fa anys els distribuïdors vessen sobre la fruita (un cop fet el triatge per calibres). On s'és vist que taronges, pomes, mandarines, peres, prunes i llimones hagin de passar per una polidora i després per un càsting d’imatge? Volen dir que no en foten (fotem) un gra massa?.


Ara resulta que tenim fruites perfectes a nivell estètic però que un cop les queixales, no tenen gust de res (en el millor dels casos) o són eixutes com una compresa de nit.  Diuen que això és culpa dels consumidors, que amb el pas dels anys han anat deixant de banda les fruites amb formes abonyegades (les formes naturals) i que es decanten a triar les formes regulars i les textures més brillants (algú ha parlat abans de miratges?) . Cony, quan un té un llimoner o un taronger que et carda un fruit descomunal (lleig, si, però olorós, sucós, i carnós) que s’aparti la parafina cosmètica amb què tracten els aliments. Quan un té una prunera o un cirerer amb els fruits ben picotejats per pardals i orenetes, que s’enduguin a l’avern la fruita maquillada.

Doncs això, malparits, això és el que ens deixem perdre.

La lògica empresarial ens ha portat a aquest erm qualitatiu i gustatiu.
... A una societat en la què ens mentim constantment omplint-nos la boca d’"estrelles michelin", de Ferrans Adrià i resta d'acòlits, de l’oli del poble que és boníssim o del vi que ens ven aquell veí o company de feina que puja i baixa de Tarragona cada cap de setmana (però que realment no sabem d'on surt).
... A uns supermercats i botigues de comestibles amb un inventari de productes uniformats i
insulsos, al límit de la seva correcta conservació i també de la seva idònia maduració...

I no es pensin, la trampa està parada i ben parada. Quan de tant en tant ens fotem un cop de cap i patim de 2 segons de lucidesa en  el transcurs dels quals intuïm el què realment mengem,, ens aboquem feliços a les botigues de queviures de renom i anomenada, que ritzan el riç ens fan comprar productes gourmet que no necessitem ni sabem apreciar de forma correcta. 

I podríem seguir, parlant de l’enaltiment de productes no nostrats, importats d’altres tradicions i cultures. De menjar meló o préssecs en ple Nadal, o fresons a la tardor; de la química que tots ens mengem barrejada amb fruita i verdura,...

Però no pateixin. Avui toca que es gastin els quartos amb llibres. 

Estiguin bonets i no llegeixen més de quatre pàgines al dia. Segurament és perjudicial per a la seva salut. 

El senyor gerent els posa en quarantena

Benvolguts odiats,

La psique humana és borde i estúpida. Sutnormal i confosa; enigmàtica i perillosa. I no passa dia que hom no pugui demostrar que això és així; que són faves comptades.

És una desgracia que un nano criat a la nostra societat entri en un col·legi i s'enfronti a ganivetades amb els seus mestres i companys d’estudis. Sí que ho és. I ens esgarrifa molt i, segurament, ens fa posar els pèls com escàrpies pels paral·lelismes que conscient o inconscientment en fem amb el nostre dia a dia. 

És una catàstrofe que, dies abans, més de 700 desgraciats (i no és un insult, ans la pura descripció de la seva condició econòmica, social, mèdica, cultural i política) s’ofeguin (eufemisme?) enmig d’un mar que banya les nostres platges i que a més a més ha estat bressol i punt de trobada de grans civilitzacions durant milers d’anys.

I encara uns quants dies més abans és insà que la intolerància religiosa i la ignorància innata d'una colla de galifardeus totalitaris provoca matança rera matança, degollament rera degollament, en nom d'un ordre malentès, interpretat segurament d'una forma esbiaixada i extremista, entre una part de la societat musulmana col·lapsada econòmica i políticament i segurament, també culturalment.

Entre una cosa i l'altra, un sonat estavella un avió perquè sí. Perquè li demanava el cos, i amb ell s'emporta més d'un centenar de persones a l'altre barri, mentre l'empresa per la que treballava xiula dissimuladament. 

Hase falta disir na más? 

Escoltin fills de puta,... no arriben a la mateixa conclusió a la què ha arribat el senyor gerent?
No creuen que estem tots una mica malalts?.
I que, al moment,  aquesta malaltia ens narcotitza?
Permetin al senyor gerent anomenar aquesta malaltia com el Síndrome de la Societat Accidental, (per Occidental). Saben quin és el virus que la inocula? La Hipocresia.... i no, no cal que demanin remeis, perquè no existeixen medicaments que la puguin evitar  o que la pal·liïn. . Vostès, amb major o menor grau, també estan infestats. 


Al loro podrits.




Ara, poden seguir jugant amb els seus mòbils de darrera generació. Estiguin
bonets.