23.4.15

El senyor gerent veu miratges


Benvolguts fills de puta,

En una societat en la que es posa més en valor l’artifici, l’aparença i l’engany que no pas la sinceritat, no ens hauria d’estranyar trobar falsetats i mentides per tot arreu: així avui el senyor gerent els podria tornar a parlar de pits que no són pits sinó plecs de silicones variades; cares que no són cares, sinó poesies (dolentes) de col·lagen; programes informàtics que no són versions finals, sinó demos funcionals; màquines de retratar amb multituds de botons (metàfora de l'expertice) però tant automatitzades que només cal que en pitgem un per fer l'afoto; succedanis químics que no són medicaments però que (diuen) ens donen energies al llit i fora del llit; llibres que no són llibres sinó manuals d’autoajuda; i diades festives al voltant de la cultura que responen més a una voluntat de mercantilitzar (empresa) i canonitzar la tradició (les institucions) que no pas a una celebració veraç i secular de la gent.

Que vivim en un matrix de merda, doncs, no és cap novetat. La nostra és una societat on malauradament és a l’ordre del dia atorgar-li a l’anècdota la  qualitat de categoria.


Això, odiats, això és el que tenim: fum i miratges.


Però no. Avui el senyor gerent només els vol parlar de quelcom tant mundà com puguin ser dos dels aliments bàsics que  acostumem a comprar més sovint.

EL PUTO PA
La pregunta és molt clara, podrits. Quan fa que no mullen calces tastant un pa autèntic, amb una massa ben fermentada amb tranquil·litat i amb totes les hores que pertoquen, cuinat en un forn d’obra amb carbó vegetal? Potser ocasionalment, però segurament que a diari, fa molt de temps que no ho fan. I saben per què? Perquè ara el que tenim són aquests forns i fornets que qualsevol (sense cap mena de coneixement en la professió) pot posar en marxa i que proliferen per les nostres places i carrers.
Sovint, uns apel·lant al gust i altres a la tradició, es vesteixen amb un embolcall franquiciat que no arriba ni a símil d'una rusticitat mal entesa i mal executada (una al·legoria o directament un miratge que nosaltres, més feliços que un gínjol, ens empassem sense demanar més) i no ens ofereixen altra cosa que productes provinents de panificadores industrials (merdes congelades, malcuites al moment) o en alguns casos, pans un pèl més gustosos o més exòtics però, malgrat tot, originats en un procés igualment industrial.

Resultat d'imatges de pan panificadora industrial


Collons, defineixin forn de pa, hòstia puta!!!. Oi que un forn de pa hauria de ser un establiment amb un obrador, unes lleixes i un mostrador on es venguessin panets, barres, xuscos, llonguets, rodons de mig o de quilo, panets de viena, pa de Valls, pa d'espelta,... . Un lloc ple d’engrunes i on només entrar quedéssim sadollats per l’aroma del pa cuit i ens caigués la coixinera del pa de les mans?
Oi que un forn de pa no hauria de ser un negoci asèptic amb taules i cadires, cocacoles, tallats, menjar precuinat (on fins fa relativament poc, es deixava fumar i tot), cambreres i un munt de bosses de plàstic? Millor anar a comprar el pa a la benzinera... al menys saps la merda que et menjaràs.

Doncs això, odiats, això és el que ens perdem..


FRUITA BRILLANT ALIENÍGENA 
Resultat d'imatges de naked on fruit
Aprofitin mestresses, que avui  la tinc ben maca!!!
Saben que el senyor gerent ha acabat posant-se les ulleres de sol cada cop que entra a la fruiteria?
La culpa la té la parafina que des de fa anys els distribuïdors vessen sobre la fruita (un cop fet el triatge per calibres). On s'és vist que taronges, pomes, mandarines, peres, prunes i llimones hagin de passar per una polidora i després per un càsting d’imatge? Volen dir que no en foten (fotem) un gra massa?.


Ara resulta que tenim fruites perfectes a nivell estètic però que un cop les queixales, no tenen gust de res (en el millor dels casos) o són eixutes com una compresa de nit.  Diuen que això és culpa dels consumidors, que amb el pas dels anys han anat deixant de banda les fruites amb formes abonyegades (les formes naturals) i que es decanten a triar les formes regulars i les textures més brillants (algú ha parlat abans de miratges?) . Cony, quan un té un llimoner o un taronger que et carda un fruit descomunal (lleig, si, però olorós, sucós, i carnós) que s’aparti la parafina cosmètica amb què tracten els aliments. Quan un té una prunera o un cirerer amb els fruits ben picotejats per pardals i orenetes, que s’enduguin a l’avern la fruita maquillada.


Doncs això, malparits, això és el que ens deixem perdre.


La lògica empresarial ens ha portat a aquest erm qualitatiu i gustatiu.
... A una societat en la què ens mentim constantment omplint-nos la boca d’"estrelles michelin", de Ferrans Adrià i resta d'acòlits, de l’oli del poble que és boníssim o del vi que ens ven aquell veí o company de feina que puja i baixa de Tarragona cada cap de setmana (però que realment no sabem d'on surt).
... A uns supermercats i botigues de comestibles amb un inventari de productes uniformats i
insulsos, al límit de la seva correcta conservació i també de la seva idònia maduració...

I no es pensin, la trampa està parada i ben parada. Quan de tant en tant ens fotem un cop de cap i patim de 2 segons de lucidesa en  el transcurs dels quals intuïm el què realment mengem,, ens aboquem feliços a les botigues de queviures de renom i anomenada, que ritzan el riç ens fan comprar productes gourmet que no necessitem ni sabem apreciar de forma correcta. 

I podríem seguir, parlant de l’enaltiment de productes no nostrats, importats d’altres tradicions i cultures. De menjar meló o préssecs en ple Nadal, o fresons a la tardor; de la química que tots ens mengem barrejada amb fruita i verdura,...

Però no pateixin. Avui toca que es gastin els quartos amb llibres. 

Estiguin bonets i no llegeixen més de quatre pàgines al dia. Segurament és perjudicial per a la seva salut. 

Cap comentari:

Publica un comentari