El senyor gerent fa memòria (CARA B)

Volguts odiats,

Benvinguts a un nou capítol de la lamentable joventut del senyor gerent. Si van llegir l'anterior arrojada, enhorabona. Si s'acaben aquesta, ja tindran el callo fet i seran dignes d'un monument com el del fake-aeroport de Castelló.

Recordaran que dies enrere van deixar al jove senyor gerent a les portes d'una efemèride: l'inici de les seves vivències a l'institut. En aquesta etapa, evidentment, la música s'endureix, ja sigui per la nova realitat social en la que el senyor gerent es capbussa, ja sigui per la bulliciosa grip adolescent (a.k.a l'edat del ka-ka-ka-pavo).

En tot cas, les melodies repetitives dels hits parades de l'època es van difuminant poc a poc, davant les llargues composicions del rock sinfònic, que en un primer moment abraça el nostre heroi, però que, més que una meta, defineixen una pasarel·la cap a la cara més dura, conceptual i simplista de la música. Sí fills de puta, sí. El senyor gerent es refereix al punk i al rock radikal d’una banda, i més tard a punt de deixar l’institut, al trash metal per l’altra.

O el que és el mateix: començar amb vomitades d'acords desballestats en composicions breus, curtes i contundents com una escopinada sense futur, i acabar amb peces més o menys llargues, trufades de riffs de guitarra pesats (pessadissims) amb una base ritmica contundent i potentíssima acompanyant veus ferrogulloses i indesxifrables.

I mentrestant, a l’habitació del senyor gerent, talment una primavera que substitueix un hivern, cauen els pòsters de futbolistes i marques de cotxes i motos, i comencen a aparèixer proclames anarquistes, els dibuixos de l’Azagra i fotografies de grups amb acolorides crestes i xinxetes a la jeca (primer) o llargues i espesses cabelleres i tatuatges barrocs  (després)... i tot, acompanyat sempre per les simpàtiques instantànies d'unes quantes meuques del moment.

Així, gent com The Exploited, Peter and the Test Tube, Black Flag, G.B.H.,The Cockney Rejects, UK Subs, D.R.I.... passen a formar part del rosari diari devocionat pel senyor gerent, sense deixar de banda els grups nacionals, més o menys propers geogràficament. D’aquí: Ostia Puta, Odi Social, Decibelios, ... d’allà: La Polla Records, Eskorbuto, Cicatriz, Kortatu, M.C.D., Ilegales, Sinistro Total ...

Però... tota la música s’endureix? NO!. Encara existeix un petit llogarret en el cervell del jove senyor gerent que, resistent a les hordes peludes i estridents, i orfe del hard-bop jazzistic, encara demana un moment de pausa, de calma i equilibri. Diumenges al migdia, havent dinat, el senyor gerent adolescent s’estirava al seu llit a fer la becaineta tot escoltant Radio Club 25, en un dels pocs moments en que la programació d’aquesta desapareguda emissora, li brindava perles per les seves orelles. Així, gracies a un programa de cuyo nombre el señor gerente no puede acordarse, el rock simfònic, progressiu i instrumental l’anava nodrint de les vitamines que el rock dur i pesat o el punk histriònic no li proporcionava. Pink Floyd, Yes, King Crimson, Genesis (amb Peter Gabriel), Rush,...

Però hi havien més factors en la deriva musical del senyor gerent.  Les noves amistats també forcen la situació. El senyor gerent coneix a l'institut un paio lleig i desgarbat, amb unes ulleres de cul de garrafa, discret i sempre en segona línia, amb el que tanca una amistat que va i bé fins als dies actuals i que és el principal portador del virus de rebeldia que contamina innocentment també al senyor gerent. Alguns de vostès potser el llegeixen. El molt fill de puta és un onanista nat.

Nous companys de classe aporten també coses noves al senyor gerent. La bata escolar deixa lloc a caçadores de cuir negre, en alguns casos amb proclames estridents pintades amb tippex blanc i amb punxes decorant colls i espatlles. Els mocasins es deixen de banda en favor de la bota militar o les bambes esparracades. Camises de vestir i pullovers queden enrere davant samarretes negres, camises de feina i jerseis. La gent es pentina poc. Uns, per moltes grenyes, altres per anar molt rapats, altres per anar amb crestes més o menys afortunades... tot aquest atrezzo (compartit per milers de teenagers granelluts per tot el planeta amb més o menys fortuna), més tard, en el moment de fotre's un cop de cap contra una branca, algún cervell nordamericà se'l va fer seu i el va batejar com a moda grunge. Retrassats dels collons !!

Era això, o era disfressar-se amb nikes, privates i pantalons closed. I el pressupost familiar no arribava per aquestes martingales, ... per tant botes de la mili del germà gran, texans de mercadillo i jerseis i camises més o menys aprofitats de la resta dels homes de la família. La necessitat, en aquest cas, va crear la virtut. Gràcies Déu de l’Odit.

Però en un temps de descoberta i d'inseguretats, les neures d’un provoquen la revolució i devoció de la resta. Així, de la nit al dia, musicalment el grup Marillion passa de ser un perfecte desconegut, a un grip que afecta a tots de Pasqua a Rams, i políticament, el senyor gerent i amistats, freqüenten el món independentista assistint a un grapat d'assemblees vanes, de xerrades sense cap objectiu concret i de reunions  d'espardenya que avui en dia farien enriolar a qualsevol. Aquests dies, el senyor gerent també s'aficiona a la ràdio. Així, a banda d'escoltar Radio 3 de tant en tant (en general, els locutors d'aquesta emissora, sovint cansaven al senyor gerent)  un dia li recomanen La Taverna del Llop de Ràdio 4, i a partir de llavors, el senyor gerent s'enamora de la veu de la conductora del pugrama, la Carola Pujol.

Durant l’època de l’institut el senyor gerent intenta fer seva la proclama eterna del rock: sexe, drogues i rock’n’roll.... encara que amb resultats desiguals.

• Tema rock’n’roll: acompliment absolut: consum i acumulació massiva de discografia i primeres vivències en viu en concerts locals molt tumultuosos i sovint amb aroma de maria.
• Tema drogues: bàsicament alcohol i tabac negre. Tancs i tancs de cerveses consumides pels diferents garitos acompanyats de Ducados o de Celtas.
• Tema sexe: ejem... zero absolut !!!. El senyor gerent i la seva banda, intenten posar en pràctica diverses estratègies però sempre amb fracàs total. Una de les estratègies per mullar el ganxito, passava per, en èpoques de calor, colar-se (literalment) un parell de nits en càmpings de Blanes, i anar a la "mega" – "fantabulosa" discoteca El Cortijo, pou de perdició de nenes estrangeres amb ganes de perdre la virginitat a ritme de Madonna, Snap!, Modern Talking, Sandra, Laura Branigan, Nik Kershaw, OMD, Spandau Ballet... Sí, cal reconèixer-ho: una taca en l’expedient radikal del senyor gerent, però com deia aquell gran sabi anomenat Maquiavel, els objectius justificaven els mitjans. Bé, els haurien justificat si s'haguessin aconseguit, perquè, les molt males putes, ens veien i fotien el camp cagant llets.

Sí, senyors, sí... sexe, drogues i rock’n’roll,... el senyor gerent ja està a punt per tastar la cara fosca del rock... vici, violència, il·legalitat i delinqüència (bé,...err,....ejem... per ser francs: gamberrisme, pilleria i un parell de rebregades i empentes).

Doncs això, aquí tenen un inventari de les animalades del senyor gerent mossu :

Mercat negre de cintes piratejades, el senyor gerent es va comprar als tuguris de la Barceloneta,un casset de doble platina de marca CONY, (si, han llegit bé: CONY) amb el que la duplicació de cintes agafava velocitats estel·lars i on el senyor gerent va entendre el concepte econòmic de "cooperativa"; parets pintades amb pots d’spray decoraven els circuïts urbans habituals de la Senyor Gerent's Gang, i els rotuladors de punta gruixuda treien la pols als vàters més infectes dels bars que habitàvem als vespres; reiterats hurts de cassetes en grans superfícies (fuck the capital!); puntuals brots de testosterona i violència als wc de l’institut, escenari de cops, patades i amenaces per petits conflictes polítics....ahh, quins anys tant dolços.... i per fi sexe: magrejos i trasvasos salivars de bistec en foscos racons i solitàries places. Primer amb una “partner” fugaç i després, amb l’actual senyora gerenta, que sempre, sempre, sempre, l’acomiadava els divendres al vespre amb un: “no fumis, no beguis i no vagis amb dones”.

Tornant a la música, tot plegat era com una partida de parxís. El punk va portar al hardcore i aquest al metal: de Ratos de Porao a D.R.I i el senyor gerent en compta sis. De D.R.I a S.O.D a  i se'n menja dues. De S.O.D a Sepultura i ja som trashers ...  o si volen, la versió nacional: de Kortatu a Vómito i d'aquests a Subterranean Kids... i d'aquí a Sociedad Alkohólica a  Barricada, Los Suaves, Hamlet o Sindicato del Crimen, només hi ha un pas..., tot plegat, les baules que constitueixen l'enllaç entre punk, hardcore, i el metal i rock dur  I heus aquí el salt del senyor gerent cap al costat sorollós del rock durant el segle passat, allà per la dècada dels 80's.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, que l’Institut ja s’ha fos. La puta sele (quin mite de merda) a l’horitzó i la universitat, la fàbrica de parats més gran, a punt d’acollir al senyor gerent.

Si, ja sabem que la vida del senyor gerent no és com la de Steve Jobs, ni la de Rocco Sifredi. Però si vostès desitgen i encara no s’han acabat el seu pot de sedants, podran seguir la continuació en breu, aquí mateix. Vostès mateixos.

Estiguin bonets.