30.1.12

El senyor gerent fa memòria

L’arrojada d’avui va de records. Estan avisats.
I és llarga. Estan advertits també. 
I durarà uns quants dies... Foteu-vos. 
Al lio:

Un dels records més nítids de la infantesa del senyor gerent va ser quan aquest va tenir consciència de la música. I per consciència de la música el senyor gerent es refereix a ser actiu en triar i ESCOLTAR, tot gaudint-ne, no en limitar-se a SENTIR.

Així, el medi ambient musical del petit senyor gerent es va iniciar amb coneixement de causa allà pel 1979, un cop mort Sid Vicious i just quan Betty Misiego es fotia la ratlla al mig.

La banda sonora d’aquells anys, escopida pel cutre reproductor mono de cassets del seu germà gran, era formada sobretot pels singles Sex and drugs and rock’n’roll, d’Ian Dury, el My Sharona de The Knack, el Video kill the radio star de The Buggles i One step beyond de Madness; i si de LP’s parlem, pel Communique de Dire Straits, pel Regatta de Blanc de Police, pel Exodus de Bob Marley i per l’omnipresent The Wall de Pink Floyd (el senyor gerent mai estarà prou agraït al seu germà per tot això… podia haver estat pitjor si hagués escoltat el Miguelito Bosé, Los Chichos i el Richad Clayderman).


Dels Boney M., els Abba, del sintetitzat J.Michel Jarré, de la cansina melodia de palomitas de maiz, pip, pap, pop, pip, pap...o les campanes tubulars del plom de Mike Oldfield ja s’encarregava el primer canal de l’UHF de clavar-nos-els cruelment al cervell en programes com Aplauso els dissabtes a la tarda o Gente Joven els diumenges al matí.


Passaven els aniversaris…10, 11, 12, 13 anys…. mentre els papes del senyor gerent, victimes del recatisme de l’època i del tabú imperant sobre l’educació sexual, el portaven a les sessions de tarda del diumenge del cinema Montecarlo a veure pelis clasificades amb la “S”, (només 3 mugrons i dos pits fugaços en una sessió doble de tres hores) el senyor gerent deixava enrere la dolça infantesa per entrar en l’efervescent adolescència.

Eren les èpoques de 7è i 8è d’EGB. El granellut senyor gerent compartia pupitre a l’escola amb gent amb carpetes forrades per fora d’Iron Maidens jovenets, Metallicas imberbes, DIOs sense arrugues i White Snakes sortits de l’ou. Ufff…massa soroll.... L’inmadur cervell del nostre petit homenet encara estava fortament condicionat vers al mainstream i la descàrrega de decibels en brut encara el superava (tinguin en compte en aquest passatge, la composició dels rànkins d'èxits d'aquells anys...ara molts d'aquells temes, any amunt, any avall, són considerats clàssics i referencien tota una època).

Malgrat tot, la natura és sabia. Segueixin llegint, segueixin…

Com a moviment reflex enfront aquest caos auditiu que suposava el NWOBM o els primers brots de trash californià, el senyor gerent va optar per refugiar-se en la tranquil·la placidesa dels ritmes jazzistics més clàssics.
Va començar, doncs, l’època de tardes i vespres escoltant la ferrogullosa veu de Louis Armstrong amb la seva trompeta, gaudint del saxo de Cannonball Aderley o de la guitarra de Wes Montgomery, gràcies a les cintes comprades al mercadillo dels diumenges, acumulant la paga familiar unes quantes setmanes (5 duros setmanals = economia de guerra).



I poc a poc, la deriva del hard-bop i del jazz-soul el va portar cap als pantanosos (i nyonyos) terrenys del folk americà, de mà d'una Joan Baez aburridíssima, d'un raret Cat Stevens (període pre-musulmà), dels putos vomitius Simon i Garfunkel, i també dels horrosos Mamas and the Papas, o del soso Bob Dylan... menys mal que John Mayall, més a prop del blues elèctric que del folk, es va colar a temps en el camí del senyor gerent i el va redreçar.

Ja diuen que tot messies ha de passar un calvari, una purga, una preparació...extreguin les conclusions que vulguin. El senyor gerent en va extreure uns coneixements concrets del món del jazz que li han reportat certes satisfaccions. Del món del folk no en va treure una merda, tot sigui dit. Bé si, un odit insuperable que va traslladar al folk nostrat d'aquí: Llach, Serrat, Rossell, Bonet i tota aquesta panda de maleantes, que encara avui, viuen del cuentu.  On és, fills de puta, el reconeixement a Pau Riba, a Màquina!, a l'Oriol Tramvia? Ehhh?.... qui tingués un misto per tal del món cremar !!!


I tot d’una... sense avís previ, sense cap mena de preparació,...el capoll protector teixit durant 8 anys a l’EGB, esclata en mil bocins. Adéu a la pilota a l’hora del pati... Adéu a la bata escolar. Adéu a l’escola masculina.
Hello Institut de barri perifèric... hola barba incipient, what’s up, buddys? gent assentada per terra a l’hora de l’esmorzar o en una cantina diabòlica, o hola gent castellanoparlants...benvinguts també texans gastats i bambes esportives. I hola sobretot, a les dones. Ara compartien espai a la taula del costat, del davant, del darrere... Ara es trobaven molt aprop (massa!!) a l’entrada i sortida de l’aula. Ara les senties parlant de temes tant mundans com pixar, catejar, copiar o de llligar (en quatre paraules: i-na-u-dit!!!!).

I la música? De la música senyors meus, en parlarem un altra dia. Si vostès ja han pogut parar d’arrojar per tot el llegit fins aquí, felicitats. Quedem al mateix lloc i a la mateixa hora.

Estiguin bonets

5 comentaris:

  1. Si he de ser franc, m'he perdut. No es poden llegir entrades tan llargues passada la mitjanit!

    ResponSuprimeix
  2. Segur que no vam anar al mateix insti? No, que les meves companyes de classe es tapaven els pits amb la carpeta...i no teníem castellanoparlants ( potser un parell)

    ResponSuprimeix
  3. Josep, no pateixi. Scripta manent.

    Alyebard, també un servidor va patir les censures femenines en forma de carpeta o pullover sobre les espatlles

    ResponSuprimeix
  4. Després de llegir això crec que el que vostè mereix és que la cançó "Country Roads" de l'estampat John Denver se li clavi al cervell durant 3 setmanes, i que la somïi, la tararegi, la canti a la dutxa i acabi plorant entre "sullossus" dient "take me home"... filldeputa!
    Espero impacient la segona entrega, a veure si esclareixo a quin institut va anar...

    ResponSuprimeix
  5. Ahhh... Volgut Ductó: ja sabia jo que la cançoneta de les palomitas de maíz pip, pap,pop, pip, pap.... li dilataria prou el trau del cul com per poder cagar una de les seves lloançes

    ResponSuprimeix