El senyor gerent puja escales

Oi que en alguna ocasió, volguts fills de puta, han sentit dir a algú que “qui vol lluir ha de patir?”
Doncs el senyor gerent els diu: Ja! I una merda!.

En una societat obsessionada pel lluïment físic i hipnotitzada pel culte al cos; en una societat que valora més allò que la Natura no s’ha dignat a atorgar que no pas el que es té; en una societat en la que la despesa en temes esportius, en estètica narcisista o en güellness asèptic representa una bona picossada sobre el % total de la despesa familiar; en una societat en que el concepte d’esforç ja no té cap valor...

En aquesta societat, doncs, el senyor gerent afirma que el simple i trist fet de pujar o baixar un puto tram d’escales es presenta con un repte només digne, pel que sembla, de ser afrontat per una minoria de rarets.

Sí amics. El senyor gerent, a més a més de veure naus cremant més enllà de la porta de Tannhauser, també ha vist dones joves i sanes esperant més de cinc minuts un ascensor per estalviar-se baixar (BAIXAR escolti’n, no pujar) un tram d’escales de no més 15 graons (els que hi ha entre la superfície i el caixer automàtic de la majoria d’aparcaments soterrats a les nostres ciutats).

El senyor gerent també ha vist a homes i dones joves que, en els edificis d’oficines a les hores punta, prefereixen esperar-se que passi l’ascensor un parell o tres de vegades que no pas arrugar-se el trajo del Corte Ingles pujant o baixant una planta a peu.

Altantu filla de puta ! T'has deixat les cames a casa?

El senyor gerent fins i tot ha estat testimoni de la increïble barra d’homes i dones, vells o joves, que, al club esportiu, i vestits amb les seves millors gales d’Adidas, Reebook, Assics i complements inútils de Tiger, Spalding o similarts, esperen l’ascensor que els porta dels vestidors a la sala d’aparells de gimnàstica.

El senyor gerent ho ha vist, sí. I el que és més greu. Mentre la gent es fot d’hòsties per anar a l’esglesia al DIR i pagar 400 € per un cony d’entrenador personal que et diu com fer steps* i suar segons el manual de la gent maca, el senyor gerent ha hagut de baixar de la vorera per sortejar les putes dues dotzenes de cotxes mal aparcats davant de dues dotzenes de botigues, per la mandra del conductor de buscar aparcament, encara que aquest estigui a dues cantonades de distància (no sigui cas que després es cansin i no puguin anar al DIR).

El senyor gerent ho ha vist: mentre la gent espera en candeletes el cap de setmana per sortir amb la mountainbaic de més de 1.000 € (i amb la que esperen avergonyir veïns, amics i coneguts), el senyor gerent ha hagut de tornar a baixar de la vorera per culpa dels cotxes que aparquen (sense importar-los una merda el pas preferent als peatons) davant el mecànic per portar-li la bici i que li afini els frens, els plats i els pinyons Shimano infrautilitzats d'aquestes bicicletes.

Hòstia Pepet, estava baixant l'escala i tot
d'una m'han caigut les calces...

Tot això el senyor gerent ho ha vist mentre ramats de gent cerca dreceres per parcs,  trepitjant minses zones ajarninades tot trinxant el poc verd que queda per estalviar-se de fer les 5 passes de més que farien tot passant pel camí que toca.

Això sí, el cap de setmana, tota aquesta gent, es passa un matí sobre un bicicleta de muntanya, sobre una cinta de córrer o lluint el banyador en un club de natació. Tot sigui per fer exercici.

Pujar o baixar un grapat de graons cada dia? Quiti, quiti, això fa pobre...

Estiguin bonets

*Steps: es diu d’aquell exercici maricón en que un grapat de fills de puta vestits amb robes de colors cridaneres i farcides de marques comercials, suen la cansalada pujant i baixant un puto esglaó de plàstic al ritme d’una música enllaunada i d’unes instruccions emeses per un entrenador histriònic. Acostumen a pagar calé llarg per fer-ho.