El senyor gerent comparteix una lectura

Al senyor gerent li agradaria compartir un llibre amb vosaltres…no patiu, no es tracta del puto Larsson amb les seves putes llaunes de gasolina i mistos que s’encenen I s’apaguen amb tanta ventolera…. El molt cabron.... No, no, el senyor gerent té per norma no tastar més d’un llibre “iogurt” a l’any.

En tot cas, el senyor gerent, quant tria les seves lectures o fa d’una manera amb la que s’assegura no llegir res que sigui tendència o mainstream,...

El senyor gerent es tria ell mateix els llibres. No vol que li triïn. Ell el que fa és aparèixer a la biblioteca (els llibres són massa cars per comprar-los i a més, collons, ocupen molt de lloc a casa) caminar aleatòriament per entre les lleixes i triar-ne una a l’atzar. A partir d’aquí torça el coll i comença a llegir títols en vertical. Quant troba algun títol suggerent, o quant li fa mal el coll, para i treu el llibre de la lleixa. En llegeix la contraportada, valora la imatge de la portada, en llegeix les quatre o cinc línies del principi, valora quant tardaria a llegir-lo, vigila quin cos de lletra s’ha fet servir, ... a vegades inclús l’olora.... i si tot això el compensa o li fa pensar que val la pena llegir-lo se l’emporta a casa. Vaja, una mica com Italo Calvino.

En tot cas, d’aquesta manera ha descobert a Slawomir Mrozek. Un polonès que escriu contes i que recorda al Pere Calders, per la seva frescura, ironia i mala llet. Llegiu, pudrits, llegiu:

Vaig trobar un subjecte que sense més ni més em va engegar un mastegot. M’hi vaig voler tronar, però el bé es va ensenyorir de mi; de manera que em vaig controlar, vaig parar la galta dreta cap a ell i vaig dir:
- Ara en aquest costat, sisplau.
- ¿Què passa? ¿És masoquista, vostè?
- No, cristià.
- Tant li fa. Personalment no tinc res en contra dels cristians.
- No m’ha entès bé. Un precepte cristià diu: “A qui et pega a la galta dreta, para-li també l’esquerra.”
- ¿Perquè no faci tan mal?
- No, perquè continuïn pegant. És a dir, en senyal d’humilitat. ¿Comprèn?
- No, però després de tot no és cosa meva.
- Doncs pegui. A la dreta, perquè a l’esquerra ja ho ha fet.
- Però és que ara no en tinc ganes.
- Faci-ho per mi... Comprengui’m: com que ha he entrat en el camí de la virtut, voldria treure’n algun profit. Si no, tot aura estat en va; només es podrà dir que m’han inflat els morros i prou. Un cosa vulgar, sense cap mèrit.
- Estic cansat.
- Una sola vegada, perquè faci joc. Posi’s en la meva situació: els resultats a mitges no són resultat i jo ja tinc a favor meu el cinquanta per cent. O em pega a les dues galtes o no haurà servit de res.
- Bé... per què no. Però a la dreta és més difícil. No sóc esquerrà.
- ¿Potser amb un peu?
- ¿Amb un peu a la galta? Em sobrevalora. No hi arribaré.
- Em podria ajupir
- Però aleshores perdria embranzida. A més, si el que li importa és la simetria, amb un peu no és el mateix que amb una mà. El cop és diferent.
- ¿I si tornéssim a començar? Ara només amb el peu.
- ¿Com?
- Jo em tombo, vostè em venta una puntada de peu, després jo em torno a tombar i vostè em torna a ventar una puntada de peu.
- Vostè és un ingenu. Qualsevol criatura sap que l’home no té el mateix el darrera que al davant. Això tampoc seria simètric.
Em vaig entristir. Ell tenia raó.
- Ja ho tinc- vaig dir després de reflexionar una mica- He trobat la solució. Hi ha un altre precepte cristià que diu: “A qui et pega amb una pedra, torna-l’hi amb pa.” Agafi aquesta pedra, això mateix, i no és gens petita, i tiri-me-la. Jo li donaré pa a canvi.
- ¿En porta a sobre?
- No, però hi ha un forn passada la cantonada. Hi vaig corrents i en porto cap aquí.
- No m’agrada gaire, per això de tirar el pa. No està gens bé llençar pa, és un do de Déu.
- Però el manament ho diu ben clar.
- D’acord. Però ¿i que passa amb aquest mastegot que ja té invertit?
- Que hi farem! Aquell negoci no ha sortit bé, comencem-ne un altre. El comptabilitzaré com a pèrdues i ara el primer moviment és seu.
La pedra era realment força considerable i hauria d’haver-me proveït de pa abans de començar tota l’operació, ja que de camí cap al forn anava de tort a causa del cop de pedra al cap.
- Un pa de quilo, siusplau –vaig dir al forn.
- No hi ha pa. Només queden pastes.
Això no estava previst. Però després de tot una pasta també és pa. Vaig comprar, doncs, unes quantes pastes i vaig tornar amb el meu company de joc que, s’ha d’admetre, m’esperava pacientment.
- Ara li pego amb una pasteta i el deixo en pau.
Ja amb la primera pasta el vaig encertar entre els ulls. Va caure cap enrere i va deixar de moure’s. M’hi vaig acostar, tenia els ulls vidriosos.
Una pasteta dura de producció estatal té els seus avantatges.
Mentre m’allunyava, continuava sense moure’s. Ho tenia ben merescut, el molt fill de puta. ¿Perquè es ficava amb mi?


#
Inventari: Italo Calvino pàgina 17, Leer es sexy
#