El senyor gerent només fa un comentari

El senyor gerent els fa cagar el tió

Benvolguts fills de puta,

Ara que l'any se'n va per la canal (igual que ho fa aquest país gràcies a les ajudes d'uns i altres), el senyor gerent els vol fer un petit obsequi que de ben segur valoraran. No tant per que els hi pugui agradar o no, sinó pel fet que els ampliarà una mica més la seva estreta i justa cultura i comprensió del món on viuen. Perquè recordin, malparits, en aquesta societat del que es tracta és de tenir un esperit renaixentista.


El  que el tió del senyor gerent els caga enguany no és més que una escopinada de sensibilitat racial en el panorama del rock contemporani. Tal i com ho llegeixen.

Per què? es preguntarà l'odiada audiència... Doncs bàsicament perquè ja està bé d'estigmatitzar a l'home i a la dona negre en uns rols 100 % lumpen: bandes, drogues, putes,... Ep! Que segur que n'hi han.... igual que com aquí ens apareix un/una Choni cada cop que trepitgem un cagarro de gos. Però estaran amb el senyor gerent que no és un estàndard i que per lu tant, cal anar més enllà de l'anècdota per veure què hi trobem.

Ja està bé de parlar de hip's hop's, de souls, de r'n'b, de funk, de jazz, de blues i d'una tirallonga de varietats del pop i del rock que, quan s'esmenten, un només pot associar-hi un intèrpret negre. Com si fos quelcom reservat a aquesta raça. Com si els negres només hi entenguessin i fossin bons en allò.

I no, no és cert. Poden excel·lir en aquests bastos musicals, però la veritat és que també excel·leixen en altres, més enllà de  Prince i encara més enllà de Leny Kravitz. El senyor gerent els està parlant de punk. Què? Que no?. Vegin i gaudeixin:  des de Pure Hell i el seu punk primigeni fins a The Skins i la seva manera d'interpretar-lo en el nostres dies, passant per l'aproximació del punk a l'electro de mà de Death Grips o el toc polític dels sud-africans National Wake.

















Estiguin bonets, malparits!.

El senyor gerent recupera l'oïda

Anthrax - Slayer
Barcelona, Novembre de 2015.

Sala Razzmatazz.

Finalment, després d'una vintena llarga de dies, el senyor gerent pot tornar a fer servir les orelles per escoltar i no tan sols per guardar-hi bolígrafs.
I la culpa de tot la tenen la gent d'Slayer que, en una nit plujosa de tardor, van convocar més penya de la que mai havia vist el senyor gerent a la sala Razzmatazz i els va acribillar a watts.

Belladonna got control

De fet, només entrar al recinte ja va ser una odissea. Imagini'n el grau de saturació corporal per metre quadrat...Cames, culs, pits, sobacos, grenyes, braços, colzes, no importava el que un apartava o trepitjava per poder veure l'escenari.

Anthrax

El senyor gerent va fer acte d'assistència justament quan el quartet novaiorquès Anthrax començava el seu bolo amb un so excel·lent (millor, molt millor que la seva darrera actuació al Palau St. Jordi). Com sempre solvents i contundents, en l'escassa hora d'actuació van repartir el seu temps entre clàssics inprescindibles:
Among the living, 

Ambientasso!!!

Caught in a Mosh,
 Antisocial...
i algunes de les peces dels seus darrers treballs (que el senyor gerent, degut a l'edat, ja no controla ni domina).

Ara bé, el detall ben parit del grup va ser recuperar el tema March of SOD de S.O.D (la formació paral·lela d'alguns dels membres d'Anthrax) .... Ah... quina delicia! Per uns moments el senyor gerent va tornar a tenir setze anys i la cara plena d'acné. Scott Ian fantàstic i visceral com sempre. El vocalista Joey Belladona, lleig com un pecat, molt motivat. En resum, un set passable amb una actuació poderosa.





Slayer

I arriba el moment. Tothom s'agafa fort les calces i els calçotets, conscients que els bafles estan a punt d'escopir una descàrrega furiosa de decibels. I... nens i nenes... és el que realment passa amb el primer round: Repentless. Així, sense avisar, a pal sec!!!.

A partir d'aquí, s'encadenen temes de tota la seva discografia. Així cauen un darrera altre temes com:
War Ensemble, 
Mandatory Suicide, 
Dye by Sword, 
Black Magic...

La temperatura augmentava a cada compàs. La pressió acústica era perillosament elevada.

Araya, entre tema i tema, s'atrevia a malparlar una mica l'espanyol amb accent mexicà (curiosa la personalitat del baxista-vocalista: sembla una molt bona persona, exactament el contrari del que la seva imatge sobre l'escenari indica).

Bestial King

Mentre tant, majoritàriament jugant per la banda esquerra de l'escenari, Kerry King, carregat de cadenes i lluint la seva calva tatuada, expremia les cordes de la seva guitarra-destral. 

Quan la banda toca els primers compassos de "Dead Skin Mask" el senyor gerent es caga a sobre. I quan el quartet aborda la recta final, encadenant South of Heaven, Raining Blood i Angel of Death, el públic treu espuma per la boca degut al deliri i a la gran satisfacció de poder veure i escoltar en directe aquest GRANS TEMES CLASSICS del trash metal de tots els temps. 


Al final, un somriure d'orella a orella, sortir de la sala com un ramat d'ovelles i a fora, trobar-se que ....Raining Blood!!!

En definitiva: calés ben invertits en un gran concert, auster en pirotècnies i molt sincer musicalment parlant. Anthrax grans. Slayer enormes. En Hannemann, allà on sigui, pot estar satisfet del seu llegat (per cert... detallasso de Gary Holt -el seu substitut- al portar el nom de Hannemann a la seva guitarra).


P.D. Testimoni grabat de com el senyor gerent es juga el tipus per tal que vostès, colla de fill de putes, puguin estar a primera fila de la notícia. Vegin, vegin:




P.D. 2. Aquí, una altra crònica vestida amb molt bones fotos

El senyor gerent dona corda al rellotge

Benvolguts desorientats,

Per si no ho saben o per si no ho recorden, i per a tots aquells que es vulguin fer el desentès, sàpiguen, fills de puta, que estan a una setmana del canvi horari de tardor.
Sí, aquella tocada de pebrots tant poc entesa per la majoria de la població i tant recomanada pels nostres estimats líderts polítics i gestors econòmics. 

Pel senyor gerent això del canvi d’hora no deixa de ser una presa de pel perpetuada ad eternum. Vet ho aquí.  

 
Ens ho entaforen argumentant sobre l’estalvi energètic, però no creuen que en una societat cada cop més global, activa 24/7,  això ja no cola? Ens diuen també que a més, el medi ambient també hi surt guanyant doncs s’emeten menys tones de gasos tòxics a l’atmosfera,...  però mentrestant tothom feliç lluint el seu ecològic Folsvaguen Golf a les portes de les boites a la caça i captura de gènero fresc i humit.

El suposat estalvi energètic i la bonior mediambiental que (diuen) es deriva d’avançar o atraçar una puta agulla del rellotge queda doncs, a l’alçada del betum.

Sense parlar de la tocada de collons que suposa per alguns: jipis, pòtols, crios, mestres i jubilats; doncs han d’adaptar el seu ritme vital de forma semestral amb els conseqüents atacs de feridura per uns, apatia per altres o amb la necessitat de regular les sobtades descàrregues diarreiques d’alguns tercers.

Així doncs, el senyor gerent creu que el canvi horari es manté per dos motius:  1/ el punitiu, gestionat per l’Estat (donar pel cul al ciutadà, bàsicament) per recordar quí mana, 2/ el mediàtic, doncs el senyor gerent creu que el canvi horari és un d’aquells temes que  serveixen per vestir la graella i les pàgines dels nostres dignes mitjans. Al costat dels accidents a la carretera cada cap de setmana, l’ocupació hotelera en festes i períodes vacacions, el ranking de llibres més venuts a Sant Jordi , l’inici del curs escolar o de la campanya de la renda, el balanç econòmic de les rebaixes al comerç os, o els 10 minuts de Barça a l’apartat esportiu, (temes que importen una merda a gairebé tothom qui tingui un dit de seny).

Estiguin bonets i donin corda al rellotge.