El senyor gerent es caga en la rifa de Nadal

-
Perdonin que els molesti dues vegades avui, però és que tot d'una el senyor gerent s'ha enrecordat que demà és el puto dia més trist de les retransmissions televisives (vull dir, el dia que fot més puta pena mirar qualsevol puto canal de TV) ... en resum, demà (o avui, depen de quan llegeixin això) és el dia de dignificació del periodisme i el dia d'aneuvos-en tots a la merda:


- durant bona part del matí, pel cony de cançoneta dels nens tontos de St. Putoldefonso que se t'acaben atravessant al cervell i que se sent de forma ubicua allà on estiguis...


- durant bona part del matí, també, els putos companys de feina que a qualsevol ocasió et plantifiquen el ... "ja ha sortit?"


- durant bona part del matí, quant algun premi de merda (no et fots pas ric) toca desgraciadament a una localitat propera, els reputos companys de feina que segueixen tocant-te les pilotes.... "doncs jo conec un tio que en té dos, i jo un que en té tres,...." Fills de la gran puta!!


- i després del currele... arribes a casa i enxufes la tele dels collons, i canvies i canvies i canvies i canvies de canal, i a tot arreu et surten els putos enanos cantant en el moment que surt la merderada, i a tot arreu surten les putes administracions de loteria destapant cava de merda i tirant-lo per terra (ja són raros ja)... i a tot arreu surten els mateixos gitanos, desgraciats, gordes i quillacos, en un bar ronyos, ensenyant el puto número de merda que li ha tocat (i si no li a tocat també, la questió sortir a la puta tele, que va a buscar espectacle,.... perdò: volia dir contingut periodístic).


- i a la tarda o al dia de després, la premsa dels pebrots, .... 10 pàgines amb tot el reportatge gràfic del primer, del segon, del tercer ....... i collons perquè no, del quart i del cinquè putu premi.


En definitiva, un gran dia pel periodisme i per una societat de puta pena que vol viure exclusivament de la sort.

Per cert, el senyor gerent porta tres dècims. Fill de puta...

.

El senyor gerent busca les diferències (capítol II - nar de putes)

:
Senyors i senyores, siguem francs. Quan entre els mascles d’aquesta societat de merda es parla de puterio, de gresca, de parranda, “de correrse una juerga” tothom està molt cofoi i satisfet, però... algú pensa amb la dona/nana que sempre hi ha darrera d’aquest desfase?

En tot cas, el senyor gerent pensa que darrera d’aquest “folklore” masculí (sovint un fals bodevil farcit de xerrameca, frivolitat i baixa autoestima en percentages similars) només hi ha una autèntica i trista realitat: la vexació constant de la dona o de la menor, l’aprofitament de la seva precarietat i la seva explotació sense cap mena de mirament a milers de quilòmetres, lluny de coneguts i de referents.

Perquè, escoltin... un s’imagina (vol imaginar-se vaja) que no és el mateix triar ser puta que veure’s obligat a ser dona prostituïda:

- Una, la primera, la puta ho pot fer per diversos motius, i en canvi l’altra, la prostituïda, segurament no li han donat opció a plantejar-s’ho.

- Una, podrà treballar per ella mateixa i obtindrà rendibilitat del seu cos, fugint de màfies i proxenetes. L’altra, justament aquest submón serà l’únic món que coneixerà allunyada de la seva terra i els seus coneguts i no en veurà mai ni cinc.

- La primera pot arribar a controlar el seu ambient i lloc de treball, allunyant-se de problemes mèdics o contagiosos; la segona, pobra desgraciada... klinex, ampolleta d’aigua i un descampat per endavant.

- La puta podrà viure, si vol, mimetitzada en la societat, i assistir a la Universitat sense que ningú a excepció dels seus triats clients, sàpiga qui és de debò. La prostituïda, no pot (no li deixen) mirar els ulls de ningú... bàsicament perquè els pot tenir blaus de tantes osties o ullerosos de tant plorar.

Anar de putes.... futuda frase fàcil que té més verí del que sembla.

Puteros: en cas de veure’s en l’aprieto d’una parranda salvatge, una juerga imprevista, o una gresca passada de voltes, triïn de poder anar de putes... no de contribuir a prostituir dones ni nanes, ni per acció ni per omissió.

Estiguin bonets i preparin el tió.

Inventari: busca les diferències (I), interessat en les barbies?
.

El senyor gerent alimenta als afamats

.

El paradís, Paradís o Infern, o res, el que passi després de la mort ens interessa molt menys del que generalment es creu, la religió, senyor filòsof, és un assumpte de la terra, no té res a veure amb el cel, (...) (Pàg. 35)
Saramago, José. Les intermitències de la mort.
Barcelona: Edicions 62, 2005


Tots dos escoltaven ajaguts. ¿Ho podràs fer quan arribi el moment? Quan arribi el moment no hi haurà temps a per a res. Ara és el moment. Maleeix Déu i mor. ¿I si no dispara? Ha de disparar. Però ¿i si no dispara? ¿Podries esclafar aquest estimat capet amb una roca? ¿Hi ha al teu interior un ésser que desconeixes? ¿Podria ser? Abraça’l. Així de simple. L'ànima és profunda. Arramba-te'l. Besa'l. De pressa. (Pàg. 96)
McCarthy, Cormac. La carretera.
Barcelona: Edicions 62, 2007


Echo Lawrence (Joc d'Accidents): Escolteu-me. Rant solia dir a la gent: "Ets una persona diferent per a cada persona que has conegut". A vegades Rant deia "Només existeixes a través dels ulls de l'altra gent". Si tinguéssiu intenció de gravar-lo una sentència a la tomba, l'adagi que més li agradava era: "El futur que tindràs demà no serà el mateix futur que tenies ahir".

Shot Dunyun (Joc d'Accidents): Això és caca de la vaca. La frase preferida de Rant era: "Hi ha persones que quan neixen ja són éssers humans. Els altres triguem tota una vida a arribar-hi".

Bodie Carlyle: Recordo que Rant solia dir: "Mai no serem tan joves com aquesta nit" (Pàg. 29)
Palahniuk, Chuck. Rant: la vida d'un assassí en sèrie.
Barcelona: Empuries, 2007


Als meus companys els va sorprendre que plegués, però cap no va intentar fer-me canviar d’opinió. Un cop vaig fer el pas, em vaig adonar que no era tan difícil com em pensava. Si t’ho planteges seriosament, al món no hi ha gaires coses que no puguis deixar. De fet, potser no n’hi ha cap. I un cop comences a deixar coses, et vénen ganes de deixar-les totes. (Pàg. 127 -Els gats menjahomes)
Murakami, Haruki. El salze cec i la dona adormida.
Barcelona: Empúries, 2008


Ningún miedo logra resistir al hambre, ni hay paciencia que pueda soportarla. La repugnancia sencillamente desaparece cuando llega el hambre, y en cuanto a la superstición, creencias, y lo que vosotros podríais llamar principios, pesan menos que una hoja en medio de la brisa. ¿Sabéis lo diabólica que puede ser una inanición prolongada, su tormento exasperante, los negros pensamientos que produce, su sombría y envolvente ferocidad? Bueno, yo sí. Le hace perder al hombre toda su fortaleza innata para luchar dignamente contra el hambre. Indudablemente es más fácil enfrentarse con la desgracia, con el deshonor, con la perdición del alma, que con el hambre prolongada. (Pàg. 87)
Conrad, Joseph. El corazón de las tinieblas
Barcelona: Comunicación y Publicaciones, 2005
.

El senyor gerent es tira pets

Si, i aquests fills de puta també....

O... que us pensàveu, que cagaven mel i roses?

Doncs, no, no... us asseguro caguen i pixen igual que la resta, i si convé, deixen els calçotets ven arreglats. Al senyor gerent ja li agradaria veure i comparar (que no olorar) els putos calçotes blancs aquestos amb els seus després de 14 hores de suors, pets, gratades de cul i hemorràgies anals vàries.

Compreu cony, compreu, que és Nadal i tot val...colla de filldeputes...

El senyor gerent els ofereix uns minuts musicals

.-
Res, nomès quatre paraules i uns quants minuts musicals per tal de denunciar que la modernor d'avui en dia no és més que la vigència del passat. Que la música de masses (el puto mainstream), ampliament acceptat-pagat-consumit, té sovint un origen local i particular que s'oblida/es difumina/s'evita per la indústria musical (sí, sí, aquella que ens reclama els drets dels putos autors).

I si no, una mostra.... Whiskey in the jar, una canço que encanta al senyor gerent i que va sentir per primer cop de la mà de Metallica.



Que cabrons, els U2 de merda, també la foten en el seu repertori (clar, també toquen a Irlanda, els mamons...)



Collons, però si els Thin Lizzy ja la tocàven als 70's, i els Grateful Dead també....
la mare que em va parir !!!!



Redéu....però si això té més anys que Matusalem... Els Dubliners ja estan afònics de cantar-la des de fot molts i molts anys... Arqueologia musical en estat pur !!!



QUÈ QUEDA PER INVENTAR?

P.D. Aprofitant el moment, el senyor gerent es caga en els programes de tendències, en els coolhunters, en els moderns que es dediquen a descobrir el més "fashion", en la revista Rolling Stone, Rockdelux i similars...queda clar que tot és paper mullat... Fills de puta.

Inventari: la cançoneta de marres, ... i el que diu la lletra
.

El senyor gerent no ho acaba d’entendre

.

Segurament, si viuen pel rodal de la puta gran Barcelona, més concretament a les seves barriades o al cony de cinturó industrial tant nostrat, hauran vist en places, descampats, i similars, grupets sospitosos de iaios (en primera instància, després s’hi ha afegit parats, i quillos joves) amb un paquetet amb nansa a la mà.

En aquest paquetet, hi ha una gàbia amb un canari marejat.

(dos minuts per què reflexionin al respecte i es facin a la idea)

Aquesta activitat és un hobby, és un crim contra l’animal o és una quedada?, perquè portar amunt i avall el puto canari, tancat amb una protecció de roba perquè no vegi res, deu ser allò que en diuen, un “mal viatge” per la bestiola.

D’altra banda, el tema de la puta funda. Tot un monument al mal gust.
N’hi ha de discretes, però n’hi ha de banderes espanyoles, escuts del Betis, i fins i tot, amb el puto toro de raça…. (llavors, el canari no és més que una excusa per poder passejar els colors de la pàtria, sigui quina sigui?).

Després arribem al moment, en que l’amo, ja fart de patejar pel carrer, es troba amb els seus col·legues de hobby, i el que fan es obrir el toldo de la gàbia i posar el canari al sol, mentre ells es foten la cerveseta, el pitillo, i la fan petar. El senyor gerent. s'ho poden ben creure, ha arribat a veure canaris a la gàbia, i aquesta penjada de les branques dels arbres (surrealisme total, vamos, una oda a la llibertat engabiada, digne de ser tema de tesis doctoral)

A més, i gran motiu de preocupació, si primer eren iaios que es devien avorrir a casa, ara ja són xandaleros joves, (quillos, canis, rapats, bakalas...) que tenen canari i cotxe tunejat (o amoto artesanal feta de troços). I mentre cuiden l’animal i es preocupen pel cotxe, fan fotent escopinades i gargalls i llencen la merda que no volen per a ells a terra.

Ells, vells - parats - quillos, ho deuen trobar normal. El senyor gerent no gaire. I vostès?

Estiguin bonets.

Inventari: Bakala, canis-quillos-i tota la pesca
.

El senyor gerent té la tita petita

.
El senyor gerent, seguint amb la seva labor divulgativa entre la canalla d’avui en dia, ha de passar pel mal tràngol de fer servir aquesta mena de títols als seus posts per congregar i així poder documentar al populatxo i a d’altres fills de puta en edat tendre, sobre temes que de segur que son de la MIDA del seu interès.

En tot cas, i per reprendre el fil de la qüestió,....Sí, és així, la té petita. Perque...(moment de reflexió) ...companys, de què serveix mentir, desviar l’atenció, atribuir-se mèrits anatòmics que no són certs?. Per què vanagloriar-se de monstruositats mutants que fan fugir les femelles? D’ereccions amorcillades per la manca de reg sanguini? En definitiva, de decepcions de mig quilo?

Si en el sector de l’automòbil, els utilitaris petits han trobat el seu nínxol de mercat, el senyor gerent reclama un tracte igual en el mercat de les fèmines. Perquè, noies, lo petit, és lo més ben parit. Tendresa, repte, carinyo,.... sensacions úniques que només un nabo petit pot aconseguir.

Però és que a més, malgrat tenir-la nyaja, el que no farà mai el senyor gerent serà comprar-se un aparell extensor de rabos. Els han vist mai vostès? Foten una mica de por. Semblen una mini guillotina de butxaca (bé, de collonera).

El que de veritat fascina al senyor gerent és l’empenta empresarial provocada per les pretensions sobre la mida de la titola del ciutadà anònim. Empreses de tota mena i condició, (unes amb una pàtina pseudo-mèdica, altres ni es molesten en dignificar l’estafa) ofereixen mètodes, píndoles, bombes d’aire, extensors, pesos, ....Tot un inventari paranòic d’artilugis dedicats a la glòria extensora del RABO de l’home mancat d’autoestima (què deuen pensar les dones de nosaltres?).

El que reconforta al senyor gerent però (mentre es toca la tita) és que ell no és l’únic que ofereix al món un apèndix viril de talla L..., futeu una ràpida cerca al Google amb termes com penis, allargament, extensor, i similars i ho veureu, fills de puta.

A tot això, el senyor gerent es pregunta: i perquè no un extensor de cervells? Segur que a algun fill de puta d’aquests que n’estan tant del seu nabo, els hi faria una mica de falta. De fet, la natura és MOLT sabia (et dona d’aquí, i et treu d’allà).

Bé, estiguin bonets i no es toquin gaire les seves tites a poder ser.

Inventari: mercaders, fantasmes, fariseus, malalts, etc...

D’on collons ha sortir aquesta imatge? del final

.