Benvolguts odiats,
Segur que vostès, al llarg del dia, acostumen a anar amb ascensor unes quantes vegades, oi? El motiu és el de menys, però segur que els principals (tractant-se de vostès) són la
potuleria o la malformació física.
Els ascensors són uns artefactes que encara ningú mai ha estudiat amb atenció. Aquests aparells a banda de la funció principal per la qual estan concebuts (això és: transportar carn amunt i avall), també ofereixen un bonus extra a qualsevol sociòleg o antropòleg, doncs permeten retratar i aixecar testimoni de la franca decadència de tots i cadascun de vostès, tant a nivell individual com a nivell social.
 |
| No hase falta disir nada más... |
És en aquest artefacte on es posa a prova a diari la nostra capacitat de relació, la nostra empatia i la nostra resistència a l'adversitat.
Així, si teniu la mala sort de compartir els escassos metres quadrats d'un ascensor amb algú altre, de seguida noteu una sensació d'incomoditat que s'apodera de vosaltres i que s'incrementa de manera proporcional a la lentitud de desplaçament vertical de l'aparell i es multiplica exponencialment per les plantes-pisos-nivells que hagueu de compartir (sense excuses) amb
aquests altres que aprofiten per atemptar contra el vostre espai personal... ja sigui amb mirades estràbiques, amb bosses de brossa, maletes o embalums que encara minimitzen més l'espai, o ja sigui amb una aixella d'aquelles que proclamen públicament la seva efervescència o potser també amb un nadó als braços que acaba de dedicar-nos un regalet en forma de pet amb cua.
 |
| Altruisme |
Per no claudicar davant aquestes situacions d'estrés, només queden
dos tres recursos:
-
la vella i contrastada "conversa d'ascensor" (ja saben.... el temps, el futbol, la política.... Recordin però: un o altre tema tenint en compte les variables esmentades abans - lentitud i recorregut de l'aparell -).
- les excuses tecnològiques: en la que sou capaços d'executar un truc de prestidigitació fantàstic tot amagant la vostra persona (el vostre ésser, la vostra personalitat, la vostra educació) en unes quantes polsades de pantalla tàctil i ignorant així qualsevol altra presència física.
- si s'és femella o metrosexual,
la preocupació per la presència física: arreglar-se els cabells, retocar-se els ulls, posar-se les tetes a puesto, arreglar-se el coll de la camisa, allisar-se la pitrera, cordar-se algun botó malparit o qualsevol activitat
similart, que qualsevol amb una mica de vergonya aliena es reservaria a fer a casa seva i no entre desconeguts amb els que estem obligats a compartir l'alè durant uns minuts.
Tot plegat, pel senyor gerent la qüestió és la seguenta.... quants de vostès, malparits, en entrar en un ascensor miren de fit a fit als presents i no acoten la mirada al terra, o intenten llegir quants Watts tenen els florescents del sostre?. Quants de vostès, saluden a l'entrar i al sortir? Quants de vostès, són capaços de creuar un grapat de paraules amb l'estrany del seu costat?
Que sí, que si... El senyor gerent ja se'n fa el càrrec que no tots els ascensor són iguals i per això els hi concedeix una petita taxonomia d'aquest univers particular d'andròmines:
- ascensors domèstics: els que tenen a casa, fills de puta. Acostumen a ser un territori més o menys controlat (dependrà de la quantitat de veïns de l'immoble i del seu grau de coneixença amb cada un d'ells). En aquests ascensors hom podria assegurar que tant la conversa d'ascensor com la mirada al mòbil salvador són habituals i es reparteixen la seva taxa d'èxit en proporció directa a la simpatia que ens inspiri el veí que entri a l'ascensor.
- ascensors laborals: els que tenen a la feina, i que (per extensió)
hereten la hipocresia que sustenta la cultura laboral de l'entitat. Així, si tenen la desgràcia de compartir trajecte amb algú que té la potestad de fer anar la seva nòmina amunt o avall, d'allargar o escurçar la seva trista i desoladora jornada laboral, o e concerdir-los permís per fer de turistes de pega per Setmana Santa o durant l'Agost (en rutes low-cost), llavors, tots vostès saludaran efusivament, riuran les gràcies dels xistos que es puguin fer (encara que vostès hi quedin retratats), i respiraran profundament quan el senyor de Mordor baixi de l'ascensor.
També potser que comparteixen el viatge amb algú del seu mateix rang o potser fins i tot inferior. Llavors és possible que
treguin el telèfon i comencin a xulejar d'aparell, o que interpretin el mateix paper que interpretava el seu
quefe en el viatge anterior i que per a vostès els ha significat tenir una llufa més als calçotets.
 |
| Quan fill de puta... oh wait!!! si no hi ha cobertura!!!! |
Només hi ha un moment veritable entre dos o més essers humans en els ascensors d'empresa. I és aquell moment en que entra la secretaria mamelluda (amb
canalillo prominent i amb robes tant apretades que qualsevol invident podria confondre-la amb un escrit de braille) o el nou executiu llepat i tocat i posat, pel qual totes les fèmines mullen calces. Llavors tots els pensaments, totes les mirades i totes les paraules (poques) que es pugin creuar, tenen
un component d'atavisme animal que ningú és capaç de menystenir o obviar.
- ascensors de centres comercials, hospitals, estacions, etc (vol dir etcètera): aquí el grau de autisme és del 100%. No existeixen els "bon dia" ni tampoc els "passiu-ho bé". La desconeixença personal entre els individus és total i absoluta i per tant, el
sanenfotisme també.
De la mateixa manera el sentit del ridícul desapareix, el de la vergonya s'anul·la i el de la prepotència té una erecció. Si per aquelles coses que de tant en tant passen, algú els saluda, el grau de desconcert és tan gran, que pam! ja tenen la segona llufa als calçotets.
En definitiva, quan pugin a l'ascensor (tant és on i quan) tenen dues opcions: comportar-se habitualment, és a dir com un xai més en un ramat anònim i inabarcable, o esdevenir persona educada, encara que només sigui per uns breus segons.
Pensin que sempre podran, quan surtin de l'ascensor, cagar-se en la mare que els va parir a tots...
Estiguin bonets, i si us plau, si mengen all, no utilitzin l'ascensor.
