El senyor gerent, captiu i desarmat

Volgut odiats,

75 anys després del final de la guerra civil espanyola, desprès de no se sap quants anys de dictadura (potser encara dura, escoltin...), d’una transició tramposa on es va repartir molt cafè (descafeïnat) per culpa de la por d’uns i per submissió estèril d’altres (arrrgjjj, ara no toca!!!), i d’un sistema autonòmic anèmic i desequilibrat, el senyor gerent té el trist honor de fer-los saber que encara ara es troba captiu i desarmat.

CAPTIU davant  la fal·làcia de la democràcia. Això de que el vot és la expressió de la voluntat popular és una gran mentida que ja comença a fer pudor i vergonya. El vot, el manà dels nostres dies, no arriba a l’alçada del betum ni pot competir amb els sobres sospitosos farcits de bitllets amb aroma de gomina i preferents. Ni té tampoc la influència dels thinktanks creats ad hoc pels partits polítics per argumentar “ideològicament” les seves intransigències casposes; ni el poder dels lobbys empresarials, segrestats per l’egoisme personal, per la ceguesa patronal i per tota la colla de favors rebuts.
De fet, igualar el vot a la confrontació armada, tal i com l’il·luminat portaveu del partit pupulart ha fet recentment, ens ha de servir per fer-nos obrir els ulls a tothom i plantejar-nos què serà més efectiu a partir d’ara. Votar o sortir al carrer?

- Pepet, no t'arriba com una farum de podrimenta?

- Psi.. ja fa anys. Com de merda espessa, oi?

- Amen, Pepet, amen.

I DESARMAT. Desarmat davant l’estultícia generalitzada que podreix tots els òrgans estatals, tant els d’aquí, com els d’allà. Defraudat per la pobresa d’esperit que caracteritza a polítics que no atenen a raons populars i que operen exclusivament en clau de partit girant l'esquena a les reclamacions del ciutadà, a empresaris que per por o per poder (ridícul, qui vol ser el rei de la merda? el magnat de la farum? el rei Mides de l'abocador?) es giren d’esquena als seus orígens i  renuncien a la productivitat en favor de la enginyeria financera que només crea riquesa personal, o per santons ridículs que es creuen ungits per la divina providència i, enarborant un polsegós crucifix, aprofiten qualsevol circumstància per retornar 75 anys enrere i desenterrar fantasmes que hom creia desapareguts o, si més no, molt ben amagats.

Aquest és el país del que ells n'estan cofois. Un país molt patriòtic i echao p’lante,  però que necessita de fortes injeccions de capital extern per tirar endavant. Un país de señoritos i cortijos i asadores que té la Roja com a principal ambaixador a l’exterior, no la tecnologia ni la inversió cultural. Aquest és el país tal i com el volen. Amb una educació sota mínims i en caiguda lliure. Un país sotmès, passiu, en definitiva, mort en vida.

Estiguin bonets fills de puta, i no votin més. A partir d’ara, reclamin, facin el favor. I com més alt i clar, millor.