El senyor gerent alimenta als afamats

.

El paradís, Paradís o Infern, o res, el que passi després de la mort ens interessa molt menys del que generalment es creu, la religió, senyor filòsof, és un assumpte de la terra, no té res a veure amb el cel, (...) (Pàg. 35)
Saramago, José. Les intermitències de la mort.
Barcelona: Edicions 62, 2005


Tots dos escoltaven ajaguts. ¿Ho podràs fer quan arribi el moment? Quan arribi el moment no hi haurà temps a per a res. Ara és el moment. Maleeix Déu i mor. ¿I si no dispara? Ha de disparar. Però ¿i si no dispara? ¿Podries esclafar aquest estimat capet amb una roca? ¿Hi ha al teu interior un ésser que desconeixes? ¿Podria ser? Abraça’l. Així de simple. L'ànima és profunda. Arramba-te'l. Besa'l. De pressa. (Pàg. 96)
McCarthy, Cormac. La carretera.
Barcelona: Edicions 62, 2007


Echo Lawrence (Joc d'Accidents): Escolteu-me. Rant solia dir a la gent: "Ets una persona diferent per a cada persona que has conegut". A vegades Rant deia "Només existeixes a través dels ulls de l'altra gent". Si tinguéssiu intenció de gravar-lo una sentència a la tomba, l'adagi que més li agradava era: "El futur que tindràs demà no serà el mateix futur que tenies ahir".

Shot Dunyun (Joc d'Accidents): Això és caca de la vaca. La frase preferida de Rant era: "Hi ha persones que quan neixen ja són éssers humans. Els altres triguem tota una vida a arribar-hi".

Bodie Carlyle: Recordo que Rant solia dir: "Mai no serem tan joves com aquesta nit" (Pàg. 29)
Palahniuk, Chuck. Rant: la vida d'un assassí en sèrie.
Barcelona: Empuries, 2007


Als meus companys els va sorprendre que plegués, però cap no va intentar fer-me canviar d’opinió. Un cop vaig fer el pas, em vaig adonar que no era tan difícil com em pensava. Si t’ho planteges seriosament, al món no hi ha gaires coses que no puguis deixar. De fet, potser no n’hi ha cap. I un cop comences a deixar coses, et vénen ganes de deixar-les totes. (Pàg. 127 -Els gats menjahomes)
Murakami, Haruki. El salze cec i la dona adormida.
Barcelona: Empúries, 2008


Ningún miedo logra resistir al hambre, ni hay paciencia que pueda soportarla. La repugnancia sencillamente desaparece cuando llega el hambre, y en cuanto a la superstición, creencias, y lo que vosotros podríais llamar principios, pesan menos que una hoja en medio de la brisa. ¿Sabéis lo diabólica que puede ser una inanición prolongada, su tormento exasperante, los negros pensamientos que produce, su sombría y envolvente ferocidad? Bueno, yo sí. Le hace perder al hombre toda su fortaleza innata para luchar dignamente contra el hambre. Indudablemente es más fácil enfrentarse con la desgracia, con el deshonor, con la perdición del alma, que con el hambre prolongada. (Pàg. 87)
Conrad, Joseph. El corazón de las tinieblas
Barcelona: Comunicación y Publicaciones, 2005
.